Viqui Molins va néixer a Barcelona el març del 1936 i ha mort als 88 anys el 20 de febrer del 2025. Reproduïm la conversa que hi va mantenir Laia de Ahumada i que forma part del llibre Monges (publicat per Fragmenta).
La Viqui em rep a l’escola de les Teresianes del carrer Ganduxer de Barcelona, on té la seu l’Editorial stj. L’edifici és un meravella de Gaudí: les formes rodones i les sales, a tall de castells interiors, conformen l’espai. Ens asseiem en un racó d’una sala de rebre visites, amb sofàs confortables que delimiten diferents espais. A la sala hi ha una mestra amb uns pares. La Viqui està acostumada a parlar d’ella mateixa en públic i no té pudor a fer-ho un cop més. «¿Vas veure l’entrevista a Millennium?», em demana. Al matí treballa a l’editorial de Sant Gervasi, i a la tarda es trasllada al Raval de Barcelona, on viu i treballa al costat dels més desafavorits. Viu la paradoxa entre el Raval i Sant Gervasi com un esdeveniment normal de la vida, mentre espera la propera jubilació que li permetrà dedicar-se a temps complet als seus amics del Raval. Assegura que allò que realment l’ha canviada ha estat el contacte amb els més pobres. Quan surto em penedeixo de no haver-la entrevistada al Raval.
¿L’ambient familiar influeix en una vocació religiosa?
Una vocació per a una vida religiosa sempre brolla d’un ambient, i jo tenia un ambient molt bo. Soc filla dels anys cinquanta, d’una família més aviat benestant de l’Eixample de Barcelona, educada en una bona escola, la de les Teresianes, protegida i amb una vida lliure —perquè els meus pares no eren tancats—, i una vida religiosa en la qual Déu ocupava un lloc molt important. Érem nou germans, el meu pare havia estat jesuïta bastants anys i després n’havia sortit i s’havia casat, i a casa sempre hem sentit frases jesuítiques que ell havia viscut. La meva vocació va brollar d’una manera molt espontània. Jo era molt extravertida, molt enamoradissa, vivia en un ambient agradable, estiuejàvem a Palau de Plegamans, on tenia una colla; aquí a Barcelona érem del club Barcino de tennis i coneixia molta gent, m’enamorava, però sempre hi havia en el fons una tendència, no cap a la vida religiosa, que això no m’havia passat pel cap, però sí que Jesús ocupés la part més important de la meva vida.
¿És cert que sovint es tria la mateixa congregació on s’ha estudiat?
Jo tenia dues germanes que s’havien fet teresianes i m’agradava molt l’ambient del meu col·legi. Un dia, de manera espontània, fent uns exercicis de sant Ignasi, recordo que, mentre comentàvem un himne, vaig sentir: «Jesús de dulce memoria, tú das los verdaderos goces del corazón», i em va impressionar molt perquè jo estava enamorada d’un noi i no sabia si m’agradava o no —jo era molt exigent en el sentit d’estimar—, i allò de: «Tú das los verdaderos goces del corazón y ni la letra lo puede decir ni la lengua expresar, solo el que lo ha experimentado puede saber lo que es el amor de Jesús», em va emocionar molt, i les emocions religioses són diferents de les altres emocions, són emocions que t’arriben molt al cor; jo sempre dic que això, encara que sembli una cosa estranya, és una experiència mística, no té explicació, perquè jo havia sentit aquell himne moltes vegades i no m’havia afectat per res, però en un moment determinat em va impactar, i vaig dir —perquè jo era molt apassionada: «Em faré teresiana!» Vaig acudir a un capellà jesuïta i li vaig dir que tenia vocació. Ell em va preguntar des de quan, i jo li vaig respondre: «Des de fa deu minuts.» I així vaig començar. Vaig lluitar bastant, perquè encara seguia enamorada d’aquell noi, i un dia un sacerdot em va dir: «Quan un dia algú t’estimi com Ell t’ha estimat, podràs dubtar.» Són frases que et queden i et commouen; i ja no vaig dubtar més i vaig entrar al noviciat; bé, encara em van fer esperar un temps perquè m’ho pensés bé, perquè jo era una mica esbojarrada.
¿Santa Teresa va tenir alguna influència en aquesta decisió?
El meu amor a santa Teresa té molts moments: primer, la devoció normal; després, quan vaig entrar a la Companyia, m’obligaven a llegir santa Teresa i jo l’entenia molt poc, fins que vaig arribar a la universitat, ja de juniora, i vaig fer filologia; vaig tenir de professor José Manuel Blecua, i va haver-hi una bona entesa; vaig fer la tesi amb ell i em va ensenyar molt. A santa Teresa la vaig començar a entendre aleshores i, literàriament, me’n vaig enamorar —eren els anys seixanta—, però fins molts anys després no la vaig fer vida i companya de camí.
Una noia esbojarrada, ¿com viu el noviciat?
El noviciat és un núvol en el qual vas vivint moltes coses rares, algunes ridícules en aquell temps, però les vaig viure amb molt de sentit de l’humor —perquè jo en tinc molt. Em deia a mi mateixa: «Tot està inclòs, jo m’he donat a Déu, he deixat els meus pares, el xicot; el mínim que puc fer és escombrar escales, netejar el peix —que per mi era una cosa horrible—, aguantar que em renyin per una ximpleria, que hagi de demanar perdó perquè he trencat un plat…, tot esta inclòs.» I així vaig passar el noviciat, com en un núvol.
¿Què va representar per a una novícia l’entrada a la universitat?
Quan vaig entrar a la universitat, vaig aterrar. En aquells temps, en el noviciat ens formaven molt malament en l’aspecte afectiu i sexual; jo recordo que li vaig preguntar a un jesuïta si el que jo feia era un vot de castedat o de virginitat, i ell em va respondre: «Mira, filla, tu li dones al Senyor un joier ple de joies, però l’estimes tant, que no l’obres…» I jo no el vaig obrir, però quan vaig arribar a la universitat, se’m va obrir. Anava amb nois més grans que jo, però joves, i m’ho vaig passar molt malament.
Finalment van passar aquells anys i tothom va fer els vots, però a mi em van donar pròrroga perquè hi havia coses que a les monges no els agradaven: a la universitat, com que era molt cridanera, m’havien fet delegada de curs, i jo no era la típica monja —en aquella època, les monges havien d’estar fetes amb el mateix patró, i jo no el seguia. No vaig professar quan em tocava, i això en el meu temps era una humiliació. Va ser una de les experiències de Déu més fortes que mai he tingut, perquè en la humiliació, i en la humilitat, és on es troba Déu. Quan vaig dir al meu pare —que era un home de Déu— que m’havia d’esperar un any per fer els vots, em va dir: «Tu et vols lliurar a Déu per tota la vida, ¿oi? Doncs la resta no té importància.» Vaig pensar que tenia raó, i aquell estiu a la Conreria vaig tenir l’experiència de Déu més maca que mai havia tingut, em vaig trobar tan bé amb Déu! Va passar un any i vaig fer els vots.
¿Com s’aconsegueix harmonitzar el vot de castedat?
El vot de castedat ha canviat molt en la seva definició. De jove treia unes conclusions una mica peculiars: pensava que una dona que es casa també renuncia a tots els homes, menys al seu… El que volia dir és que jo no visc per renunciar, ningú no escull res per renunciar. La castedat és estimar, la castedat és tenir un cor tan obert a la humanitat, que el teu amor egoista queda arraconat; és obrir el cor per donar-lo a tothom, i en aquest sentit t’ajuda no tenir una família perquè pots tenir el cor lliurat a tots els altres. Aquest és un sentit positiu, no negatiu, de la renúncia.
El tema afectiu, però, era una assignatura pendent.
Rondava els trenta anys i vivia molt angoixada, no sabia si era per a mi aquell tipus de vida religiosa; en el món de l’educació era molt feliç, però em trobava molt malament en la vida comunitària, no acabava de trobar el meu camí. Aleshores va venir el concili Vaticà II, que per a mi va ser un rebombori, una esperança molt gran, però em frenaven i em van enviar a Madrid, on la vida religiosa era més tranquil·la, i em vaig dir: «Aquí, o me aclimato o me aclimuero.» I em vaig aclimatar, però per dins la lluita va continuar. Un dia que estava molt desesperada, a punt de sortir del convent, vaig anar a escoltar una conferència d’un carmelita —el millor especialista en santa Teresa, el P. Tomás Álvarez; quan va comentar el capítol vuitè de la conversió de la santa, on explica com va poder superar els seus problemes afectius —que eren els que jo tenia— agenollant-se davant d’un Crist molt nafrat i dient-li que no es mouria d’allà fins que no la canviés per dins…, jo vaig dir: «Aquesta serà la meva “asseguda” —eren els temps del no nos moverán i de les sentadas— i no em bellugaré d’aquí fins que em canviïs.» Va ser un moment important per a mi, vaig començar a entendre santa Teresa i em va venir una experiència molt forta d’ella, que em va anar canviant interiorment. Al mateix temps, jo no volia renunciar a les coses del concili Vaticà II que m’agradaven.
¿I finalment es va resoldre?
Es va resoldre bé: per la via de la sinceritat i per la via d’un amor molt gran a Jesús i als altres. El tema afectiu s’ha d’arreglar —abans no es parlava d’això— i, si no s’arregla, arriba un moment que necessites ajuda. Jo soc molt sana psicològicament, perquè ho dic tot i perquè tinc molt de sentit de l’humor. Si et lliures als altres amb molta il·lusió, el problema afectiu s’arregla…, perquè fugint no se soluciona res. Santa Teresa em va ajudar molt —perquè ella fa un procés afectiu molt maco: deia que tenia unes amistats que la lligaven i va tenir una segona conversió; el capellà li va dir que pregués i pensés que «para amar a Dios no se ha de dejar nada por hacer». I ella va començar a fer canvis —perquè has de canviar interiorment—, i això em va agradar molt. Abans, en els noviciats es formava igual a tothom, però hi havia gent de procedències culturals molt diferents i hauria calgut una formació més personalitzada; després t’envien a una comunitat de gent amb diferents edats, i vas assimilant i vas estimant moltíssim, i aprenent a estimar. Jo estimo la meva congregació, donaria la vida per ella! He viscut coses molt boniques —abans i ara— i m’ha fet molt feliç. Agraeixo molt haver estat en la Companyia de Santa Teresa i espero morir-hi.
¿D’on ve l’acostament al món de la pobresa?
L’any 1980, amb motiu del centenari de santa Teresa, vaig formar part d’un equip d’àmbit espanyol, i vaig viatjar per tota la península fent conferències. En aquella època m’havia especialitzat en santa Teresa, i per a mi va ser molt important, perquè jo no havia sortit mai de Catalunya ni de Madrid, i sempre havia estat en col·legis molt bons; i ja tenia necessitat d’estar amb els pobres —de jove havia anat al barri de Verdum, a les barraques. Després em van fer delegada de joventut de la congregació i vaig viatjar per l’Amèrica del Sud i Àfrica; vaig veure coses que em van colpir. Va ser el meu primer contacte amb el tercer món.
¿Quan va ser el primer contacte amb el quart món?
Quan vaig tornar d’Amèrica em van enviar a Barcelona —l’any 1982— perquè dirigís l’Editorial stj, de la nostra Companyia; jo estava entusiasmada amb el tercer món i vaig demanar a la provincial si em podia enviar a l’Amèrica del Sud, però em va dir que no, perquè necessitaven una directora per a l’editorial. Aleshores vaig pensar que si no podia anar allí, podia buscar alguna cosa aquí, i ella em va dir que sí però que jo m’havia de buscar el temps per fer-ho. Vaig començar en el món de la marginació —que no sabia què era, perquè el tercer món és una cosa ben distinta del quart món—, em treia l’hàbit i me n’anava a les Rambles: hi havia pintors que pintaven a terra i m’asseia a mirar-los; així vaig conèixer el món de la drogoaddicció. Després vaig anar a veure sor Genoveva Massip, de les Filles de la Caritat, que hi treballava, i ella em va parlar d’una malaltia que encara no es coneixia ben bé: la sida. Em va enviar a l’Hospital del Mar i vaig conèixer un món increïble. Treballava amb sor Genoveva, però encara vivia a Ganduxer, i quan arribava a casa m’havia de rentar bé, perquè tenien una por terrible d’aquesta malaltia. Va ser aleshores quan es va crear un pis d’acollida per a aquests malalts de sida, amb problemes de marginació, que es diu Ítaca, i encara hi soc.
¿Com et transforma el contacte amb el quart món?
La meva vida religiosa era una mica intimista, com totes les d’aquella època: si estaves bé amb Déu, ja no necessitaves res més. El primer canvi va ser: passar dels pobres en general a cada història personal; un canvi radical que també va transformar la meva pregària i la meva manera de viure. Vaig dir-li a la provincial que no podia viure aquí dalt i baixar al Raval a les hores que plegava, que això em creava una divisió molt gran i que volia fer uns exercicis de sant Ignasi i prendre una decisió. Creia que era una crida, no un caprici, i vaig anar a Pedreña a fer el recés. A la segona setmana d’exercicis ja ho vaig tenir clar: quan estava escrivint una carta a la provincial per explicar-li el que sentia, que no volia viure aquesta vida tan dividida, em van trucar per telèfon i era ella! Em va dir que havia estat pensant-hi molt i que volia que em dediqués al món de la pobresa; podia anar a viure a Gràcia, de moment, i dedicar-me al matí a l’editorial i a la tarda al quart món.
Va ser un canvi personal i comunitari.
La congregació ja havia fet uns canvis importants des de l’últim capítol general: un grup vam presentar una proposta de viure una mica als marges, en una comunitat d’inserció al barri del Raval, i la van aprovar. Ara fa dotze anys que vivim en pisos en llocs més marginals, en comunitats de tres o quatre. Va ser un canvi molt gran que va coincidir amb un canvi personal. Vaig començar una vida diferent i em vaig implicar molt en el món de la marginació. En dividir-nos en petites comunitats hem arribat a més llocs. És molt curiós: la multiplicació dels pans és la multiplicació dels fets, perquè ara som menys, però si s’observa el que estem fem, és molt més! Hi ha germanes que, malgrat estar en pisos de barri, treballen a les escoles, i jo he treballat a l’editorial perquè ens hem de guanyar el pa.
¿Com vius el tema de l’obediència?
Per mi, l’obediència és el discerniment de quina és la voluntat de Déu per a mi i per a la comunitat on visc. És la voluntat, no tant d’una superiora, sinó d’una comunitat que discerneix conjuntament, sempre atenta als signes dels temps, mai sola. L’obediència, en aquest sentit, exigeix una responsabilitat, perquè si t’equivoques ho fas tu, no algú que t’ha manat.
«La mística del carrer» és una expressió que fas servir molt en els teus llibres. ¿En què consisteix?
Ser punt de referència és el que jo he batejat com «la mística del carrer». No és solament veure Déu en els altres, sinó que els altres, especialment els més pobres i marginats, vegin Déu en mi, per exemple la seva tendresa. Una vegada, a la presó, a un noi amb el cor ferit, li vaig dir: «¿No sents com Déu t’acarona?», i em va posar el cap a l’espatlla i el vaig acaronar, el vaig abraçar i li vaig dir: «Déu t’acarona així perquè no té mans i les seves mans ara són les meves.» Això, per mi, no és fer res d’important —perquè no puc solucionar moltes coses—, però és estar al seu costat. La descoberta més impactant que he fet darrerament és la figura del «mal lladre» —segons la defineix Lluís Ventosa en un llibre amb aquest mateix títol— perquè, dintre de la marginació, hi ha encara un món més marginal, que és el del «mal lladre», aquell que ni tan sols sap pregar com ho va fer el que anomenem el «bon lladre». És impensable que Jesús digués al bon lladre: «Tu et salvaràs», i al dolent: «Tu, no.» Ell ha vingut a salvar al que està més perdut, i aquest és el que ho està; i la meva vocació està en aquest més perdut, en aquest «mal lladre», que són els drogoaddictes, els de les presons… És un món pel qual m’he sentit capacitada; el meu cor, al seu costat, se m’ha fet més tendre cada vegada. Déu m’ha donat una mica de comprensió i, tot i que estar al costat d’aquesta gent, si ho mirem des del punt de vista de l’eficàcia, és fracassar contínuament, jo no m’amargo.
¿Ha canviat el teu sentit de la vida religiosa?
Això ha canviat la meva vida, sí: m’ha fet sentir que la vida religiosa, encara que ara estigui tan envellida, té un sentit molt gran. No sabem com acabarà, perquè no hi ha vocacions, però Déu sí que sap el que vol, i si no vol això i vol una altra cosa, doncs una altra cosa! Perquè no té tanta importància la vida religiosa com és ara, això ho tinc molt clar: el que importa és l’acció de l’Esperit en persones que, d’una manera o d’una altra, consagrin la seva vida a Déu i es lliurin a Déu i als altres. Aquest és el meu sentit actual de la vida religiosa.
¿Com harmonitzes la teva vida en àmbits tan diferents?
La meva vida s’ha combinat molt bé fins ara: al matí treballo a l’editorial, en el món intel·lectual —al qual també pertanyo perquè m’agrada escriure i m’agrada llegir—, i a partir de les quatre de la tarda em dedico a la gent del Raval. El fet de viure allà canvia molt la perspectiva, perquè no és que baixis a fer alguna cosa sinó que estàs vivint amb ells; potser fas el mateix, o menys, és igual, però ets allà. He après tant d’aquesta gent!
Visc amb molta felicitat, amb molta pau —que no és un esforç, sinó que és fruit de l’Esperit—, perquè l’acció de Déu va donant a l’ànima molta més pau que no tenia en la joventut; diuen que la joventut és una època molt maca, però per mi és molt més maca l’adultesa. Tant de bo que arribi a aquella pau que diu santa Teresa en la darrera relació de l’any 1581: «Porque, a la verdad, ya en parte no está sujeta —es refereix a ella mateixa— a las miserias del mundo como solía, porque aunque pasa más, no parece sino que es como en la ropa, que el alma está como en un castillo con señorío, y así no pierde la paz.»
¿I com s’aconsegueix aquest despreniment?
Suposo que és l’edat, el tracte amb Jesús dia a dia; perquè tot això, si no s’alimenta amb la pregària, no s’aguanta. Jo no sé si altres ho poden fer, però jo no podria fer-ho. M’alimento de la pregària personal i comunitària; la pregària que ens uneix és una pregària plena de noms. Hi ha una monja de la comunitat que es dedica especialment al món de la immigració; cadascuna explica el que viu, i això és el que ens uneix, perquè quan es viu així canvia tot, fins i tot la vida comunitària. No hem tingut mai aquells problemes que són habituals en una convivència, perquè no tenim ni temps de preocupar-nos per aquestes coses. Vam fer un projecte de vida comunitària i vam dir que no posaríem reglaments: l’única norma és el servei i l’amor que fa que estiguis atenta a l’altra, però això no treu que si, per exemple, no arribes a l’hora de sopar, truquis per avisar; i pel que fa a les feines de casa, la primera que arriba, les fa. Que l’única reglamentació sigui l’amor, això fa viure molt bé! Tenim arrels importants: la pregària, un dia de recés al mes —que fem en un monestir— i tarda comunitària tots els dijous per pregar juntes i explicar-nos les coses més tranquil·lament. Això manté una comunitat amb un projecte clar d’allò que ens motiva a viure així, i sempre amb un sentit d’acollida. Fa uns anys vam fer un discerniment: «Si tenim una habitació buida, ¿podríem acollir algú?»; la provincial ens va dir que sí, i així, sempre que sigui necessari o s’escaigui, tenim alguna dona acollida; ens va molt bé i aprenem molt.
¿Com viviu el vot de pobresa en aquestes petites comunitats?
La pobresa —millor dit, el vot de pobresa— no hauria de tenir aquest nom. Nosaltres hauríem de fer el vot de compartir. Dir que actualment fem vot de pobresa és una mentida, perquè nosaltres no som pobres; encara que visquem en el món dels pobres i vulguem viure austerament, no serem mai pobres, perquè tenim una riquesa interior, tenim una cultura. A mi no m’agrada el nom de «vot de pobresa», però mentre hi hagi un codi de dret canònic, farem vot de pobresa.
A les portes de la jubilació, ¿quins són els teus projectes?
L’any passat vaig fer les noces d’or i vaig dir que les volia fer por todo lo bajo, i així va ser. Hi havia familiars, gent del carrer, prostitutes…, va ser una festa preciosa; als capellans els vaig dir que volia que estiguéssim tots barrejats entre la gent, i així ho vam celebrar. Vaig renovar els meus vots, i la provincial em va deixar fer un altre vot: viure els dies que em queden amb els pobres. Aquest anell de fusta me’l van posar aquest dia, i aquesta és la meva il·lusió: viure i morir entre els pobres.
Monges
© Laia de Ahumada
© Fragmenta Editorial
Primera edició: febrer del 2008
Segona edició: setembre del 2024
© 2008 Eulàlia de Ahumada Batlle, pel text
© 2008 Fragmenta Editorial, SLL, per aquesta edició
Pròleg de Carme Riera
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
