Les històries de Situacions insulars estan protagonitzades per dones que són com illes, que estan rodejades de no-res. Abocades al somni, a la desesperació o a la perplexitat, s’interroguen i ens interroguen sobre la incomunicació de l’ésser humà. El 1988, Carme Guasch (Figueres, 3 d'octubre de 1928 - Badalona, 22 d'agost de 1998) va guanyar el premi Víctor Català (l'actual premi Mercè Rodoreda) amb aquest llibre de contes que ara ha reeditat Cap de Brot Edicions. Us n'oferim un del qual Empar Moliner, a l'epíleg, diu això: "Si sou lectors convencionals, en aquest conte hi trobareu la història d'una mentida de conveniència. Però si sou buscadors de perles hi trobareu una història d'amor i desig inquietant, radical, atrevida i desafiant." I afegeix: "Llegiu la Carme Guasch com llegiu un autor que us arriba des d'un lloc remot i del qual res no en sabeu. Com si no hagués estat la mare de la Sílvia i del Toni, la que va llençar els llibres d'Enid Blyton per la finestra. Llegiu-la, perquè és una autora moderna".
No és bo que l’home estigui sol
—Ei! Eulàlia!
L’Eulàlia es va girar, sorpresa, mirant a l’entorn, sense fixar la vista en cap punt concret.
—Eulàlia... aquí!
Llavors la veié, enriolada com sempre, vestida amb uns pantalons ajustats i una brusa vermella, escotada. No havia canviat gens —pensà, ràpidament, l’Eulàlia—; era la mateixa Irene de sempre, una mica més arrugada, amb una mica més de quilos tal vegada, però aparentment igual. Estava asseguda en una taula del Cafè Marítim, tota sola, i per això l’Eulàlia s’hi acostà. La Irene s’alçà per abraçar-la amb molt d’afecte, semblava.
—Noia, Eulàlia, quant de temps sense veure’t! Què n’és, de la teva vida? Saps que estàs molt bé, però que molt bé...? —I li feia fer una passa enrere per contemplar-la sencera.— No et dic pas «ben conservada», com diu la gent, perquè sona horrible; em recorda les sargantanes que posaven en alcohol els meus germans quan eren petits...
Reia fort; rialla una mica massa forta i artificial, pensà l’Eulàlia; però, tanmateix, el riure d’ella se li encomanava. Va demanar una cervesa. Feia, realment, molt de temps que no es veien o, si més no, que no la feien petar; un adeu pel carrer, o una telefonada pel sant o una targeta per Nadal. I això era molt poc, entre dues dones que havien jugat de petites, que havien anat a la mateixa escola i que havien compartit el pati de Lletres, encara que en diferents facultats: la Irene era advocada i l’Eulàlia havia estudiat filologia clàssica.
—... i és que el temps passa tan de pressa! Ja ho sé, ja sé que això que acabo de dir és un tòpic; però què vols fer-hi? Tota la vida és un tòpic i una escandalosa reiteració —deia, ara, la Irene, seguint el fil d’una conversa, de la qual l’Eulàlia havia perdut el començament.
—Tens raó —assentí sense massa entusiasme; i per encetar un nou tema, preguntà—: i què, continues separada del teu home?
—Oh, i tant! Allò es va acabar per sempre; era un dèspota i un Otel·lo. Fins i tot els meus clients li semblaven amants en potència. Sempre estava imaginant coses —i, esclatant un altre cop en una rialla, afegí, abaixant la veu— i el pitjor del cas és que, de vegades, era cert!
L’Eulàlia se la mirà, incrèdula.
—De debò?
—I per què no? No ho havia fet, ell? Quina diferència hi ha?
—Sí, també és veritat.
—I tant que ho és!
—Només que...
—Només que potser hauria estat millor de dir-li-ho, no? D’acord —concedí—; i així vaig acabar fent-ho: va ser aleshores que cada un va tirar pel seu cantó.
L’Eulàlia no va dir res; es va quedar mirant l’escuma blanca del seu got de cervesa i va pensar que no havia d’haver-ne demanat, perquè no tenia gens de set. I, a més, la cervesa li pesava a les cames i li feia venir son.
—... va ser quan tot allò del capellà —continuà la Irene, vehement, voluble—; ho sabies, oi? —I, sense esperar resposta—: Vaig intervenir en un cas de divorci, i el capellà amic de la família va acabar essent-ho meu —acabà amb un gest maliciós.
L’Eulàlia se la quedà mirant.
—Vols dir que tu...?
—Què et penses, noia! Els capellans són homes com qualsevol altre i, posats a ser francs, millors amants que molts altres. Tenen una... fogositat!
L’Eulàlia va sentir-se, tot d’una, incòmoda.
—De totes maneres, devia ser exposat...
—Oh, és clar que ho era... Encara vivia en Franco: imagina’t. Ens trobàvem sempre a Perpinyà. Va arribar a ser molt excitant.
—I es va acabar?
—Sí, naturalment; les coses no duren eternament. Però no em vaig morir, t’ho asseguro. Després d’ell en van venir d’altres. Els amants són com les sabates: et cal treure-te’n unes per comprovar com en són, de còmodes, unes altres.
Van riure totes dues, perquè era difícil resistir-se a l’humor descarat i cínic de la Irene. Encengueren una cigarreta.
—I tu, què? —digué, de sobte, la Irene, girant-se una mica cap a l’amiga, amb mirada inquisitiva—; no em faràs creure que no tens cap embolic... Un amiguet, eh? Oh, no, no m’ho diguis si ho vols —afegí, en veure el repetit moviment negatiu que feia l’Eulàlia—, però de cap manera no puc creure que no hi hagi algú a la teva vida. No tenim seixanta anys, encara, maca: som joves per al sexe, no t’ho sembla? I recorda el Gènesi: no és bo que l’home estigui sol.
—Tens raó, no és bo —convingué l’Eulàlia, sobtadament seriosa.
—Veus com vens amb mi? Mira: el primer que s’ha de perdre, en aquesta vida, és la reputació. Deixar-te estar de què diran. Seràs millor o pitjor, perquè la gent digui o deixi de dir? No! Doncs, endavant. Aquest és el meu lema: viu i deixa viure. I perdona el tòpic; es veu que avui no tinc el dia gaire original.
Van riure de nou. Començava de fer-se fosc. Hi hagué un silenci llarg entre les dues dones, i el van aprofitar per encendre una nova cigarreta. Quan li va acostar la flama del seu encenedor d’or, la Irene li preguntà, gairebé en veu baixa:
—Amic o amiga?
—Que ets boja! —contestà l’Eulàlia, mirant cap a una altra banda—; tens cada sortida... —i tot d’una, sense haver-s’ho proposat, afegí—: amic —i de seguida li va saber greu d’haver-ho dit.
—Ah, mi-te-la, mi-te-la, que calladet s’ho tenia... Així m’agrada, Eulàlia. Estic contenta, perquè has gosat fotre’t de tota aquesta gentota —digué, abraçant amb un gest de la mà les taules de l’entorn, els cotxes que circulaven, fins i tot les cases del davant—. El conec? —afegí amb picardia—; és d’aquí?
—No, no és d’aquí. És anglès. I no és allò que tu et penses.
—Anglès? El vas conèixer en algun viatge, tal vegada?
—No... De fet, ell ha nascut aquí. Són els seus pares que ho eren, d’anglesos.
—Novel·lesc! I us enteneu bé? Vull dir, pel que fa a l’idioma —aclarí, maliciosament.
—Sí, molt bé. No hi ha cap problema.
—L’estimes?
—Molt —l’Eulàlia somrigué, com per a ella mateixa—; l’estimo moltíssim.
—Això és important, però tampoc no t’hi engresquis massa; si les coses canviessin...
—No canviaran.
—Ui, la fidelitat! No n’estiguis tan segura. El dia que menys t’ho pensis, el teu... Per cert, com es diu?
—Es diu Jim.
—Ah, és veritat que m’has dit que era anglès! I a què es dedica? Treballa?
—No; vivim d’unes rendes.
—Mira, noia; no et faci gens de vergonya si l’has de mantenir. Al cap i a la fi, els homes s’han passat anys mantenint les seves «querides» i tothom ho trobava tan natural. Una dona també ha de poder pagar-se els seus gustos.
—Portem una vida molt senzilla.
—Sortiu?
—Poc. Passegem molt, fem algun viatge... vida casolana.
—T’envejo. No hi ha com el sofà quan dos s’estimen, oi tu? —i li clavà un cop de colze de complicitat.
L’Eulàlia assentí amb el cap.
—Sí, tens raó; ens hi passem moltes hores. Tenim llibres, música, vídeos... Estem bé, plegats.
—Això és el que compta, filla. I digues-me: com és ell? Quin aspecte té? Dona-me’n detalls, dona! Em moro de ganes de conèixer el teu amor...
L’Eulàlia vacil·là un moment.
—És simpàtic. Alegre.
—Ja —comentà distretament l’altra. I amb interès, insistí—. I físicament? Està bé?
—Normal... És ros, amb els ulls clars: normal.
—Doncs ja és prou, nena, trobar algú normal en aquest món de bojos!
L’Eulàlia sentí el desig maligne d’afegir nous detalls a la descripció.
—És... molt pelut.
—Pelut? Has dit pelut? M’encanten els homes peluts! Són tan sexis! No m’estranya que facis aquesta cara, trapella!
—No siguis malpensada, Irene! No canviaràs mai, tu —se’n rigué l’Eulàlia, tot bevent la resta de cervesa que quedava al got, ja calenta—. No canviaràs mai. —S’eixugà els llavis amb cura i recollí el tabac.
—Perdona’m. Ara me n’haig d’anar.
—D’acord, d’acord, no vull pas torbar-te si t’esperen —i s’alçà per abraçar-la—; primer són les obligacions, estimada.
—Ens veurem un altre dia, Irene; t’ho prometo.
—Sí, truca’m. Vull que m’expliquis moltes coses. Soc una mica morbosa, filla, i m’encanten les històries...
Encara es va girar un o dos cops per fer-li adeu amb la mà, mentre la Irene, asseguda ja, es quedava mirant, amb el got a la mà, llargament, com si contemplés una escena que ningú no li havia descrit, o com si no es cregués que aquella escena pogués ésser certa.
L’Eulàlia travessà el passeig i enfilà el carrer Major, esquivant el trànsit, que encara era intens. Un cop a la carretera general, passà a l’altra banda, allà on començaven les torretes de planta baixa envoltades de jardí. La seva en tenia un de petit al davant, i, abans d’arribar-hi, mentre es treia les claus del moneder, l’Eulàlia ja començà de xiular fluixet, gairebé imperceptiblement. Un lladruc enjogassat li respongué a l’altre costat de la tancada pintada de blau.
L’Eulàlia somrigué àmpliament mentre feia girar la clau al pany del portalet de ferro. Després començà a pujar els esglaons del caminet que, com una clenxa, partia el jardí en dos. Sense quasi adonar-se’n, anà apressant el pas fins a gairebé córrer, mentre que, dalt de tot, els lladrucs es feien més forts, més insistents, més alegres. L’Eulàlia començà a riure, a riure fort, a riure a grans rialles, mentre desfeia la cadena del gos i es deixava llepar frenèticament per la bèstia.
—Jim, oh, Jim, no siguis boig; espera’t, espera’t!
Situacions insulars
© Carme Guasch
1989, Carme Guasch
Primera edició: febrer del 2025
© 2025, hereus de Carme Guasch
© de la il·lustració de la coberta: Alba Barceló
© de l'epíleg: Empar Moliner i Ballesteros
© d'aquesta edició: Cap de brot edicions
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
