Vint anys després que Virginia Woolf (25 de gener de 1882 – 28 de març de 1941 Lewes) se suïcidés al riu Ouse, el marit, Leonard Woolf (25 de novembre del 1880 – 14 d’agost del 1969), va escriure un relat dels seus últims mesos de vida que, llegit avui, encara ens emociona. S’han instal·lat a Rodmell, a la vall del riu Ouse, i hi fan una vida ordenada: treballen al matí, dinen, passegen a la tarda, juguen a botxes, fan el sopar, llegeixen, escolten música, se’n van a dormir. De vegades, fan excursions o reben visites i les persones que els acompanyen ens són tan properes com si les tinguéssim totes aquí, al nostre costat. La calma d’aquells dies contrasta amb els bombardejos i l’amenaça d’una invasió nazi. La Segona Guerra Mundial i la salut mental fràgil de l’esposa fan que el marit confessi que aquells «dies de catàstrofe precipitada i alhora en càmera lenta van ser els més terribles i angoixants de la meva vida». Però tots dos procuren viure la catàstrofe amb naturalitat, sense fer-ne gaire cas. ¿No és el que fem nosaltres amb les catàstrofes individuals o col·lectives que ens trasbalsen?
Cal Carré ha publicat La mort de la Virginia. Traduït per Marta Pera Cucurell, inclou l’emotiu relat de Leonard Woolf i tres contes de Virginia Woolf que prenen un sentit revelador: l’aigua és un element hipnòtic i destructiu, una dona casada opta pel suïcidi que el seu marit va descobrint a poc a poc. Són La fascinació de l’estany, escrit el 1929, Un poble de mar, a començaments de 1941, i El llegat, escrit durant els mesos d’octubre i novembre de 1940. Us oferim un fragment d'aquest llibre: un dels passatges en què Leonard Woolf parla de la mort de la seva dona.
La mort de Virginia
Quan miro enrere des del suïcidi de la Virginia, del març del 1941 fins als últims quatre mesos del 1940, sovint em pregunto, naturalment, per què no vaig tenir cap pressentiment de la catàstrofe fins al començament del 1941. ¿Quin era l’estat real de la seva ment i de la seva salut durant la tardor i l’entrada de l’hivern del 1940? En aquella època pensava, i encara ho penso, que anímicament estava més tranquil·la i més estable, i d’un humor més feliç i més serè del que era habitual en ella. Si et trobes al centre exacte d’un cicló o d’un tornado, et sents en calma absoluta mentre al teu voltant hi ha la turbulència dels brams del vent i les ones. Semblava que a Rodmell, en aquells últims mesos del 1940, havíem entrat, de sobte, al centre immòbil i silenciós de l’huracà de la guerra. Era una pausa, només una pausa, mentre esperàvem la catàstrofe següent; però esperàvem en una calma total, sense tensió, amb l’amenaça de la invasió planant sobre nostre i les bombes i els bombardejos al nostre voltant. En part era perquè ens sentíem físicament i socialment aïllats, com confinats en una illa. Les bombes ens havien fet fora de Londres. A partir de novembre s’havia d’estalviar la gasolina i ja no podíem anar a Londres amb cotxe. Els viatges amb tren eren cada vegada més tediosos.
Tot això volia dir que, per primera vegada a la vida, la Virginia i jo vivíem a pagès, érem de poble. I també per primera vegada vam quedar sense servei en el sentit victorià. A Londres, abans de la guerra, havíem reduït els criats a una sola persona, la cuinera, l’estranya, silenciosa i enyoradissa Mabel. Quan van començar els bombardejos de Londres va venir amb nosaltres a Rodmell, però tot i que era una dona de pagès, de l’oest d’Anglaterra, no li agradava viure en un poble i no podia sofrir ser lluny de Londres. Després d’un parell de setmanes a Rodmell, no ho va poder suportar més i va decidir que preferia les bombes de Londres. Ens va deixar per anarse’n a viure amb la seva germana i a treballar en una cafeteria. I estar per fi sense criats, sense ser responsables de ningú a part de nosaltres, ens va afegir una sensació de llibertat i de calma absoluta a l’ull de l’huracà.
La calma provenia, en part, de la rutina que s’havia establert, de l’agradable monotonia de viure. Treballàvem tot el matí, dinàvem; a la tarda passejàvem, fèiem tasques de jardineria, jugàvem a botxes, fèiem el sopar, llegíem i escoltàvem música; i anàvem al llit. Al diari de la Virginia es veu clarament que aquesta vida li donava tranquil·litat i felicitat. El 12 d’octubre va escriure:
Que lliures que som, que tranquils que estem. No ve ningú. Sense minyones. Mengem quan volem. Vivim sense res superflu. Em sembla que dominem la vida amb molta competència.
La mort de la Virginia
© Leonard Woolf
Títol original: «Virginia’s death», capítol primer de The Journey not the Arrival Matters (1969)
Primera edició: febrer de 2025
© de la traducció, Marta Pera Cucurell, 2025
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP, Barcelona, 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
