Kenzaburô Ôe
"Però que la meva dona hagi tingut un fill anormal és un accident, no és pas culpa nostra. I jo no sóc ni prou dolent per agafar el nen i escanyar-lo, ni prou bo per mobilitzar tots els metges perquè intentin mantenir-lo viu encara que quedi malament."
Kenzaburô Ôe va néixer el 31 de gener de 1935 a Ôse, l'illa de Shikoku, i ha mort el 3 de març del 2023 als 88 anys. El 1994 va guanyar el premi Nobel de literatura per «la força poètica amb què crea un món imaginari on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la condició humana». Famós pels seus relats poderosos sobre el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki, també ho va ser per la seva lluita per acceptar la discapacitat mental del seu fill Hiraki Oé. En néixer, els metges van provar de convèncer els pares que el deixessin morir. Ells s'hi van negar. I tot i les grans limitacions del fill, expliquen que un dia passejava amb els seus pares, i que en escoltar un ocell, va imitar-lo amb molta precisió. Els pares van comprar gravacions de cants d'ocells, va rebre classes de piano i es va convertir en un compositor.
Us oferim la "Dansa", creada i intepretada pel fill. I també un fragment d'Una qüestió personal, la novel·la, publicada en català per Edicions de 1984 i traduïda per Albert Nolla, en què Kenzaburô Ôe tracta un tabú: ¿com reacciona un pare davant el naixement d’un fill discapacitat? El protagonista del llibre, en Bird, és un intel·lectual frustrat que es veu atrapat en un matrimoni fracassat. Però mai fins ara no ha hagut de fer front a una crisi personal tan greu com la possibilitat de viure per sempre més atrapat per la responsabilitat de tenir un fill malalt. ¿Ha d’abandonar-lo? ¿Gosa matar-lo? La implacable honestedat amb la qual Ôe retrata el protagonista converteix en Bird en un dels personatges més inoblidables de la ficció recent.
—¿És especialista en malalties del cervell? —li va demanar en Bird.
—No, sóc obstetre —el va corregir el metge, l’autoritat del qual ja no estava amenaçada per aquells petits malentesos—. A la nostra clínica no hi ha cap especialista del cervell. Però els símptomes són claríssims. No hi ha dubte que és una hèrnia cerebral. Evidentment, seria més clar si haguéssim punxat la protuberància i n’haguéssim extret una mostra de líquid espinal, però hi ha el perill de tocar el cervell i llavors sí que tot es complicaria. Per això val més que fem el trasllat a l’hospital universitari sense haver-li fet res. Sóc obstetre, però em considero afortunat d’haver vist un nadó amb una hèrnia cerebral. Espero que em deixin presenciar l’autòpsia. Perquè vostè permetrà que li facin l’autòpsia, ¿oi? Ja m’imagino que no li fa gràcia parlar-ne en aquest moment, però pensi que en medicina el progrés és acumulatiu. Pot ser que l’autòpsia que facin al seu fill serveixi per salvar la vida de la pròxima criatura que neixi amb una hèrnia cerebral. Si vol que li sigui franc, em sembla que, tant per a ell com per a vostès, val més que es mori. En aquests casos, hi ha gent que s’entesta a ser optimista, però jo penso que com més aviat es morin, millor. Potser és que sóc d’una altra generació. Sóc del 1935. ¿I vostè?
—Si fa no fa —va respondre en Bird, incapaç de convertir aquell any al calendari japonès—. ¿Troba que pateix?
—¿La nostra generació?
—No, el nen.
—Depèn del que entengui per patir. A aquesta criatura no li funciona ni la vista, ni l’oïda, ni l’olfacte, i els nervis que transmeten el dolor potser tampoc. Tal com ha dit el director, és com un vegetal. ¿Vostè creu que els vegetals pateixen?
En Bird va reflexionar en silenci. ¿Creia que els vegetals patien? ¿Havia pensat mai que una col patia per la mossegada d’una cabra?
—¿Què hi diu? —va insistir el metge, amb confiança—. ¿Pot patir, una criatura que és com un vegetal?
En Bird va fer obedientment que no, donant a entendre que aquella pregunta superava la capacitat del seu cervell atorrollat. Tot i així, no era la mena de persona que es plegava sense oposar resistència davant un desconegut.
—Sembla que l’oxigen no va bé —va dir el bomber, girant-se cap a ells.
El metge es va posar dret de seguida i va mirar el tub de goma.
Va ser llavors que en Bird va veure el seu fill per primer cop. Era un nen lleig, amb una cara petita i vermella, plena d’arrugues i de restes de greix. Tenia els ulls tancats com les petxines d’un mol·lusc, duia uns tubs de goma ficats als narius i tenia la boca ben oberta, fent un crit silenciós i deixant a la vista un paladar de color rosa perla. En Bird es va mig incorporar de la banqueta per veure-li bé el cap embenat. Sota les benes hi duia un bon tou de cotó ensangonat que no amagava que allà hi havia alguna cosa grossa i estranya.
Va desviar la mirada del seu fill i es va tornar a asseure a la banqueta. Llavors va enganxar el front a la finestra i va observar el paisatge urbà que anava desfilant a l’altra banda del vidre. En sentir la sirena, els vianants es quedaven mirant l’ambulància amb una barreja de curiositat i expectació, tal com havia fet l’estol d’àngels embarassats que s’havien quedat al balcó de la clínica. Els vianants feien un efecte poc natural, aturats a mig moviment com en un fotograma que s’hagués quedat encallat. Era com si de sobte s’obrís una escletxa minúscula a la seva vida de cada dia que els despertés una mena de respecte ingenu. En Bird va pensar que el seu fi ll duia el cap embenat com Apollinaire quan l’havien ferit al camp de batalla. Que el seu fill l’havien ferit en un camp de batalla fosc i solitari que ell no coneixia i que, com Apollinaire, duia el cap embenat i cridava en silenci…
De sobte, en Bird va rompre a plorar. La imatge d’Apollinaire amb el cap embenat havia simplificat els seus sentiments i els havia donat una direcció. Es va adonar que s’estovava, però va pensar que era una reacció justa i comprensible, i fins i tot va trobar una certa dolçor en les seves llàgrimes. El seu fill havia arribat amb el cap embenat com Apollinaire, l’havien ferit en un camp de batalla fosc i solitari que ell no coneixia. Va pensar que hauria d’enterrar-lo com un soldat mort en combat. I va continuar plorant.
Copyright del text original © 1964, Kenzaburô Ôe
Copyright de l’edició catalana © 2012, Edicions de 1984
Copyright © de la traducció: Albert Nolla
Pots comprar Una qüestió personal a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
