Joan Didion
L'escriptora Joan Didion va néixer a Califòrnia el 5 de desembre del 1934 i va morir el 23 de desembre del 2021 a Manhattan als 87 anys. Recordem una de les veus més destacades de la literatura estatunidenca de la segona meitat del segle XX llegint un fragment de L'any del pensament màgic. Traduït al català per Toni Cardona i publicat per Literatura Random House, és un llibre lúcid i commovedor sobre la mort del seu marit, l'escriptor John Gregory Dunne, i la llarga malaltia de la seva filla.
La vida canvia de pressa.
La vida canvia en un moment.
T'asseus a sopar i la vida que coneixes s'acaba.
El problema de l'autocompassió.
Aquestes van ser les primeres paraules que vaig escriure després que passés. La data de l’arxiu de Microsoft Word («Notes sobre el canvi.doc») que consta a l’ordinador és «20 de maig del 2004, 23.11 h», però el més probable és que en algun moment obrís l’arxiu i, a l’hora de tancar-lo, teclegés d’esma l’ordre de desar. No hi vaig fer cap canvi, en aquest arxiu, al maig. No hi havia fet cap canvi d’ençà que hi vaig escriure aquestes paraules, el gener del 2004, un o dos o tres dies després dels fets.
Durant molt de temps no hi vaig escriure res més.
La vida canvia en un moment.
Un moment normal.
Hi va haver una vegada en què, com que volia recordar tot allò que em semblava més remarcable del que havia passat, vaig pensar a afegir-hi aquestes paraules: «Un moment normal». De seguida vaig veure que no hi havia cap necessitat d’afegir-hi el mot «normal», ja que no l’oblidaria pas: sempre vaig tenir present aquesta paraula. De fet, va ser la normalitat de tot allò que va precedir l’esdeveniment el que em va impedir de creure de debò que havia passat i assimilar-ho, digerir-ho, superar-ho. Ara reconec que tot plegat no tenia res d’estrany: davant un desastre sobtat, tots centrem l’atenció en l’absoluta insignificança de les circumstàncies en què es va esdevenir allò inimaginable, el cel blau i ras des d’on va caure l’avió, l’encàrrec rutinari que va acabar amb el cotxe incendiat al voral de la carretera, els gronxadors en què els nens jugaven com de costum quan la serp de cascavell va atacar des de l’heura. «Tornava a casa després de la feina, feliç, venturós i sa; i, tot seguit, era mort», vaig llegir al relat de la infermera d’un psiquiàtric el marit de la qual es va matar en un accident de cotxe. El 1966 vaig entrevistar casualment molta gent que havia viscut a Honolulu el matí del 7 de desembre del 1941; tothom sense excepció iniciava els seus relats sobre Pearl Harbor explicant-me que havia estat «un matí de diumenge del tot normal». «Era un dia preciós de setembre, com qualsevol altre», encara diu la gent quan se li demana que descrigui el matí a Nova York en què el vol 11 de l’American Airlines i el 175 de la United Airlines van ser dirigits contra les Torres Bessones del World Trade Center. Fins i tot l’informe de la Comissió de l’11-S començava amb el següent to narratiu, insistentment premonitori i, tot i amb això, encara estupefacte: «Dimarts 11 de setembre del 2001, el dia va començar temperat i gairebé sense núvols a l’est dels Estats Units».
«I, tot seguit, era mort.» Enmig de la vida som en la mort, diuen els episcopalians vora la tomba. Més endavant em vaig adonar que devia haver repetit els detalls del que havia passat a tothom que va venir a casa durant aquelles primeres setmanes, a tots els amics i parents que van dur menjar i van preparar begudes i van parar la taula del menjador per a la molta o poca gent que hi hagués allà a l’hora de dinar o de sopar, a tots aquells que van desparar taula i van congelar les sobres i van engegar el rentaplats i van omplir casa nostra –encara no podia pensar a dir-ne meva–, que altrament hauria estat buida, fins i tot després que jo m’hagués retirat al dormitori –el nostre dormitori, on encara hi havia sobre el sofà un barnús de pelfa descolorit de la talla XL comprat els anys setanta al Richard Carroll de Beverly Hills– i n’hagués tancat la porta. Aquells moments en què l’extenuació m’envaïa de sobte són el que recordo més clarament dels primers dies i setmanes. No tinc memòria d’haver-ne explicat els detalls a ningú, però ho devia haver fet, ja que semblava que tothom els conegués. En un moment determinat vaig creure possible que els uns als altres s’haguessin anat explicant els detalls del que havia succeït, però de seguida ho vaig desestimar: la informació de què disposaven era en tots els casos massa precisa per haver anat passant de boca en boca. Els l’havia donada jo.
Una altra raó per la qual vaig saber que la informació els l’havia donada jo era que cap de les versions que en vaig sentir no incloïa els detalls que encara no em veia amb cor d’afrontar, com ara la sang al terra de la sala, que allà es va estar fins que no va venir en José l’endemà al matí i ho va netejar.
En José. Que era com de casa. Que havia de volar a Las Vegas més tard aquell mateix dia, 31 de desembre, però que no hi va anar. Aquell matí, mentre netejava de sang el terra, en José plorava. La primera vegada que li vaig explicar el que havia passat no em va entendre. Evidentment, jo no era la persona idònia per contar aquell fet, en la meva explicació hi devia haver alguna cosa massa brusca i massa el·líptica alhora, el meu to devia tenir un no-sé-què que no va saber transmetre el punt essencial de la situació –més tard, quan l’hi vaig haver d’explicar a la Quintana, vaig ensopegar amb la mateixa incapacitat–, però quan en José va veure la sang se’n va fer el càrrec.
Havia collit les xeringues i els elèctrodes de l’electrocardiògraf que hi havia per terra abans que arribés en José aquell matí, però amb la sang no havia pogut.
A grans trets.
Ara, quan començo a escriure això, és la tarda del 4 d’octubre del 2004.
Nou mesos i cinc dies enrere, pels volts de les nou del vespre del 30 de desembre del 2003, el meu marit, en John Gregory Dunne, aparentment –o això semblava– va sofrir, a la taula on ell i jo ens acabàvem d’asseure per sopar, a la sala del nostre apartament de Nova York, una síndrome coronària aguda que li va causar la mort. La nostra única filla, la Quintana, feia cinc nits que estava inconscient a la unitat de cures intensives de la secció Singer del centre mèdic Beth Israel, un hospital que hi havia aleshores a l’avinguda East End –va tancar l’agost del 2004–, més conegut amb el nom de «Beth Israel North» o «l’antic Doctors’ Hospital», on el que havia semblat un cas de grip estacional prou greu per dur-la al servei d’urgències el matí del dia de Nadal havia desembocat de sobte en una pneumònia i un xoc sèptic. Aquest llibre és el meu intent de trobar sentit al període subsegüent, a les setmanes i després mesos que van trastocar qualsevol convicció ferma que mai hagués pogut tenir sobre la mort, sobre la malaltia, sobre la probabilitat i l’atzar, sobre la bona i la mala sort, sobre el matrimoni i els fills i la memòria, sobre el dol, sobre les maneres que té la gent d’encarar-se o no amb el fet que la vida s’acaba, sobre la superficialitat de la raó, sobre la vida en si.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
