Redacció
En aquesta foto del 12 d’abril del 2014, la teva manera de ser transpira per tot arreu. Per això m’agrada tant aquesta instantània. Pel que desprèn. Els cabells, deixats anar, t’enquadren el rostre, et cauen en cascada sobre les espatlles i formen, per efecte de l’halo de les espelmes que estàs a punt de bufar, una corol·la que sembla una crinera. Tens una mirada rebel, sense por de res. Mires l’objectiu com si miressis el futur, que en aquella època semblava tan clar. Em fa la sensació que fa mil anys de tot això, però no, fa tot just un any. Et vaig fer la foto amb el meu iPhone, te’n recordes? Em vas demanar que te’n fes una ampliació i quan la vaig portar a casa te’m vas tirar al coll mentre cridaves: «Gràcies, gràcies! Gràcies, marona!». I vas córrer a penjar-la al damunt del teu llit, abans de retirar-la uns mesos més tard sense cap explicació, per deixar a la paret una buidor immensa. Hi hauria hagut de veure algun indici, la premonició de la buidor que ben aviat deixaries a les nostres vides.
També he tornat a penjar aquesta foto.
I ara me la miro i intento entendre-ho.
Sí, simplement entendre què va passar que no vaig saber veure. Hi va haver senyals? Moments clau? Un punt on tot es va capgirar? Com t’ho vas fer per canviar tant? Per convertir-te en tan poc temps en aquesta altra persona que ha rebutjat fins i tot el nom que et vaig posar, el preciós nom de l’heroïna de La nit dels temps, la novel·la de Barjavel. Éléa era la història, l’encarnació de la memòria, l’única supervivent d’una civilització de 900.000 anys d’antiguitat, de la qual portava encara el record. Però la primera vegada que em vas trucar des d’allà baix em vas dir:
–Ja no em dic Éléa. Ara em dic Oum Soumeyya. Vull que em diguis Oum Soumeyya.
Em sembla que et vaig respondre «D’acord», de tanta por que tenia que pengessis.
No sabia a quin número et podria tornar a trucar. El que m’havia aparegut a la pantalla del mòbil no era el teu, era de l’estranger.
No sabia on eres.
Em vas dir «al país de Sham», però jo no l’havia sentit anomenar mai i hauria estat incapaç de situar-lo en un mapa. Després el vaig buscar. Vaig mirar a Internet i vaig descobrir que es tracta del territori de Llevant que comprèn Síria i l’Iraq. És en aquella regió del món on, pels musulmans, tindrà lloc la batalla final abans de la fi del món, i també és allà on apareixerà el Mehdi, l’últim successor del profeta. Sham, doncs, és una terra santa, sagrada. I tu hi havies fet, vas prosseguir, la teva hijra. En aquell moment, el pare era al meu costat. Li havia fet saber amb un gest de la mà que estava parlant amb tu –feia quaranta-vuit hores que no teníem notícies teves i estàvem morts de por–, va venir corrent des del saló i va enganxar el cap al meu per poder sentir la teva veu per telèfon. La línia crepitava una mica, segurament per la distància que ens separava. El pare va arronsar les celles, no et sentia bé. Em va demanar que t’ho fes repetir fent girar la mà com un molinet.
–Que he fet la meva hijra –vas dir per segon cop.
Aleshores ja no en vam tenir cap dubte. I el Samir va pensar: «No somio», quan de fet era el principi del malson. Va fer un petit salt cap enrere, com si s’hagués enrampat, i aleshores se li va trencar alguna cosa a la mirada. No oblidis que el teu pare va néixer a Algèria i que l’àrab és la seva llengua materna. De seguida va entendre que havies abandonat França per anar a una terra musulmana a practicar el que vosaltres considereu un «islam pur». Va sortir al balcó, no necessitava sentir res més. Necessitava aire, s’ofegava, i mentrestant jo em vaig quedar sola, sentint com m’explicaves per què te n’havies anat. Em sembla que em vaig posar a plorar. Et vaig tractar de sonada. Et vaig dir que no sabies el que et feies, que t’estaves destrossant la vida. Et vas posar fora de tu:
–Calla! –em vas cridar–. Que no veus que la boja ets tu? Tu, que no veus res! És la fi del món. I morireu tots, acabareu tots a l’infern! Si he vingut aquí, és per salvar-vos a tu i al papa, ho entens? L’únic que ens pot salvar és l’islam, mareta meva...
Ara també ploraves tu, i el dolor de no poder-te abraçar per calmar-te em foradava l’estómac. Encara vas parlar una mica més, vas dir unes paraules en àrab que no vaig entendre, i després et vaig dir, amb molta dolçor:
–Au va, Éléa, ja n’hi ha prou. Ara has de tornar.
Tu eres en un país en guerra i jo et parlava com si tornessis de la discoteca. Em resultava inconcebible, la meva filla en un país en guerra...
Inconcebible.
–Para de demanar-me que torni –em vas dir en un to sec– o penjo.
No et vaig sentir. No et podia sentir. Estava completament en xoc per aquella notícia, i, com una pregària recitada, vaig repetir:
–T’ho prego, Éléa, torna a casa.
I aleshores vas fer el que havies dit que faries, vas penjar. Això va ser fa set mesos.
«Dos-cents tretze dies», hauria dit la Sylvia, i ara aquí em tens, estirada al teu llit, en el silenci del vespre i del teu quarto, esperant que em truquis perquè et pugui desitjar un bon aniversari. Sí, avui és el teu aniversari i ets tu la que ha de trucar. Això demostra que el món no gira rodó, no trobes? Espero que els teus carcellers et permetin trucar, almenys. I sobretot espero que al fons de l’Oum Soumeyya, una veueta li recordi que el 12 d’abril del 2015 l’Éléa compleix els disset anys. Disset anys, déu meu, que de pressa que ha passat tot... la vida ha passat en un sospir... Coneixes aquell poema d’Arthur Rimbaud que es titula Roman i que comença així: «Als disset anys no som responsables»? Des del dia que aquests monstres d’Estat Islàmic et van reclutar i te’n vas anar amb ells a Síria, aquest vers no para de fer-me voltes dins del cap. És el vers que m’agradaria recitar parlant de tu.
Jo us salvaré a tots
© Émile Frèche
© Traducció d'Albert Pejó
© Més llibres, 2018
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
