Jo tinc una mort petita

Fill meu remot, el no nascut de mare, / el no arrelat a aquesta carn de dona

La poeta Anna Gual ha estat al capdavant de l'antologia Jo tinc una mort petita, poemes de dol per la pèrdua d'una criatura. Al pròleg del llibre n'explica el motiu: «El mateix any vaig haver d’acomiadar-me, a contracor, de dues criatures. Una a l’inici de l’any i l’altra quan quedava poc per acabar-lo. Després de cada pèrdua, va arribar la buidor absoluta, el monstre esgarrifós de la pena. "Amb una mà, patir, viure, palpar el dolor, la pèrdua. Però tenim l’altra, la que escriu", m’interpel·lava Hélène Cixous des del seu assaig La venue a l’écriture (1977). Així que vaig activar la segona mà i vaig començar a escriure. Si el dolor pot fer emergir l’escriptura i l’escriptura pot calmar el dolor, calia procedir. Però no em bastava. Així que vaig pensar que la lectura també m’ajudaria a reduir els nivells de patiment. Però, ¿quina lectura? ¿Quins volums? ¿Quines plomes han escrit, de manera fidel, aquesta pèrdua tan concreta i sagnant?»

Així doncs, l'antologia recopila mostres de poesia catalana a cavall dels segles XX i XXI, abastant poemes escrits des del 1931 fins al 2025 de Catalunya, les Illes Balears, el País València i la Catalunya Nord. Tal com explica: «El títol fa referència a uns versos colpidors d’Estellés que no poden il·lustrar millor el volum: "Jo tinc una Mort petita, / meua i ben meua només. / Com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment". El plantejament de l’antologia és el d’unir les poètiques d’una sèrie de noms indiscutibles de la poesia catalana amb altres que no estan tan consolidats amb un fil comú: la pèrdua d’un ésser petit. Lluny del melodrama i del victimisme, els poemes aquí presentats denoten un fet: ens cal, de manera urgent, obrir un debat i parlar sobre el dol provocat per la mort d’un infant, especialment quan aquest dol és gestacional.»

I és que aquesta realitat segueix estant massa amagada: «El dolor que se sent no és comparable a cap altre. De tan horrorós que és, ni té nom: si una criatura perd un progenitor, és òrfena; si a una persona se li mor la parella, és vidu o vídua... Però, ¿si se’t mor una criatura? ¿Què passes a ser? ¿Quin nom esdevens? Per a totes aquestes persones sense nom, aquesta antologia és per a nosaltres.» Us n'oferim un tast amb dos poemes triats per Anna Gual. Un és de Maria Beneyto (València, 1925 - 2011, de qui enguany se'n celebra el centenari del naixement), i l'altre, de Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920 - Perpinyà, 2011). I us animem a assistir a la presentació del llibre, que es farà el dissabte 5 d'abril a la 13.00 h a la llibreria Ona.

Veu per a un fill nonat, de Maria Beneyto

Fill meu remot, el no nascut de mare,
el no arrelat a aquesta carn de dona,
mai no engendrat, presència no viscuda,
jo et demane el silenci, jo no et cride...

He nascut massa vella. Vinc de l’ombra
i ja et portava al si l’ànima meua
quan la claror em va ferir els passos.
Vaig vindre amb tu, dual ja per a sempre.

Quin núvol vares ésser en els muscles
de la infantesa meua no esclatada!
(Ara et pregunte des de lluny per ella:
¿es va creuar amb tu, la vares veure?)

El nostre encontre —quan?— fon un misteri.
Jo somiava els braços de carn teua
com dues branques de dolçor pregona,
o com dos istmes de la llum quallada.

Però també et sentia fet cadena
al meu coll, fet d’amor que asfixiava.
Et sentia avançar cap al meu viure
interposat entre les veus dels altres…

I en mi romans, fet mur en l’invisible,
tancant la meua porta a l’abraçada,
gelós de l’home que podria dur-te
des del teu fons, des del llimac a l’aire.

Ai fill, ai mort, ai ànsia meua viva!
Què vols de mi, què dius que he de donar-te?
Quina animàlia ets dins de ma vida
devorant-me feréstec la tendresa?

Allunya’t ja de mi, fill de silenci,
deixa’m ja sola, sense pes, crescuda.
Als llimbs d’infants nonats, pot ésser trobes,
companya i aguardant-te, ma infantesa.

Poesia (1952-1993) (1997)

Filla, Jordi Pere Cerdà

Ferida,
a posta de sol,
entraves en el món.
Acostaves al port
la bandera alçada
als colors de la mort.
Filla ferida,
punyida i punyent,
tancada en tu mateixa,
avara del teu secret.
Un bes malavingut
ennegria el teu llavi
amb la malva cremada
dels petons carbonats
que no ens has pogut dur.

Esperada
a l’esquerda del dia,
eres la pedra llamp
abrusant l’hora
de lentituds implacables.
Un tabal desgranava
la gran glaçada
d’innombrables minuts.
La torre alta del cap
comptava una per una
les armades de mort
que assetjaven el llostre.

Un ram
abandonat
podria
sa vergonya
sobre un diari indiferent.
Tot era lent.
Tot era lent
i lluny,
tot era sense cara.
Entre les cuixes de ta mare
un riu espès
escorria en silenci
la gleva podrida,
embussall del teu crit.

Érem dos
perduts dins el sorral
d’una immensa agonia.
Dues nafres de carn
on grillava la canya
oscil·lant del vertigen
amb gestos estrangers
que ens venien d’esment.
Portàvem la careta
d’un home i d’una dona
i la palma invisible
d’una espina de fel.
L’aire era fet de pedra,
el món era una pedra,
i no podíem ni fer un pas.
Et teníem en mans
sens poder-te amagar,
sens poder-te capir
altre cop dins la sang,
com una serp que torna
a recules al cau.
Eres, per anar en terra,
volva nostra fallada;
començaves de créixer
al fons de nostra entranya,
com la part de la lluna
que no veurem mai.