"Aquest relat fa un homenatge a una generació de dones (les que ara anirien cap als cent cent deu anys) que van farcir el nostre imaginari col·lectiu perquè eren les nostres padrines abnegades, treballadores, humils, sempre vestides de negre perquè entomaven un dol després d'un altre".
A Atles de l’oblit (Pagès Editors) Teresa Ibars fa un viatge a la memòria d'uns personatges que han format part de les nostres vides, i que, amb el pas del temps i amb l'acceleracció del món, s'han anat esborrant. Ibars, des del seu Baix Segre, els dibuixa i els reivindica, perquè som qui som per com són els qui han vingut abans que nosaltres. En llegim el capítol L'exèrcit de formigues, dedicat a les padrines.
Foto: Gemma Ventura
L’exèrcit de formigues
Petites pel pas del temps, negres de tant haver entomat desgràcies, ordenades i metòdiques de tant témer els temps fugissers i els contratemps encara per arribar, les padrines, la meua padrina, formaven part d’un exèrcit disciplinat dins les nostres famílies, dins dels nostres pobles, en la nostra història. De jovenetes i com a conseqüència de la misèria més insuportable, a treballar. 1921, amb onze anys, Maria de Sebino va anar a servir a casa de sa tia que havia tingut una sort infinita i s’havia casat amb un pròsper hereu de casa Aspesa. Onze anys i en lloc de jugar a cuinetes, ella preparava morrals plens de fato pels homes que anaven al defora, posava al foc l’olla per dinar i endreçava una casa que, gran i plena de racons, l’acollia. Sa tia, dona austera i recta, la va fer espavilar i treballar com una mossa gran des de la seua infantesa. I sort en va tenir perquè a casa Sebino, de la qual provenia perquè sa mare s’hi havia casat, s’anava estret. “Mai no em va faltar de res. L’oncle i la tia Aspesa em tractaven com una més i jo estava tot el dia amb Maria i Marina –les filles de la casa– i entre les tres ho fèiem tot.” Però, és clar, la padrina era la neboda minyona, la cosina pobra, la pobra Marieta que servia a casa sa tia i ella, a canvi, gratitud infinita a aquella gent que la van tractar com una filla i que li van omplir el plat, la van vestir i li van donar un bon dot quan es va casar amb mon padrí, Mariano Felibet. L’oncle Aspesa es veu que era un bon home que volia que la Marieta també sortís a les fotos de la família, la tractava com aquella nena menys afortunada que, carregada d’esme i d’un senderi impropis a la seua edat, els tenia el terra net, els llits fets i la cuina ensenderada. La Maria i la Marina la van estimar sempre tant que, de fet, tota la vida, es van tractar com si fossin germanes; com si ella fos un empelt que els va ajudar a suplir l’absència d’aquells tres fills, Josep, Lluís i Tano, que la maleïda guerra, novament maleïda guerra, es va emportar. I la padrina plorant-los com si fossin els seus propis germans, entre tots es consolaven les penes de tots. I entre tots, tiraven endavant.
Sa mare, la besàvia Sebino, que també era una formiga d’aquell exèrcit, portava un mocador al cap lligat davall de la barbeta i igualment anava tota vestida de negre. El lleu record que en tinc, no sé si producte del que m’han explicat o de què, me la situa, entomant el sol de tardor —aquell que dura poc i que apaga els colors—, al terrat de la casa on vaig nàixer, just al costat del separador amb ca l’Alfonsa. La veig amb el seu davantal llarg, tan llarg com les mateixes faldetes, fins als peus, i les mans agafades al damunt del seu vell ventre. Trista per les pèrdues, trista per les tristeses acumulades, trista perquè solament havia pogut donar a la Marieta unes petites arracades de quan ella es va casar. Després, la meua padrina Maria, jove encara, també es va haver de posar aquell mocador al cap que tapava el monyet recollit al clatell amb pinces negres i llargues i crestes de petxina. La mort del padrí quan encara no tocava, així com totes les pèrdues que ja havia acumulat, “ai..., pobre Tonet”, la hi van obligar. El drap fosc que li cobria el cap, solament reposava damunt la cadira del quarto on dormia, mentre estava per casa. Era sortir al carrer i el mocador reapareixia perfectament lligat, com el costum manava, davall de la barbeta, conferint-li un aspecte ben usual i idèntic a moltes altres formigues negres del poble, dels pobles..., del món. Els cabells de ma padrina, prematurament blancs, a darrera hora eren com un floc de cotó fluix, les dents que no li van aguantar el mateix que va aguantar ella i una laboriositat inesgotable, tot plegat era molt comú en unes dones que, com formigues treballadores, sustentaven les nostres cases. Elles no eren escriptores, tot just sabien de lletra; no eren filòsofes ni artistes; no eren sufragistes perquè entre altres coses no sabien res d’aquest tema i perquè sense que ningú les coaccionés, ni es plantejaven sortir de la rutina que els tocava i dels costums que les vestien; elles no eren dones que lluitessin pels seus drets perquè no sabien de drets i solament sabien de feinades. Aquell exèrcit de padrines que recordo vívidament es trobava repartit per tot el poble. A les botigues a comprar; damunt els tractors per ajudar a les feines del camp; al cotxe de línia per anar a Lleida al metge o a fer encàrrecs; a l’església mentre es ventaven amb uns ventalls de fusta que ressonaven com matraques per tots els racons del recinte i resaven el rosari al llarg de tot el mes de Maria o constretes i serioses a les hores de vetlla de Setmana Santa; a les cases tenint-ho tot a punt i trobant que tot havia evolucionat tant que la vida s’havia tornat lleugera i descansada: “quan estava a casa Aspesa sí que hi havia feina. Rentàvem tota la roba a mà, fregàvem el terra a genollons, anàvem al defora a peu o amb el carro amb aquell bat de sol que queia. Ara, això no és res! Vivim molt descansades!”
Dones potents que, com membres de masses organitzades, lluitaven per viure, lluitaven per donar vida molts cops perdent la seua pròpia; dones que de tan poca atenció que van rebre i encara reben, han passat silenciosament i de manera anònima pel nostre entorn.
A elles, àvies formigues,
formigues negres,
negres de dol de cap a peus,
vestides per anar a processons i farcir racons.
Racons del record!
A elles!
Atles de l'oblit
© Teresa Ibars
© Pagès Editors, 2019
© Imatge de la portada: Isabel Barios
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
