Vida i mort de Verdaguer

Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto, va néixer el 17 de maig del 1845 a Folgueroles i va morir el 10 de juny del 1902 a Vallvidrera. Als 57 anys. Recordem el pare de la modernitat literària catalana, que va incorporar l'ideari i l'estètica del romanticisme, llegint l'arrencada de Jacint Verdaguer. Una biografia (Quaderns Crema), un llibre escrit per Marta Pessarrodona i Narcís Garolera. Es titula Obertura i parla del tancament de la vida del poeta.
 

OBERTURA
 
Nou setmanes i mitja

 
Quan, a tres quarts i cinc de sis de la tarda del 10 de juny del 1902,“després de prendre un catxet medicinal”, Jacint Verdaguer Santaló passava a viure en els qui l’admiraven i l’admiren i, segurament, l’admiraran, no sols desapareixia de l’escena catalana un gran escriptor, i un home d’Església –controvertit–, sinó també un mite, perquè el poeta tenia la facultat de convertir totes les seves activitats en alguna cosa mítica, amb conseqüències positives (esbart d’admiradors) i negatives (apel·lació de “màrtir”).
 
La seva obra marca un abans i un després en la història de la literatura catalana contemporània. Un punt de vista que poca gent –o ningú– discuteix. D’altra banda, l’home que hi havia al darrere del mite, per als nostres estàndards actuals, era una persona jove: tenia 57 anys (havia nascut el 1845). Aquesta edat no es corresponia, ni tan sols en aquella època, amb la imatge que sorprenia els seus compatricis, quan el veien pel carrer els últims anys de la seva vida. O quan acompanyava un enterrament, o celebrava una altra cerimònia religiosa (d’on treia els pocs diners que ingressava), com a beneficiat de la parròquia de Betlem, a la Rambla de Barcelona, davant mateix del palau Moja, propietat dels marquesos de Comillas, que, anys abans, l’havien destituït dels càrrecs de capellà domèstic i d’almoiner (“A captar jo me n’aní / des del palau a l’ermita...”).
 
Aquesta imatge contrastava amb la d’uns anys abans, quan el poeta estava al servei dels marquesos. Era un home alt, de bona planta. La tuberculosi –aquella malaltia amb metàfores, per dir-ho a la moderna (Susan Sontag dixit)– havia guanyat la partida. Una malaltia de l’època –i de molta literatura–, detectada potser molt abans. De jove, ja capellà, li havien diagnosticat una “anèmia cerebral”, malaltia inexistent, que avui anomenem “estrès depressiu”.
 
Pel que fa a aquesta falsa malaltia, mig segle més tard (el 1911) es parlaria d’aquest mal, a propòsit de T. S. Eliot, pare de la modernitat poètica, llavors un jove estudiant de Harvard i un poeta incipient, que trepitjava per primera vegada el Continent, en un viatge que va suposar una llarga estada a París, el pas per Londres i altres ciutats britàniques, i un sojorn a Munic. A la capital de Baviera, justament, va emmalaltir del que li van diagnosticar com a “anèmia cerebral”. A Munic, de tota manera, el jove Eliot hi va acabar la redacció del seu primer poema important, el celebrat “Love Song of Alfred J. Prufrock”, que no va publicar fins al 1915, en una revista, i va recollir el 1920 en un llibre. Curiosa coincidència sanitària, en qualsevol cas.
 
Verdaguer, d’extracció pagesa, moria a la Quinta Juana (anostrada com la Vil·la Joana, o la Torre d’en Miralles), al parc de Collserola, entre Vallvidrera i les Planes, formant part de Sant Cugat del Vallès. Era un lloc allunyat de Barcelona, només unit per un camí de carro, no tan sols a la ciutat, sinó a Sarrià, llavors una vila independent (Sant Vicenç de Sarrià). N’era alcalde el senyor Ramon Miralles, amic o –més aviat– admirador del poeta, propietari de la finca on aquest moriria, en aquella “muntanya màgica”, que, a Catalunya, és el més semblant als Alps suïssos. El poeta expirava acompanyat del seu fidel assistent, Josep Tarradas, un noi que feia el servei militar. Al cim de Collserola, aquell dia, i en aquella hora, no hi havia un seu col·lega, com hi seria al cap d’uns anys i el recordaria amb aquests versos:

 
He baixat. Per la terra enfosquida
no restava ni un rastre de sol;
i al bell fons de la Vil·la Joana
començava a cantar un rossinyol.

 
(Joan Maragall, “Al cim”, 6 juny 1910)
 
 
En comptes d’un rossinyol, hi havia el cos d’un home prematurament envellit, que interpretava la seva pròpia obra:
 

DIADA DELS MORTS
 

 
Fill de la terra dura,
nét del no-res,
baixo a la sepultura
pels anys empès.
Mes la cruel baixada
trobo feliç,
quan penso que és l’entrada
del Paradís.

 
 
 

 
Insistim en el fet que, per a l’actual vara de mesurar, era un home jove, de només 57 anys. La malaltia, però, no era pas desconeguda. Des que el dia 30 de març el diari La Publicidad (edició de la tarda) n’havia donat notícia, i l’endemà se n’havia fet ressò quasi tota la prensa barcelonina, s’havien omplert de signatures els plecs disposats a l’entrada de la casa del carrer d’Aragó, núm. 271 (avui 235), on hi havia el pis (tercer, porta 1ª) de la família Guri-Durán, amb la qual vivia Verdaguer.
 
Avancem que la convivència del poeta amb una mare i dues filles no va estar exempta de polèmica, sobretot eclesiàstica, per més que al pis hi entressin i en sortissin capellans per subministrar-li el viàtic, i, fins i tot, hi fes una visita el futur bisbe de Vic Torras i Bages, per veure com estava el “poeta de Catalunya”.
 
La malaltia, doncs, era sobradament coneguda dels seus compatriotes, els seus admiradors i les seves admiradores, entre elles una jove escriptora de l’Escala –Caterina Albert–, coneguda literàriament amb el pseudònim (ridícul, segons Gabriel Ferrater) de “Víctor Català”. Mort Verdaguer, l’empordanesa li retria un homenatge poètic:
 
 
 
VERDAGUER
 

      Austerament eixuta la faç, inexpressiva,

humil la positura i recatat l’esguard,
                  cobrint amb son mantell la nafra en la carn viva
                que sagna com la daina que du clavat un dard,
                   el Dolç, l’Altiu, El Fréstec, el Mans, l’Ingovernable
                –tantost tràgic com místic, superb o angelical–,
        s’aclofa en la cadira de braços, miserable,
    i el cap rebel apoia a sobre del missal...
        Amb son destí temible d’humana criatura,
                    temps ha que lluita i brega amb ardiment crudel;
     car sent en si l’impuls dual de la Natura,
                   que en un cop d’ull li mostra ensems infern i cel.
       És rèprobe i és màrtir, és llei i força cega,
       instint i disciplina, Vesuvi i mont de neu...
        Enterc, fervent o candi, desobeeix o prega
             amb submissions de servo i llibertats de Déu.
                         És ell “l’etern!”... És l’home complert... El rei i mestre
    del fet i la quimera, del somni i l’acció...
         Com un atribut doble fulguren en sa destra
        els llamps de Zeus i alhora la lira d’Apol·ló
         D’aqueixa doble força –pel geni sublimada,
            que va enriquir, partint-lo, son estre divinal–
       la glòria del Poeta, per sempre auriolada,
            enmig de les centúries resplendirà immortal.
 

 
 
No eren pas només els capellans els qui entraven en aquella llar peculiar. També hi feia presència la llei. Un agutzil s’havia personat al pis el dia 7 d’abril per cobrar del poeta malalt 1.001 pessetes (3.503,50 €) corresponents a les costes del judici que ell havia promogut –i perdut– contra el doctor Pere Manaut, que l’havia declarat boig. Calia pagar, doncs.
 
De donatius, però, no en van pas faltar, durant l’últim tram de la malaltia. El 23 d’abril, la reina regent d’Espanya, Maria Cristina d’Àustria, va fer arribar a Verdaguer 1.000 pessetes (3.500 €), una quantitat important, mentre que l’Ajuntament de Barcelona, en més d’un ple, aprovava el que avui en diríem una subvenció a favor seu. I, el 25 d’abril, el batlle barceloní li va oferir una suma encara més important (3.000 ptes. = 10.500 €), en nom de la corporació municipal.
 
No es pot dir tampoc que Mossèn Cinto estigués sanitàriament desatès. Ben al contrari. Des del famós doctor Robert fins al doctor Mas de Xaxàs, metges de l’Ajuntament de Barcelona, passant pel doctor Turró, no li va faltar mai assistència mèdica. Més aviat podríem dir que va tenir una corrua de metges al seu servei. Tampoc no li van faltar oferiments d’indrets per recuperar-hi la salut (a part de la Vil·la Joana), com van fer els rossellonesos –que sempre li havien fet costat–, proposant-li el sanatori del Vernet, als peus del seu estimat Canigó.
 
Un altre tema, que seria polèmic, era el desig de la família que l’assistissin pares camils, i que el poeta, en canvi, s’entestés –i ho aconseguís– que el cuidessin, només, les filles Durán i el jove Josep Tarradas. D’altra banda, no sembla pas que, els darrers anys, Mossèn Cinto hagués tingut gaire relació amb els seus familiars, alguns dels quals es van presentar, a darrera hora, a la Vil·la Joana. Concretament, la seva germana Francisca i una neboda seva, Miquela. A més, Francisca Verdaguer (arribada el 3 de juny) ha passat a la història per haver organitzat una vetlla dramàtica... per salvar l’ànima del seu germà!
 
En l’ordre dels ajuts, fins i tot la companyia ferroviària creada pel senyor Pearson, que unia –i uneix– Barcelona amb el Vallès (els actuals Ferrocarrils de la Generalitat), es va oferir a traslladar el malalt, de franc, amb un tren especial, des del carrer d’Aragó, on vivia amb la familia Guri-Durán, fins a la Vil·la Joana de Vallvidrera. (Recordem que, el 1902, el tren en qüestió no estava soterrat, i passava per aquell carrer. Aquesta circumstància explica la parada d’aquell tren especial. També es important recordar que els trens que passaven pel carrer d’Aragó emetien un fum gens saludable per al malalt que vivia en un edifici que hi
donava.)
 
El 17 de maig la Diputació de Barcelona havia apostat dos mossos d’esquadra a la porta de la Vil·la Joana. El trasllat del malalt no s’havia fet amb tren, sinó en un faetó, enviat per l’alcalde Miralles, el batlle de Sarrià propietari de la quinta on el poeta s’allotjaria i deixaria d’existir.
 
D’altra banda, l’alcalde de Barcelona, Joan Amat i Sormaní, va ser un visitant assidu de la vil·la, i va signar, com a testimoni, el darrer testament de Verdaguer. (Aquest testament demana un incís: els marmessors van ser els mossens Costa i Valls, i els maçons Moles i Turró, als quals Verdaguer va lliurar els manuscrits que s’havia fet dur del pis del carrer d’Aragó –llevat del quadern de “Revelacions”, que va fer estripar davant seu–. Els testaments, a més, van originar una altra polèmica, a la qual farem referència més endavant.)
 
El trajecte en faetó del carrer d’Aragó a la Vil·la Joana no va ser ni anònim ni continuat, per explícita voluntat del malalt. Des de la gent i els periodistes amuntegats davant de l’edifici barceloní, fins a les parades a la Bonanova (per saludar un protector seu), a la plaça de Vallvidrera (perquè el saludés un diputat provincial, o per prendre una tassa de brou al bar-restaurant Can Trampa, avui encara obert). La comitiva va arribar a la Vil·la Joana a dos quarts d’una de la tarda.
 
Per acabar-ho d’adobar, aquell mes de maig era una primavera plujosa, especialment plujosa. Aquesta circumstància climatològica farà que, la nit de la mort de Verdaguer, un notari i l’alcalde de Barcelona vagin a la Quinta Juana per un camí fangós, on el carruatge s’encallarà a cada pas. Era el camí (avui carretera de muntanya) que unia –com ara– Barcelona i Vallvidrera.
 
I una curiositat personal: el dia de l’ingrés de Verdaguer a la Vil·la Joana s’esqueia ser el seu aniversari. El poeta feia 57 anys. No va pas ser, però, un bon auguri.