Francesc Candel, de qui enguany se celebra el cententari del naixement (1925-2007), va ser una de les veus més destacades de la immigració de la segona meitat del segle XX a Barcelona. Nascut a Casas Altas, de molt petit es va traslladar a Barcelona amb la seva família i va viure a les barraques de Montjuïc. Al llibre Els altres catalans, publicat el 1964, va abordar la qüestió de l’onada d’immigració que va rebre Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta. Amb motiu del centenari, Edicions 62 l'ha reeditat recuperant-ne el text íntegre no censurat, fixat per Jordi Amat el 2008, i incloent-hi una presentació de Najat El Hachmi, que també procedeix d’una família immigrant, i un pròleg de l'historiador Marc Andreu, que diu: «Només algú com Candel, fill tardà de la primera gran onada migratòria i cronista de la segona onada, podia intuir ja el que significaria la tercera onada».
Us oferim el fragment en què Candel coneix un home de Jaén, que no parla català tot i que l'entén i que li ensenya un poema en què es lamenta dels catalans que l'anomenen xarnego, concepte que Candel aprofitarà per aprofundir i matisar.
El «xarnego»
Entre la múltiple i diversa quantitat de gent que em ve a veure, una mica a la bona de Déu, m’ha visitat un senyor que m’ha semblat un tipus interessant, o que almenys a mi m’ha entendrit. Porta unes poesies, per tal que jo les llegeixi i li doni el meu parer.
Aquest senyor és de Jaén. Va venir a Catalunya l’any 41, amb cinc duros i dues mudes. Primer va anar a raure a Tarragona, després a Viella, i no sé on més. Després va venir a Barcelona. Treballà de peó als Ferrocarrils Catalans. Ara és empleat del Metro. Es va casar amb una noia de Granada. Té dos fills, un nascut a Barcelona, l’altre a Viella.
—Mis hijos son catalanes —diu.
No li ho discuteixo.
Li pregunto si coneix la llengua catalana. Em diu que sí. L’entén perfectament. Fins i tot la llegeix. Cal tenir en compte que aquest home, a Jaén, només va anar a escola fins a set anys. Crec que va aprendre de llegir a la «mili». Però el català no el parla. Els seus amics són castellans. Quan li parlen català, s’adona que, en contestar ell en castellà, el seu interlocutor segueix també en castellà.
—Si el otro no entendiera el castellano —diu—, yo le hablaría en catalán, o lo chapurrearía lo suficiente como para que me entendiera.
I afegeix, després d’una pausa:
—Lo que más me molesta es que se burlen de mi acento, del modo que hablo...
Realment, té un accent andalús molt marcat.
Aquest home, de nit, treballa de vigilant a l’estació del Metro. Com que durant la nit té temps vagarós de sobres, l’aprofita per a escriure les seves poesies. Són unes poesies plenes d’incorreccions gramaticals, amb un regust popular de romanç de ceguet. Se li coneix que ha llegit García Lorca i també Gabriel y Galán, un còctel perillós per a certes imaginacions rústegues. Parlen d’amor, de passions, de records, de festes, de processons... Tenint en compte els seus estudis, la seva cultura i educació, hauríem de dir que estan molt bé. Però ja sé que em diran que tot això, en matèria d’art, no serveix. És una llàstima. La seva emoció creadora en aquestes nits de vetlla deu haver estat tan estremidora com la de qualsevol fecund, egregi i fàcil poeta. De tota manera, el que jo volia explicar no és això. Entre les poesies d’aquest senyor n’he trobada una que m’ha interessat, la hi he demanada i me l’ha donada. És aquesta; s’intitula: «El charnego».
El charnego
Mira que llamarme a mí,
los de esta tierra, charnego.
¡A mí!, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo, que vine a Barcelona
cuando aún era un mozuelo,
y corría por mis venas
sangre ardiente como el fuego
y mis pulsos resistían
como barrotes de acero,
y me adapté a sus costumbres
y fui lo que ellos quisieron.
Que si oía una sardana
retozaban en mi cuerpo
veinticuatro primaveras
llenas de ilusión y anhelo.
Esa música divina,
su creación y su pueblo
se me metió poco a poco
en lo mejor de mi pecho.
Puse mi grano de arena
para alzar el monumento
que Barcelona merece
por su fe y conocimiento.
Y no pude darle más,
pero busqué en mi cerebro
y le dediqué las horas
más felices que recuerdo.
Me convertí en ciudadano
de esta tierra que venero
con amor puro y profundo
con las ansias de mi cuerpo.
¡Ay!, si hubiera sido pintor,
¡qué cuadros hubiese hecho
de tan hermosos jardines,
tus parques y tus paseos!
¡Cuántas flores escogidas
del jardín de mi cerebro
hubiera plasmado el arte
en un claro y lindo lienzo,
diciéndote: Barcelona,
¡oh, perla del universo!,
la flor más linda y hermosa
del grandioso pueblo ibero:
soy ese que todos llaman
¡el forastero!, ¡el charnego!,
pero ninguno te adora
con la fe que yo te quiero.
Ninguno, estoy muy seguro,
te tiene en el pensamiento
día y noche, noche y día,
permanente en mis recuerdos.
¡Ay!, Barcelona preciosa,
te quiero porque te quiero,
sin importarme qué dirán
si soy o no soy charnego.
M’objectareu que aquest home, pel que es dedueix de la poesia, sempre tenint en compte la retòrica natural que envaeix tothom qui versifica, se sent conquistat, com tants d’altres, per la ciutat, no per la regió; per Barcelona, no per Catalunya. Són molts els qui diuen que se senten catalans sense saber res de Catalunya i només perquè viuen a Barcelona. És ben lògic. Jo crec molt en els amors petits. De vegades més que no en els grans. Estimar en abstracte no fa mal; en concret, sí. A part que Barcelona és Catalunya, oi? A més, no era això el que volíem veure en aquest capítol. Aquest home, justament o no, diu o ve a dir en aquesta poesia seva que estima Barcelona, és a dir, Catalunya, i que en paga li diuen xarnego. Què hi ha, d’això?
Per si fos poc, he rebut una carta d’un seminarista de la Seu d’Urgell que, en saber que estic escrivint aquest llibre, em diu: «...no seria de més que despertés una mica la consciència de tants catalans que miren els seus germans andalusos amb indiferència i aire de superioritat...». Aclareixo, per tal d’evitar confusions, que aquest seminarista és català.
I d’una revisteta, Atalaya del Guinardó, que ja he esmentat abans, en una secció que ells intitulen «La Berdad», amb be alta, reproduïm això: «...el problema racial es poco interesante en España. Pero los “charnegos” trabajan sólo de peones y limpiabotas, aguantan inundaciones y campañas pro-damnificados, y terminan por marchar a Alemania».
I d’una ponència sobre Immigració i integració, això altre: «Les actituds dels catalans davant aquesta qüestió no són ni justes ni eficients».
Ara bé, què hi ha de cert, en tot això?
Ja sabem que hi ha un nucli sa de persones del país, així ho hem comprovat en certes revistes, converses, discussions, conferències, articles i enquestes, que admeten i miren amb bons ulls aquest immigrant pobre. Em diu un amic meu, català conspicu, per dir-ho així, parlant dels immigrants, dels qui es transformaran en «els altres catalans», que tot i la seva amorfia, la seva abúlia, la seva indiferència i el seu vandalisme en alguns casos, poden ésser l’esperança del país i indubtablement el seu futur. Queda pendent el plantejament d’una educació escolar bàsica, cultural i cívica, que amb el temps es podrà assolir. El problema, segons ell, és aconseguir excel·lents educadors, però educadors en el sentit ampli, gran i solemne de la paraula: nous Pestalozzi que l’educació del poble obsessioni per damunt de tot.
Però hi ha altres catalans —uns per ignorància supina, altres per una estranya temença supersticiosa, altres per veritable irresponsabilitat i altres per autèntica discriminació racial— que no són pas així.
Em diu un senyor que és català que, quan veu un foraster, sense voler-ho, s’indigna. Sobretot davant la proliferació de l’andalús. No hi pot fer més. És una cosa més forta que ell, una cosa instintiva. Comprèn que no ha d’ésser així. Per això, quan ho rumia bé, ofega aquest sentiment perniciós. Aleshores s’indigna contra la seva pròpia indignació. Però no pot evitar de pensar que Catalunya va deixant d’ésser Catalunya. El cas curiós, com reconeix ell mateix —i graciós, trobo jo—, és que la seva mare era andalusa. Però d’això, no se’n recorda.
Matisem sobre la paraula xarnec, xarnego o charnego. Ningú no està d’acord sobre el seu significat. Per al meu amic Jordi Delprat, xarnego és tot aquell qui viu a Catalunya i no és català ni parla l’idioma català. Segons ell, de seguida que aprenen la llengua, deixen de ser xarnegos.
Com veurem, aquesta definició, si la comparem amb altres, és d’una gran amplitud de mires, perquè segons ell ofereix la possibilitat d’ésser admès com a català mitjançant l’aprenentatge de la llengua.
Hi ha qui diu que xarnego és tot aquell que viu a Catalunya sense ésser català. D’altres, que és el fill d’immigrant nascut aquí, la qual cosa ve a significar que en el fons ho és tothom, que no hi ha escapatòria. És l’antic «murcià» o «coreà»;1 el «pa i ceba», el «no heu bufat mai cullera», etc. L’irremeiable segons per a qui.
Nosaltres hem buscat aquesta paraula als diccionaris. Al castellà hem trobat «charniego», que en germania vol dir «grillo» i «grillete». No ens serveix. Al català trobem «xarnec, ga: mestís de català i francesa». En deduïm que en realitat xarnego vol dir mestís. Després s’ha anat ampliant el concepte. Si acceptem el seu sentit de «mestís» haurem descobert que no cal fer massa escarafalls a l’entorn d’això de xarnego, perquè tots els catalans, per poc que s’enfilin pel seu arbre genealògic, en són. No manca qui assegura que la paraula «charnego» és castellana i que vol dir «borrego». Els meus diccionaris deuen ésser poc extensos, perquè no hi he trobat aquesta divertida i malintencionada definició.
De tota manera aquestes discriminacions lingüístiques no tenen cap importància; és l’altra discriminació la que en té.
En té aquesta anècdota, de l’autenticitat de la qual podem respondre. Un matrimoni català jove va al metge de l’Assegurança de Malaltia. És la primera vegada que aquest metge els veu. Tot i això, en el curs de la visita els diu, amb una franquesa aclaparadora: «Com que veig que vostès són catalans com jo, els diré que, etc., etc. (aquí, especial atenció i consell d’amic), ara, si fossin d’aquests xarnegos que s’esperen a fora, els diria... (ací visita rutinària i treure-se’ls del damunt)».
En té allò que explica Baltasar Porcel al número 6 de Serra d’Or, corresponent al mes de juny del 1963, sobre la conducta dels habitants d’Andratx —d’alguns dels habitants d’Andratx, cenyim-nos— respecte als jaeneros, que són els xarnegos d’aquell poble mallorquí, quan aquell amic seu que va fer una conferència en castellà perquè l’acte cultural fos més «universal», sol·licitava que l’ingrés de cada nou soci en aquell centre recreatiu o cultural fos avalat per dos socis fundadors, per tal que després no es produís el cas que la teva mare o la teva dona haguessin de seure al costat d’un jaenero. O l’altre que preconitza que mai els «altres» —la resta d’Espanya— seran com «ells» —els més o menys catalans—, perquè és una qüestió de races, fins que «començà a amuntegar arguments —són paraules de Baltasar Porcel— que a mi m’esgarrifaren i que haurien fet les delícies d’un Hitler». O l’elecció de «miss Andratx», en la qual, a causa de certs prejudicis racistes, i si no arriba a ésser per uns quants que es van imposar, no hauria pas estat elegida de cap manera una bonica jaenera dels voltants.
O el que passa també a d’altres pobles2—perquè aquest fenomen és més fàcil que es produeixi als pobles que a les ciutats—, als de la plana de Vic, per exemple, on em diuen que hi ha un menyspreu absolut pel foraster o xarnego. Els immigrants, pel compte que els té, procuren d’aprendre i parlar el català, adaptar-se. Però ni així. M’expliquen el fet concret d’un mosso de pagès, foraster, que a més d’ésser treballador i no gens bevedor —em remarquen— parlava perfectament el català, s’havia catalanitzat, i que, tot i que a estones semblava que l’havien acceptat i admès, després tractaven amb menyspreu per l’únic i greu motiu de no ésser català.
I és que de vegades el català té el concepte que els qui venen de fora són gentussa pel sol fet que s’emborratxen i són amics de la gresca. És un argument clàssic i tòpic: «Tot s’ho gasten en vi». Potser tenen raó en això que s’emborratxen i organitzen folgues; però en allò de la gentussa, no. O potser tenen raó a mitges, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor. I és el mateix que argumentarà el català quan pretenguin retreure-li defectes generals de la raça, que des del seu punt de mira seran parcials, com l’andalús considera parcial això que tots beuen i fan gresca.
Dissortadament és un concepte massa estès això que els forasters, sobretot els més indigents, són gentussa amb la qual no convé fer-se. Jo recordo haver passat unes temporades al poblet de Cantonigròs. A la fonda, i al pic de la temporada d’estiu, hi havia catalans, castellans i estrangers. Tots érem iguals per al fondista, per als del poble. Després, a la tardor i a primers d’hivern, les fondes es buidaven. Aleshores hi venien els treballadors de les torres que es construïen pels voltants. El peonatge era del sud. Amb aquests la cosa ja era diferent. Tot i la simpatia que ells demostraven i les ganes de tenir franquesa i companyonia, hi havia una mena de distanciament. «Ells no eren iguals.» Un dia, un d’aquells peons es va barallar amb un dels darrers estiuejants. La raó, la tenia el peó. I encara que durant la baralla no van fer res més sinó separar-los, després tots aconsellaven a l’estiuejant —altres catalans de la fonda i especialment el fondista— que no s’hi fes, amb aquella «gentussa», amb aquells «morts de gana», amb aquells «murcians». De tota manera, jo, de vegades, i analitzant-ho bé, he vist en això més una discriminació social que no pas racial. Si s’hagués barallat amb un altre estiuejant de més o menys aparent condició econòmica, els consells haurien estat diferents, o no els hi haurien donats, encara que aquest altre estiuejant hagués estat castellà.
Un pare escolapi d’un Col·legi Major on vaig anar a fer una conferència opina, com altres, que en aquest país existeix una discriminació racial. Ell és català. Remarco aquest detall perquè té la seva importància de saber-ho per tal d’avaluar les opinions. Ell va passar bastants anys a Mataró i veia com passejaven per una vorera els catalans i per l’altra els castellans, com els nois i les noies a la pel·lícula Calle Mayor.
Molts catalans, quan parlen dels andalusos, diuen que es pensen que són els amos de Catalunya. Per això els tenen inquina. No els manca raó. Ja hem vist la dita que «els andalusos han ocupat Catalunya sense disparar ni un sol tret». De la mateixa manera que quan se senten minoria, en certs sectors, s’apliquen a integrar-se i aprenen la llengua per tal d’adquirir un cert mimetisme, quan s’agrupen en nuclis dominants es pensen que són els amos del món i els posseïdors de la veritat, amb el seu cante i el seu vi. Es mofen de les sardanes, que troben fades, insípides, o de la llengua, tot i que ells parlen com parlen. És una mica allò de l’antic cartell sobre Múrcia i Catalunya, on acabaven i començaven. Però això no és una nota aclaparadora ni dominant i desapareixerà en un món millor, en un món on l’única guerra que hi haurà serà la guerra contra la ignorància.
Tot i això, és opinió preponderant, tant per part dels catalans com dels no-catalans, que Catalunya no admet els immigrants, «que no els ha admesos mai». És una cosa que sempre ha flotat així, d’una manera més o menys densa, a l’ambient. I, això no obstant, no és solament una minoria selecta que treballa per un actual ressorgiment de Catalunya la que abomina aquesta discriminació, sinó també, i afortunadament, una massa popular. En aquest sentit, fa alegria de sentir dir a l’amo del Bar Piñol, aquell que es va casar amb una murciana per equivocació —és una broma—, que no solament no té res en contra del qui ve de fora, sinó que el molesta el so —deu voler dir la fonètica— de la paraula xarnego. També molesta als immigrants. I molt. Encara que de vegades somriguin perquè els ho diuen de broma. Fer distincions sempre és ofensiu.
Els qui han estudiat aquesta qüestió han observat que a la superfície dels fets, a la closca —la closca sempre és el que dissortadament es nota més— s’aprecia una certa discriminació, una certa tendència a la segregació. Aprofundint aquests fets es veu aleshores que això és més aparent que real. Que existeix una certa segregació, però no per raons de procedència, sinó per raons de nivell social. I com que l’immigrant —la majoria— pertany a un nivell econòmic més baix que la resta dels residents del país, d’aquí ve aquesta en certa manera visible separació.
«Entre elements de la mateixa classe o nivell social —segueixen dient els qui han estudiat això— la confraternitat existeix, tant a les classes més baixes com a les mes elevades. Una mostra d’això és que, fins i tot entre els mateixos immigrants, s’observen diverses actituds entre els d’immigració antiga i els arribats de poc, actituds que s’assemblen completament a les dels autòctons envers els immigrants. No existeix, doncs, discriminació —diguem-ne, encara que el nom sigui totalment inadequat— racial, sinó social, o millor dit, moral.»
Jo ho he pogut comprovar una mica, això, als barris suburbans. No principalment entre l’immigrant antic i el recent, sinó entre el qui ha prosperat econòmicament i el que no. Per als qui tenen una bona col·locació o viuen en un pis decent són gentussa els barraquistes, els gitanos, els qui s’atansen a pidolar cinc duros al metge del Dispensari de Beneficència, els qui fan cua per la llet en pols o per les flassades de la parròquia. Fins i tot hi ha aquesta diferència entre els barris, Port i Cases Barates, per exemple, Can Tunis i Jesús i Maria, Foment i Polvorí. Els primers, Port, Can Tunis, Foment, són els aristòcrates; els altres, Cases Barates, Jesús i Maria i Polvorí són els desheretats. La qual cosa no vol dir que alguns d’aquests desheretats no visquin millor que els aristòcrates. També aquesta escala de categories, la veiem entre els veïns immediats, bé perquè un s’ha comprat la televisió o perquè l’altre ha posat un mirall de cos sencer en un rebedor tan estret que per mirar-t’hi et fa nosa el nas. Però també aquí juga la trista ignorància i la mesquinesa d’esperit dels humans. Una simple paraula oportuna i a temps fa veure clar moltes vegades i dissol aquests prejudicis ximples, fora d’època i més encara de lloc, com ara al seu cas.
Crec que no cal fer una apologia de com és de necessari l’immigrant —el xarnego— a Catalunya, ni tampoc, si ho analitzem finament, de com li és de necessària Catalunya a ell. Barcelona, la província amb el nivell de vida més alt de la Península, és la que té l’índex de natalitat més baix. Barcelona i Catalunya. Pel que es dedueix, sempre ha estat així.
«De ahí que en un estudio estadístico y cuidado hecho por Dantín —copiem del llibre Los suburbios, 1957, de la ponència exposada per l’Il·lm. Sr. Aureli Joaniquet—, se concluya que si Barcelona no recibiese inmigrantes, en un período de 80 años, período que es insignificante en la vida de un pueblo y en la Historia de las ideas políticas y económicas, nuestras industrias y factorías quedarían paralizadas...
»Que no olviden esto los pocos irresponsables que a veces hablan despectivamente de los murcianos, castellanos y andaluces.
»...No podemos adoptar para este problema tan complejo aquella solución simplista de que como más hagamos a esos inmigrados más vendrán...
»La afirmación de que ya están habituados a vivir como viven ni es cierta ni es cristiana.»
No volem pas posar-nos a sermonejar, ara; en tot cas, ho farem d’una altra manera. Pensem en aquest obrer andalús, especialment el camperol, i en la seva por. Por que no plogui, por dels poderosos econòmicament, por de l’autoritat, por dels capellans, por de perdre el poc que els queda per a subsistir i procrear, aquesta poca cosa que un bon dia abandonen per tal de venir cap aquí, deixant allà la seva por i la seva tristesa, i portant amb ells només la seva alegria i la seva esperança.
L’immigrant és arrel de poble, del baix poble andalús, del baix poble castellà, del baix poble extremeny, del baix poble murcià. Té els mateixos drets que qualsevol altre poble, mitjà, alt o baix. No hi ha motiu per a fer diferències ni discriminacions envers ells. Tampoc no és just d’infligir-los un afront que no han merescut mai.
1. Durant un quant temps, als immigrants, se’ls deia «coreans», concretament als del sud. També els anomenaven així a Bilbao i a Avilés. És curiós que a Torí i a Milà també anomenen «coreans» els qui procedeixen del sud d’Itàlia.
2. Anant amb tren, vaig parar l’orella a una conversa que sostenien al meu costat. Un policia destinat a Puigcerdà, que feia anys que hi vivia, explicava que als seus fills encara els deien la «infamant» paraula de xarnegos (el qualificatiu «infamant» era d’ell) —Y eso que ellos ya han nacido en Puigcerdà —afegia l’home.
Els altres catalans
© Francesc Candel
© Edicions 62 s. a., 1964
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
