El Gran Svimtus! El nom fa tremolar tota una generació que només aguanta a còpia de pastilles contra la pressió i el colesterol. D’alguna cosa s’ha de viure! Svimtus és un dels malvats més sinistres de la història del tebeo espanyol. Una criatura a l’alçada del sàdic Fantômas o del sofisticat professor Moriarty. Una xacra social a mig camí entre el fulletó autòcton, la crònica gangsteril nord-americana i l’exotisme oriental que tan bé personificava Fumanxú.
Aquesta maldat seqüencial, coneguda també amb l’àlies l’Home Diàbolic, perquè en l’Espanya d’aquell moment no hi havia cap delinqüent digne del nom sense un àlies apoteòsic, va aparèixer per primera vegada en el número 94 del quadern d’aventures Roberto Alcázar, l’intrèpid i hieràtic aventurer espanyol, incapaç de somriure però capaç d’escudellar més punyades ell sol que tots els altres herois de paper enramats durant el franquisme. Malgrat que Alcázar encara manté inquieta una tropa d’incondicionals capaç de definir-lo com la panacea del progrés social, cap dels seus seguidors ha saldat el seu deute amb l’heroi i ha publicat l’estadística que faria entendre d’una vegada per totes la grandesa del personatge: quants “mamporros” van repartir per quadern com a mitjana entre ell i la seva parella de ball de bastons, l’infatigable Pedrín? Això seria ciència, talent i innovació!
Els quaderns de Roberto Alcázar van ser majoritàriament autoconclusius. És a dir, s’encetaven i acabaven en el mateix número. Un format que celebraven la majoria dels lectors, sabedors que amb Alcázar i amb el seu espavilat i impertinent acompanyant no havien de patir si fallaven a la cita setmanal al quiosc per lligar una història. El preu a pagar, això sí, era la simplicitat en el guió i la lleugeresa de les situacions, que condemnaven cada nou lliurament a assemblar-se necessàriament a tots els altres. “Una aventura completa”, proclamaven les portades de Roberto Alcázar. Completament semblant a les anteriors i les posteriors. Però la superficialitat i l’esquematisme reiterats expliquen en gran part l’èxit de la sèrie, que es va allargar de l’any 1940 al 1976.
Només de tard en tard i en alguns moments concrets de la col·lecció, els guionistes van trencar l’esquema i van permetre al dibuixant, Eduardo Vañó, oferir als lectors històries més denses, més complexes i més torurades. Aquesta va ser el cas de la sèrie Svimtus, que va idear Pedro Quesada, un dels puntals de l’editorial Valenciana, juntament amb el seu germà Pablo i el seu cunyat, Manuel Gago. Durant un any i mig el malvat Svimtus, al costat dels altres dos pilars del denominat Trío Maleït –Graham el científic, creador del raig de la mort, i el pervers príncep indi Sher-Shing– van escampar el terror i les delícies dels lectors de la col·lecció, que va viure un dels moments més gloriosos.
En text i en dibuix. Svimtus i els seus dos camarades letals només van ocupar 31 números dels 1.219 que van integrar la sèrie, però la violència extremada, el sadisme i el terror que van definir les desventures d’una criatura perversa –que volia, no cal dir-ho, com tots els altres magnes malvats de la ficció, dominar el món– van deixar una marca indeleble al pas del temps. Tremoleu, Svimtus vés a saber per on para!
Va ser Svimtus –en la reedició castigada amb un color demencial que l’editorial Valenciana va llançar al mercat l’any 1976– qui va captivar el guionista Santiago García, que reconeix al seu blog: “L’aventura de l’Home Diabòlic és tan potent que el seu tremebund final (tots moren!... em refereixo als dolents, és clar) dóna lloc a un epíleg quasi més macabre encara, protagonitzat per un científic boig en forma de goril·la, que furta cervells dels cadàvers dels cementiris per crear un sèrum que converteixi els homes en assassins furiosos. És així com Roberto Alcázar se’ns revela com una vertadera joia del pulp castís, un producte cultural tan ínfim que per moments és gairebé sublim. Escriu les pròpies regles i no demana perdó a ningú”.
Sobre aquesta devoció confessada, la del seu malvat més incisiu, García va entendre que volia recuperar la sèrie de Roberto Alcázar: “Per això, durant anys em va girar al cap la idea de resituar un personatge tant del seu temps en l’Espanya dels nostres dies. No com a paròdia, i no com a una restauració literal, tampoc. El Roberto Alcázar que jo veia prenia el punt de partida de l’original, que havia llegit en la meva infància, però també prenia suport en el mite que havia generat en les dècades que portava inactiu. Vaig desenvolupar aquest projecte, que vaig voler titular ¡García!, durant anys amb Manel Fontdevila, i finalment va passar a les mans de Luis Bustos, que és amb qui l’he completat amb dues novel·les gràfiques”.
La maldat de Svimtus, el mite de Roberto Alcázar, la recuperació d’un superheroi inspirada absolutament en el retorn del Capità Amèrica, la traça tan hàbil de Santiago García per articular guions inquietants i el grafisme tan efectiu de Luis Bustos –que combina la influència dels trets suaus del manga amb la transgressió heretada de la factoria Marvel– són, doncs, els encerts que justifiquen la lectura necessària de ¡García! El nou serial inclou, per ara, dos àlbums que situen la recuperació del paladí del passat Roberto Alcázar –rebatejat com a García– en un Madrid d’un futur immediat on el PP i el PSOE governen en coalició inquiets per l’auge d’un tercer partit que es pot identificar implícitament com Podemos.
Les dues contraportades dels àlbums enquadren la intenció dels autors: “Fa seixanta anys era una llegenda. Fins que va desaparèixer sense deixar-ne rastre. Tothom el va oblidar. Ara ha tornat. En el moment més difícil. Perquè el passat mai no mor a Espanya. El passat sempre torna. Amb rancúnia”, diu el primer. I remata el segon: “La democràcia està en perill. El país s’ha sumit en el caos. La violència sembla a punt d’esclatar. Espanya es trenca. García ha tornat a casa”.
La pretensió no pot ser més ambiciosa, però el resultat final és desigual. No es pot retraure res al dibuix de Bustos, que resol amb eficàcia la transgressió i la ruptura en les vinyetes i que converteix el blanc i negre en un regne d’ombres que recorda els clàssics nord-americans. El problema –relatiu, perquè convé no exagerar– de ¡García! és la trama. Massa ambiciosa, i no del tot ben resolta. El Madrid i l’Espanya apocalíptics de Santiago García té encerts, com també en té la definició d’alguns personatges –sobretot, el mateix García, i la filla de Jaimito, el nom que evoca Pedrín–, però naufraga en alguns altres, com ara en el mateix Jaimito, que forma part d’una trama conspirativa d’Estat mal resolta. Les darreres claus de la trama no s’acaben d’aclarir. I tot plegat fa massa la impressió de voler però no arribar a poder. Ostres, Pedrín!
I malgrat tot, ¡García! és altament recomanable, perquè l’intent paga una certa pena. La combinació entre el passat d’Alcázar i el present de García encaixa, els personatges de l’Espanya actual –siguin periodistes hipotèticament progres o profundament reaccionaris, gàngsters russos o polítics ambiciosos– gairebé doten la història de la credibilitat que busca. Santiago García ha estat a punt d’aconseguir-ho i s’ha guanyat l’atenció dels lectors que s’estimen les filigranes intel·ligents. La filla de Jaimito conclou quasi al final de l’aventura: “Passa que l’únic home íntegre que conec és un puto fatxa”. La reivindicació de la humanitat de Roberto Alcázar queda clara. Però, i Svimtus? Tot just trau cresta en la història i després d’una maniobra espessa, desapareix. Això no es fa, Santiago!
Astiberri Ediciones
