Un funàmbul i la seva ombra

Ja era negra nit. El circ havia tancat un parell d’hores abans. La carpa estava en silenci. Les cadires dels espectadors buides i els instruments de l’orquestra adormits a terra. Només quedaven encesos dos focus que apuntaven al centre de la pista.

En Vladimir Furibunduk el Funàmbul va entrar a l’arena tot sol i de puntetes, com d’amagat. Volia assajar un cop més el número impossible, el que deixaria bocabadat el món sencer, el que ningú mai no havia aconseguit en tota la història del circ universal. En Vladimir Furibunduk el Funàmbul pretenia aconseguir que la seva ombra pugés amb ell al cable tens, cinc metres per damunt de terra. Sempre s’hi havia negat i es quedava estirada a terra, reptant a mesura que l’equilibrista es movia.

—Aquest cop ho hem d’aconseguir, Ombra. No és pas tan complicat. No tinguis por.

—No és pas per por, que no pujo. O et penses que sóc una covarda? Eh? És això el que et penses?

—No t’ho prenguis malament, Ombra. Només ho faig per tu. Pensa-hi! Si hi puges, no només m’aplaudiran a mi. També tu podràs gaudir de l’èxit de cada nit!

—Però jo no tinc un vestit com el teu, platejat i brillant, arrapat al cos, elegant i artístic. Sempre vaig de negre, semblo una avorrida.

En Vladimir Furibunduk el Funàmbul havia pujat al cable tens, s’hi havia assegut i, amb les cames penjant, se la mirava des de dalt. Feia la sensació de ser més aviat petita, vista des de tan amunt.

L’Ombra, ajupida a terra, deia que no amb el cap. No estava disposada a fer el ridícul.

—Si treus els focus, hi pujo —va assegurar.

—És que si trec els focus no et veuran pas! —es va queixar en Vladimir Furibunduk el Funàmbul.

—Però hi hauré pujat —va insistir l’Ombra.

L’equilibrista va pensar seriosament en la proposta que li feia la seva ombra. Al cap i a la fi, tenia raó. El repte era que hi pugés, i si la veien o no potser no era tan important. D’aquella manera, l’èxit seguiria sent seu i només seu.

—D’acord! —va cridar. Va baixar un moment per arribar fins als interruptors dels llums i els va apagar—. Som-hi? —va preguntar a l’ombra.

—Ja sóc a dalt! —va exclamar ella, convençuda i divertida.

—I com puc estar-ne segur? —va dir llavors en Vladimir Furibunduk el Funàmbul.

—No n’estaràs mai, de segur —va sentenciar l’Ombra—. M’hauràs de creure, igual com t’haurà de creure el públic quan anunciïs aquest número al programa i diguis que es realitzarà a les fosques.

En Vladimir Furibunduk el Funàmbul va somriure, va pujar al cable, va agafar la perxa amb què mantenia l’equilibri, va mirar enrere, pensant que la seva ombra el seguia i va dir:

—No m’ho hauria pensat mai, que fossis vergonyosa. Vés amb compte de no caure.

L’ombra, que era al seu davant agafada a la seva perxa, va contestar:

—No cauré mentre no caiguis tu.

A partir d’aquell dia, el número de l’Ombra va ser el més aplaudit de tots els números de funambulisme del món.
 
© 2014, Flavia Company Navau

© de la il·lustració: 2014, Max (Francesc Capdevila)

Primer conte del llibre 'Una gàbia, un tresor i unes sabatilles vermelles', de Flavia Company, amb il·lustracions de Max. Publicat per Arcàdia dins la col·lecció de literatura infantil La meva arcàdia. A la venda a partir del dia 14 de maig de 2014.