Mahmud Darwix (Al-Birwa, 13 de març del 1941-Houston, 9 d'agost del 2008), un dels poetes palestins més importants de les darreres dècades, mai no va deixar d’escriure i de militar per la pau entre palestins i israelians, sempre que les condicions d’aquest pacte fossin dignes i justes. A La Palestina com a metàfora, un recull d’entrevistes traduïdes de l’àrab per Jaume Ferrer i de l’hebreu per Eulàlia Sariola, Darwix reflexiona sobre les condicions d’estranger i de refugiat, sobre les ocupacions, sobre les guerres que han determinat les condicions materials i existencials de diferents generacions, sobre la noció d’enemic, sobre la memòria dels pobles, sobre la capacitat que té l’alteritat de configurar un món i sobre la càrrega ètica i la potència política de la poesia. Ara que el govern d’Israel devasta la Franja de Gaza, recordar i rellegir l’ideari estètic de Darwix potser és una bona manera de pensar quina és la relació de l’art amb el conflicte, amb la desigualtat, amb la injustícia i amb el fràgil equilibri entre la vida i la mort.
1. ¿On és, la poesia? ¿La trobem en el tema o en la seva independència estètica del tema?
2. El projecte poètic ha d’assumir les seves exigències particulars, que, al capdavall, no són més que la realització de la poesia. Cal adonar-se que el poeta només cerca la poesia.
3. Una pàtria no es limita a ser un text [...] Amb la poesia, amb la poètica, s’obre la dimensió humana, si és que el poeta la du fins allà. Això només ho pot fer quan crea el seu mite particular, no un mite pres d’un altre mite ja conegut, sinó el mite que representa la construcció del poema, les seves formes, el seu món.
4. Una de les funcions de la poesia, i això ho vaig aprendre de Lorca, és que trastoca els sentits.
5. La tècnica de la poesia és respondre amb una veu íntima, que mormola. El que passa és que tenim por de perdre el passat o de permetre que ens fugi de les mans. D’aquí ve la meva tirada a documentar l’absència.
6. El poeta no pot plantar-se enmig de les tropes per conversar-hi. L’únic que pot fer és treure el cap des de lluny i contemplar el pas de la Història.
7. La poesia té una gran força i crec fermament que és d’una efectivitat extraordinària, però és una força que només mostra les seves armes reconeixent la fragilitat humana.
8. Cal que el poema aporti un conjunt ampli d’idees, no una de sola [...] Però tot plegat necessita un catalitzador intern. Tot poeta sap quan despunta l’instant poètic [...] Però tot ha de començar per una cosa sonora; si no, res no s’esdevé.
9. El naixement del poema es resisteix amb rebel·lia a qualsevol crítica o coneixement.
10. Una experiència poètica profunda i particular ens ofereix l’oportunitat de trobar-nos amb una cultura completa o universal, en el sentit que no ens tanca dins els murs d’una llengua de la qual s’hagi de formar part genealògicament, sinó que ens situa en una dinàmica més àmplia en què les sangs es barregen.
11. Aquesta obsessió de voler servir la causa patriòtica i nacional a través de la poesia és una cosa exagerada, innecessària, i que, de fet, no serveix ni el poeta ni la causa.
12. La poesia no es pot reconciliar amb l’exercici de la força. La poesia, per essència, està obligada a cercar la pròpia força per tal de crear un espai perdurable des del qual defensar el dret, la justícia i la víctima.
13. El poema no existeix fora de la relació entre el lector i el poeta.
14. No sóc només un ciutadà palestí, tot i estar-ne orgullós i estar disposat a sacrificar la meva vida per difondre i defensar la realitat palestina. Però també m’agrada tractar la lluita i la història del meu poble des d’un vessant estètic diferent de la lectura política corrent i repetida.
La palestina com a metàfora
© Mahmud Darwix / Actes Sud, 1997
© Del pròleg: Elias Khoury, 2012
© De les traduccions de l'àrab: Jaume Ferrer, 2012
© De la traducció de l'hebreu: Eulàlia Sariola, 2012
© D'aquesta edició: Lleonard Muntaner Editor
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
