El búnquer confidencial ofereix un recull de deu biografies inèdites il·lustrades per Ricardo Peregrina, mai emeses per antena, on els lectors decidiran si deixarien entrar al búnquer figures com Adolf Hitler, Montserrat Caballé, Joan Carles I, Ossama bin Laden, Lluís Companys, Vladímir Putin, Froilà, Lady Di, Francisco Franco i Fèlix Millet.
Amb el seu humor irreverent i la mirada crítica, Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell traslladen al paper l’essència d’El búnquer, el programa d’èxit de 3cat i guanyador d’un premi Ondas. Junts, desgranen la cara oculta de la història amb teatralitzacions hilarants que, al mateix temps, desvetllen el costat més obscur d’aquests personatges.
Un llibre que us farà dubtar de tot i perdre, una vegada més, la fe en la humanitat. A continuació us oferim un extracte del capítol dedicat a la biografia de Vladímir Putin:
1941, Leningrad, Unió Soviètica, actual Rússia.
PEYU: Perdona, Jair. Es pot saber què estàs fent?
JAIR: Prevenir-me.
PEYU: Prevenir-te de què?
JAIR: Doncs prevenir-me del que pugui passar. Et penses que no en sé res d’aquesta biografia? Creus que no sé com les gasta el nostre protagonista? No tinc ganes de morir gasejat com una mosca!
PEYU: Tranquil, Jair, sempre estàs patint! Ni et calia l’armilla antibales que vas dur a la biografia d’en Bin Laden, ni et cal cap màscara antigàs! Guarda-la, va!
Som a Leningrad, la ciutat que avui es diu Sant Petersburg. Leningrad viu un dels moments més difícils de la història, perquè les tropes de Hitler han envaït Finlàndia i la ciutat ha quedat envoltada de nazis per tots costats.
La seva localització fa que visqui un dels setges més ferotges que es recorden. En Hitler s’ha posat com a objectiu la invasió total de l’URSS, i Leningrad té totes les paperetes per ser una de les primeres a caure, perquè ha quedat aïllada i sola.
JAIR: En Hitler vol conquerir tota la Unió Soviètica? No s’està de res!
Aquesta situació ha deixat la ciutat en un moment crític. Al nord i al sud hi ha nazis, i als costats només hi ha aigües gèlides. És impossible fer-hi arribar aliments.
Per evitar perdre Leningrad, els soviètics decideixen aïllar-la. Tallen ponts i carreteres perquè els nazis no hi puguin entrar. Però l’estratègia soviètica també té una contrapartida: els tres milions d’habitants que viuen a Leningrad queden penjats de la voluntat de Déu.
JAIR: Perdona, Peyu. Com ho dius, això? Que no evacuen la ciutat abans?
PEYU: Ah, no, no. Els leningradesos, o leningradins, o com es diguin els que viuen a Leningrad, se les hauran d’apanyar tot sols. No es pot entrar ni sortir.
El setge nazi converteix Leningrad en un infern. Dura nou-cents setanta-dos dies (nou-cents setanta-dos!). Sobreviure és un miracle: o et mata la guerra, o et mata la gana. Com que NO arriben aliments a la ciutat, Leningrad queda immersa en la misèria més absoluta. De fet, els qui hi viuen només tenen un aliment diari garantit que NO fa pinta d’atipar gaire. És aquest.
JAIR: El pitjor brownie que he vist! Què collons és aquesta merda?
PEYU: Aquesta és la ració de menjar que els soviètics donen als ciutadans perquè mengin. És una barreja de pa, serradures i aigua.
JAIR: Això no baixa ni sucant-ho amb Cacaolat!
El pitjor de tot arriba l’hivern del 1943, quan a Leningrad ja hi ha tants morts que ni queda lloc per enterrar-los. Els cadàvers s’amunteguen als carrers i això provoca que els més desesperats vegin els morts com una oportunitat de millorar la dieta.
JAIR: Para, para, para, Peyu! Ja veig per on vas i no m’agrada.
PEYU: A Leningrad hi ha qui aprofita els morts per practicar el canibalisme. La gent s’està menjant els cadàvers que hi ha als carrers.
JAIR: Gairebé prefereixo aquell brownie d’abans!
Hi ha molta misèria. Penseu que dels tres milions d’habitants de Leningrad, en moren més de la meitat. Tot és tan depriment que els ànims no milloren ni quan neix canalla de mirada pura i brillant. En Víctor i l’Albert, per exemple, són dos nens que, tan bon punt neixen, es moren.
JAIR: I qui eren aquests pobres desgraciats?
PEYU: Els dos fills d’en Vladímir Putin i la seva esposa Maria.
JAIR: Com que els fills d’en Vladímir Putin? D’on baixa aquest? Ja era viu, quants anys té!?
PEYU: No és en Vladímir que coneixeu tots, és el seu pare. Pare i fill es deien igual. De moment el matrimoni Putin només ha tingut un parell de canalles i totes dues ja vesteixen un pijama de pi.
Avancem fins al 1945. Ha acabat la Segona Guerra Mundial.
JAIR: Menusmal, tu... Va, doncs, una mica d’alegria!
PEYU: No et pensis. Perquè durant la postguerra les coses a casa dels Putin continuen igual. Les passen tan magres que ni els embarassos de la Maria se celebren, perquè tothom assumeix que cada criatura que neixi acabarà morta.
JAIR: Quins ànims, nano! «Antònio, no m’ha vingut la regla, agafa l’aixada i comença a cavar un forat al jardí».
Durant molts anys els Putin creuen que mai podran tenir un fill que arribi a gran, però s’equivoquen. Deu anys després de la mort dels seus fills, per fi arriba la criatura sana que tant esperaven!
L’octubre del 1952 neix el nen de mirada pura i brillant que esperàveu veure. Neix en Vladímir Putin!
En Vladímir creix sa i fort, i a casa mai se’l sent queixar-se. El dia que pot sopar, sopa, i el dia que no pot, doncs no sopa i se’n va a dormir sense rondinar.
Tenim una foto seva. Mireu!
El nostre protagonista és la nineta dels ulls dels seus pares. A casa és un nen carinyós que es passa l’estona enganxat a les faldilles de la seva mare.
JAIR: Se li veu a la cara, que és un encant!
A casa ho és. Ara bé, quan surt la cosa canvia. En Vladímir s’ha fet amic de companys de mala mena de l’escola i el seu comportament és cada cop pitjor. No fa cas dels professors, roba l’esmorzar dels companys i es baralla amb tothom.
JAIR: Com ha de ser dolent amb la cara de bon minyó que fa! Com pots dir que un nen amb aquesta cara d’angelet és dolent!?
Farà la cara de bon nen que vulguis, però ja et dic ara que en Vladímir està fet un malxinat.
JAIR: Ara sí que t’has passat! Li has dit malxinat a en Putin! Ens matarà!
A l’escola! He dit que és un malxinat a l’escola! Guarda la màscara!
Perquè us feu una idea de com era el nano, us llegirem una cosa que escriu quan té onze anys i que es pot llegir a les seves memòries:
«Em barallo. I guanyo. Si els carrers de Leningrad m’han ensenyat alguna cosa és que el primer que pega sempre té avantatge.»
JAIR: Això t’ho firma qualsevol quillo.
A més dels companys, els animals també pateixen el mal caràcter d’en Vladímir.
JAIR: Vladi, això no! Deixa els gatets en pau!
Els gats poden estar tranquils, qui té problemes són les rates. Resulta que en Vladímir viu en una comuna ronyosa i plagada de rates, i el nostre amic es distreu matant-les de la manera més sàdica possible.
JAIR: Coses de nen de poble. Res que no hagis fet tu.
Malgrat tot, els pares d’en Vladímir continuen sense creure’s que el seu fill sigui mal nano.
JAIR: Normal, amb la cara de bon jan que feia a la foto!
PEYU: D’acord, busquem una foto del nano, però no la foto amb la mare! Una altra, a veure si sembla tan bon minyó!
JAIR: Uf! Sí que fa cara de malparit, sí! Sembla el de Solo en casa!
JAIR: És veritat que sembla en Macaulay Culkin!
El nano va pel camí del pedregar i el seu expedient acadèmic se’n ressenteix. Per sort, després de molt insistir, els professors convencen els pares d’en Vladímir que l’apuntin a alguna activitat que l’allunyi de les males companyies, i així de passada agafi una mica de disciplina. En aquest moment el nostre amic comença a fer judo!
JAIR: Judo! Però, Peyu, encara es tornarà més quillo!
Doncs fer arts marcials li va molt bé. Ara som al 1964, té tretze anys i el nostre amic sembla molt més calmat. S’esbatussa menys sovint i és molt més disciplinat. S’ha allunyat de les males companyies i és més bon estudiant, i fins i tot es veu capaç de fer alguna cosa de profit quan sigui gran. El nostre amic sempre ha tingut un somni secret, i ara veu possible fer-lo realitat.
JAIR: Astronauta, com la gossa Laika!
PEYU: No! Deixa tranquil·la la Laika, pobreta, que a hores d’ara fa vint anys que és morta! El que vol ser en Vladímir és... ESPIA!
JAIR: Que ben parit! Espia, vol ser el nou James Bond!
Ui, no! El nou James Bond, no! El nostre amic vol ser el nou Stierlitz!
JAIR: Qui collons és l’Stierlitz? Això no era un còctel?
L’Stierlitz és com en James Bond però en versió soviètica! És com l’agent 007, però en comptes de ser agent del servei secret britànic, ho és del servei secret soviètic, del KGB.
La trama és similar, però el pressupost diferencia les pel·lícules d’en James Bond i de l’Stierlitz. A les pel·lis d’en Bond sempre hi ha cotxes de luxe i gadgets d’última generació, mentre que en les de l’Stierlitz... diguem que hi ha més diàleg que una altra cosa.
JAIR: El diàleg sempre surt més barat que fer explotar cotxes.
PEYU: Collons, mira aquest programa: només xerrem.
Al nostre protagonista li encantaria ser com l’Stierliz, però li queda molta feina per fer: si vol formar part del KGB ha de tenir una condició física excel·lent i un nivell d’estudis altíssim.
JAIR: Ja demanen més que per ser mosso d’Esquadra.
En Vladímir es posa a estudiar com un boig i no surt de l’habitació. Quan no està estudiant, està fent peses. Als divuit anys és un noi nou: ara és un jambu amb un físic espectacular, i en l’àmbit acadèmic el tio col·lecciona excel·lents.
En Vladímir es llicencia amb honors a la carrera de Dret i, als vint-i-tres anys, compleix el seu somni: entrar a formar part del KGB.
S’ha de dir que els informes psicològics del nostre amic són bastant contraris al seu ingrés, perquè creuen que en Vladímir no acaba de girar rodó.
JAIR: Com? Que no té totes les tasses a l’armari?
És un noi una mica raret. Si voleu us puc donar uns quants detalls dels tests psicotècnics que li fan al KGB i entendreu a què em refereixo.
Per començar, els metges creuen que les notes brillants que en Vladímir treia a la universitat són fruit d’un problema mèdic. S’han adonat que quan en Vladímir s’enfronta amb un problema, s’hi obsessiona i no pot deixar-lo fins a tenir-lo resolt. I aquest patró de conducta encaixa a la perfecció amb el quadre de les persones que pateixen un tipus d’autisme molt concret: tot apunta que Vladímir Putin pateix la síndrome d’Asperger!
JAIR: Com en Messi!
PEYU: En Messi no té síndrome d’Asperger, només és empanat!
Però en Vladímir sí que sembla que en té. Els doctors han vist que compleix tres patrons: és un noi molt brillant en els camps que li interessen. S’obsessiona amb les coses que li agraden d’una manera malaltissa. I té una gran dificultat a l’hora de relacionar-se amb les persones.
El cas d’en Vladímir és exagerat fins a límits perillosos. Els metges NO veuen gaire clar que sigui agent del KGB perquè, quan s’obsessiona amb un cas, ni tan sols valora els riscos que pot haver-hi. Per aquest motiu, durant els primers anys, a en Vladímir no li deixen agafar cap arma, perquè seria un perill. El que fan és enviar-lo a especialitzar-se en una escola d’espies d’elit: l’Acadèmia Andropov.
JAIR: Què s’ensenya en una acadèmia d’espies?
PEYU: No ho sé, Jair! No hi he anat mai! Seria una merda d’acadèmia si pogués saber-ho sense haver-hi estat.
Quan en Vladímir acaba la formació, el destinen a treballar a la seu del KGB a Leningrad. Allà li encarreguen una feina de molta responsabilitat.
JAIR: Assassinar el president dels Estats Units!
No, home, no! S’encarrega de fer els horaris i de planificar el dia a dia dels agents de la caserna.
JAIR: Quina merda de feina! Però què fa, de conserge?
Una mica sí que sembla que faci de conserge, i al cap d’uns anys, per molt autista que sigui, la monotonia se li fa una muntanya. En Vladímir es pregunta si fer informes i horaris s’assembla gaire al somni que tenia quan era petit. S’està plantejant un canvi.
JAIR: NO deixis el KGB, Vladímir! Lluita pels teus somnis!
No vol pas deixar-ho, simplement vol treballar en un departament més entretingut. Demana un trasllat a la seu del KGB de la República Democràtica Alemanya. Creu que un canvi d’aires li anirà bé. Li accepten la petició i se’n va a treballar a Dresden.
Som a principis dels anys vuitanta. A Dresden, el nostre amic manté un perfil baix. És una ciutat prou depriment, així que el nano es passa el dia al gimnàs per distreure’s d’alguna manera.
JAIR: Acabarà mamadíssim!
Més que muscular-se, el que fa és aprendre arts marcials. Ara, a més de judo, també s’ha apuntat a fer sambo. El sambo és una art marcial creada per la Unió Soviètica per mantenir en forma els seus soldats, és un esport molt violent, i, pel que sembla, en Vladímir hi té molta traça. Amb el temps es converteix en cinturó negre de les dues modalitats.
JAIR: Ara començo a entendre per què no ha sortit cap boig a intentar matar-lo.
Entrena quasi cada dia. Tan sols se salta l’entrenament si el dia abans se li ha allargat la festa i la ressaca li impedeix combatre.
JAIR: És clar que sí! Endavant amb els…!
Tampoc en llancem gaires, perquè normalmenten Vladímir NO beu, però, com us hem explicat abans, té el problema que quan li agafa per una cosa l’ha de portar sempre al límit. I si la cosa en qüestió és beure’s totes les ampolles de vodka del bar, n’hi ha ben pocs que puguin seguir-li el ritme.
En una d’aquestes nits de gresca és quan el nostre protagonista coneix una persona que li canvia la vida: la Llumilla Shkrébneva.
JAIR: Peyu, per favor! Es diu Lyudmila, no Llumilla!
PEYU: A mi què m’expliques, no sé rus! M’agrada més Llumilla, i com que dubto que es llegeixi aquest llibre, li diré així i a tomar pel cul.
En Vladímir i la Llumilla comencen a sortir l’any 1982, quan ell té trenta anys i ella vint-i-quatre. La seva relació és una mica distant, perquè al nostre protagonista li costa socialitzar i, a més, la Llumilla és hostessa de vol i sempre és fora del país.
La relació és tan freda i distant que acaba comportant una de les escenes més surrealistes que us pugueu imaginar. L’anècdota que us explicarem ara és real, confirmada per la Llumilla en una entrevista, i ens permet adonar-nos de fins a quin punt ella i en Vladímir tenen una relació poc convencional.
Per explicar-la com cal, hem d’ambientar-nos una mica. Som en un descampat situat als afores de la ciutat. És de nit, i el cel és ple d’estrelles.
JAIR: Que bonic, Peyu!
En aquest descampat ens hi trobem en Vladímir, que està esperant la Llumilla. Ell està recolzat a un fanal, i se’l veu un xic nerviós.
Afores de Leningrad, són les vuit del vespre.
Amb una mica de retard sobre l’hora pactada, la Llumilla apareix i saluda en Vladímir Putin.
JAIR: [Llumilla] «¡Hola, Vladímir!»
En Vladímir respon amb la seva efusivitat habitual.
PEYU: [Putin, sec]: «Ei.»
En Vladímir sembla molt nerviós, i en aquell lloc tan apartat, el moment es torna ben incòmode. La pobra Llumilla NO entén què li passa al seu xicot.
JAIR: [Llumilla]: «¿Qué te pasa, Vladi? ¿Por qué me haces quedar en parque de yonquis?»
En Vladímir respon amb la seva efusivitat habitual.
PEYU: [Putin]: «Nosé.»
JAIR: [Llumilla]: «¿Por qué no me miras? ¿Estás enfadado por yo llega tarde? ¡Lo sienta!»
En Vladímir respon amb la seva efusivitat habitual.
PEYU: [Putin]: «Nosé.»
JAIR: [Llumilla]: «¿Quieres ir al cine? Hasen nueva película de agente secreta que te gusta. Yo pago. Todos pagamos, somos comunistas, ¿recuerdas?».
PEYU: [Putin]: «No, grasias».
De cop i volta, i quan la cosa NO pot ser més tensa, en Vladímir agafa aire, s’omple de valor i diu a la Llumilla:
PEYU: [Putin, molt fluix] «Llumilla. Yo quiero desir cosa.»
JAIR: [Llumilla] «¿Qué dices, Vladímir? ¡No oigo nada! ¡Habla fuerte, cojones!»
PEYU: [Putin]: «Llumilla, yo tengo que decir un cosa. Un cosa importante y por eso yo digo, tu viene aquí conmigo en sitio solitario. Hase mucho tiempo que tú y yo ser novios. Pero nunca vemos y entonces cuando tú y yo juntos no sabemos qué desir.»
La Llumilla comença a sospitar que en Vladímir vol deixar-la.
JAIR: [Llumilla] «¡Pero Vladímir, podemos arreglar! ¡Esto es crisis de los tres años!»
PEYU: [Putin] «Llumilla, ¡escúchame! He pensado que...»
JAIR: [Llumilla] «¡No! ¡No pienses!»
Finalment, i mentre a la Llumilla li brollen les llàgrimes, en Vladímir es posa la mà dins de la gavardina i en treu...
JAIR: [Llumilla] «¡Mierda! ¡¡Va a sacar una kaláshnikov!! ¡Vladímir, no me mates!».
PEYU: [Putin] «Llumilla, ¡NO! ¡Espera! No es Kaláshnikov, ¡ser otra cosa! Lo que yo quiero desir es... ¿Llumilla: tú quieres casar con yo?»
JAIR: [Llumilla] «¡Hostia puta, pensava que me dejabas! ¡Sí!»
El búnquer confidencial
© Peyu, Jair Domínguez, Neus Rossel
© Ara Llibres, 2024
© De les il·lustracions, Ricardo Peregrina
Gènere: Actualitat, Llibre il·lustrat
Pàgines: 400
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
