Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà va néixer el 14 de desembre de 1963 a Figueres i va morir el 27 d’agost de 2022, víctima d'un càncer. AMemòria vintage (Empúries) va recollir el passat dels qui són de la seva quinta. Us oferim catorze dels quatre-cents records que hi podeu trobar.
1.Casset
[...] Que odioses eren les cintes de casset... La cançó que buscaves sempre era lluny, i encara quan la trobaves el so es distorsionava, la cinta es cargolava sobre si mateixa i només es podia arreglar amb un bolígraf i molta paciència. Com que el walkman gastava molta pila, calia rebobinar les cassets amb un bolígraf o resignar-se a escoltar la cançó anterior a la que ens agradava. Els mil·lenials no podran sospitar mai el nombre de temes infectes que vam haver d'escoltar mentre esperàvem que s'acabessin d'una santa vegada.
Però si pitjaves alhora les tecles de play i de rec podies fer màgia, o sigui, gravar qualsevol cosa, per exemple, a nosaltres mateixos («Oigo cintas que he grabado con mi voz», cantava Parálisi Permantente). Llavors no sabíem que amb el temps sorgirien maneres més còmodes d'emmagatzemar els sons. Al fons de l'armari encara guardem unes quantes desenes de cassets –guixades, ratllades i dibuixades– que ja no podem escoltar però que ens resistim a llençar perquè són part de nosaltres.
2.Càstig
Vam créixer en una època en què el càstig era, més que un sistema de repressió, una forma de viure. A casa ens castigaven per anar al llit sense sopar, a l'escola ens castigaven sense pati, a la mili es castigava la piscina o la pista americana on s'havia produït algun accident. La religió catòlica es basava en un sistema exemplar de premis, però sobretot de càstigs –també físics.
Som com som, també, a causa dels càstigs que ens van infligir, o amb els quals ens van amenaçar. Ara que està mal vist que els pares castiguin, tenim pressa per ser avis i poder, finalment, fer els ulls grossos, eximir, negligir, dulcificar els càstigs.
3.Club dels 27
Jimi Hendrix va morir el setembre de 1970, després de dur la guitarra elèctrica a una altra dimensió. Janis Joplin el va seguir un mes després, amb les cordes vocals, el fetge i el cor fets malbé. Uns mesos després, el 1971, va arribar el torn de Jim Morrison en el seu retir de París.
Tenim records d'aquella època, però no de quan van morir tots tres, de cop i volta, després d'haver viscut tan de pressa. Els recordem, en so i en imatge, quan ja no hi eren, i potser si no haguessin mort als vint-i-set anys –encara amb tantes cançons per cantar– no els recordaríem tant. [...]
4.Conill-a
Anar conill/a significava, en un sentit més festiu que excitant, anar nu/a:
–En alguna escena hi surt Ajita Wilson ben conilla.
5.Girar
Verb benvolent que significava: facturar, comerciar, vendre.
–El noi gran d'en Pujol gira molt.
6.Insult
Assistim a un empobriment galopant en l'àmbit de l'insult. Si una llengua no serveix per insultar, per a què serveix? [...] A partir dels anys seixanta, Joaquim Ventalló va traduir tots els àlbums de Tintin al català, que nosaltres vam devorar als anys setanta. Ventalló va demostrar una traça singular a l'hora de traduir els insults llançats amb generositat pel capità Haddock. Els nostres preferits són els compostos. Heus-ne aquí una tria no exhaustiva, per si poden fer servei a algun lector: gandul de marca, cataplasma encantat, tàvec de somera, cap de llúpia, mussol mal dissecat, filagarsa d'ectoplasma pansit, cavernícola arnat, cadell de gos sarnós, astronauta d'aigua dolça, pelleringa bona pel drapaire, sòmines de l'estratosfera, mariner de sarsuela, larva de mosquit de bassa, estaquirot de cantonada, savi d'envelat, titella esllenegat del dimoni.
La llengua catalana s'ha revelat especialment útil per a l'insult simpàtic, la desqualificació que no desqualifica, la constatació irònica d'una insuficiència lleu, que en cap cas pot generar ofensa greu i menys encara una reacció violenta. Vet aquí una tria: aturat, babau, badoc, bajà, beneit, bordegàs, calçasses, capsigrany, carallot, carcamal, carrincle, cràpula, dropo, encantat, enterc, enze, galifardeu, maimó, nyèbit, nyicris, pallús, pàmfil, perdulari, poca-solta, tarambana, taujà, titó, tòfol, toix, tòtil, tou, ximplet.
7. Funda d'or
Els nostres pares i avis no amagaven la càries amb obturacions que imitessin el color natural, sinó que tapaven la dent sencera amb una funda d'or que espurnejava quan somreien. Una o dues fundes d'or resultaven atractives i demostraven un cert poder adquisitiu. Emplenar-se'n la boca, en canvi, resultava ostentós: ¿qui no recorda l'amant de Belle de jour i la seva sinistra boca de plata?
8. Grup de Folk
Apreníem cançons a les colònies de l'escoltisme, i sobretot a les misses oficiades per la nova fornada de capellans [...]. En els cançoners i els festivals hi van participar cantants com Pau Riba, Xesco Boix, Oriol Tramvia, Jaume Sisa i Ovidi Montllor. És gràcies a ells que en sortides escoltes i en grups d'esplai es cantava No serem moguts (Pete Seeger), Escolta-ho en el vent (Bob Dylan), Puff, el drac màgic (Peter, Paul and Mary), però també Bella Ciao (l'himne dels partisans italians), la cançó escocesa L'hora dels adeus i espirituals com La vall del riu vermell.
El Grup de Folk va ser els Anonymous dels seixanta. El record de la vall on van viure no l'esborra la pols del camí.
9. Marisol
Nascuda el 1948 com a Josefa Flores, de ben petita va adoptar el nom artístic de Marisol. Rossa i amb ulls blaus, eixerida com un pèsol, l'havíem vista més d'una vegada en reposicions televisives de cap de setmana com Un rayo de luz o Ha llegado un ángel, filmades quan tot just era preadolescent. En aquells anys grisos, era encoratjador sentir aquell doll de veu a la ràdio cantant «La vida es una tom-tom-tómbola (de luz y de color)» o «Tengo el corazón contento, el corazón contento y lleno de alegría». Després va protagonitzar altres pel·lícules menys innocents, va créixer, si bé per nosaltres es mantenia congelada en una infantesa daurada. [...]
10. Piular
Piular és el que fan els fills de la gallina. Per extensió, significava parlar, també en el sentit de revelar secrets:
–Es van cuidar prou que Aldo Moro no piulés.
En argot, potser perquè pardal era un dels noms del penis, significava tenir relacions sexuals.
–El fill del meu veí, tan jovenet que és i ja piula.
En fi, res a veure amb Twitter.
11. Sacsó
Terme vintage per mitxelín.
–El meu gendre és de vida: té uns sacsons que fan goig.
12. Saló de màquines
[...] No hi havia pares ni tietes, s'hi podia fumar, beure les primeres cerveses i escoltar música. Eren una mena de naus industrials pudents, però hi trobàvem un cert caliu, i la familiaritat de llums i sons propiciava una germanor: la dels losers que es reconeixen en un espai afí. N'hi havia a Broadway i a la nostra ciutat, a tot arreu (a Barcelona, abans de la gentrificació, a la plaça Catalunya, al Passeig de Gràcia, al carrer Tuset). Inicialment s'hi jugava a màquines (no en dèiem pas flípers: Flipper era un dofí, llavors), si bé de mica en mica van incorporar billar, futbolí, ping-pong, jukebox (alguns, escacs i tot). [...]
13. Sis-cents
[...] Significava un premi a l'estalvi. Els ciutadans amb un nivell econòmic folgat triaves cotxes més grans i amb més prestacions, mentre que el sis-cents era el vehicle de les classes humils, però no tan humils que no poguessin estalviar. En segon lloc, era un premi a la paciència, ja que s'havia d'encarregar amb molta antelació. Quan finalment arribava, valia la pena habituar-se a rentar-lo cada setmana amb una galleda i una esponja, a la vora d'un riu, en un ritual refrescant. [...]
14. Un, dos, tres
[...] Durant els anys setanta, Un, dos, tres va gravar dues màximes en les nostres ments: una, el saber és important; dues, la sort encara ho és més. Ara que tenim una certa perspectiva històrica, podem afirmar que el més rellevant d'aquell programa va ser:
–Les secretàries, un planter caracteritzat pels vestits curts i les ulleres grosses, d'on van sortir actrius com Victoria Abril, presentadores de televisió com Aurora Claramunt, i models del destape com Ágata Lys i Blanca Estrada.
–Els Sufridores, espectadors que guanyaven el mateix premi que els concursants, només que sabien on estava amagat i no podien fer-hi res. La seva cara de patiment, retransmesa amb fidelitat als espectadors, va introduir amb força el masoquisme en la cultura televisiva de l'època.
–Els Cicutas o Tacañones eren els encarregats de dilucidar si les respostes eren correctes o no, amb una clara tendència a trobar-hi pegues. Segons tots els indicis, van inspirar la creació de tribunals com el Suprem o el Constitucional.
Memòria vintage
© Vicenç Pagès Jordà, 2020
© d'aquesta edició: Edicions 62, s. a.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
