Foto: Margarita Cabero
És el segon cap de setmana que es troben, de 9.30 a 19.30, tant dissabte com diumenge, a la Residència Martí-Codolar, un oasi verd dins la ciutat de Barcelona que ara a l’abril ja fa olor de mel. Dissabte 21 tenen un concert important al Conservatori del Liceu sota les ordres del director d’orquestra Salvador Mas (1951) i amb el compositor Albert Guinovart al piano. Les vivis, les integrants del Cor Vivaldi, són nenes normals amb un privilegi guanyadíssim: pertanyen a un dels cors de veus blanques més influents de tot Europa. Tenen entre 9 i 18 anys i assagen cada dia juntes, de dilluns a divendres, amb el fundador i director del Cor, Òscar Boada, però també reben classes individuals de cant i tècnica vocal per part de Pilar Paredes. És el cor semiprofessional de l’escola IPSI, a l’Eixample de Barcelona, un exemple que sí, créixer amb una cultura musical de nivell europeu és possible a casa nostra i en una escola ordinària (concertada, però ordinària).
Arribo després de dinar i sota arcs de fulles verdes anem a seure a la fresca; tanta delicadesa en el tracte i el paisatge em fan pensar en Zweig, en la pensió de la Riviera on Madame Henriette es deixa segrestar els sentits pel jove francès. Seiem i parlem.
Pregunto al mestre Mas poques coses, de fet, just apunto conceptes que ell desenvolupa amb un català perfecte i veu d’actor de doblatge de Dallas. Quan li demano què li sembla la feina del Vivaldi de seguida diu que “meravellosa”, que és avi ja set vegades i que la “tendresa especial” cap als nets que porta posada l’acompanya en tot moment a l’hora de dirigir les nenes, que ja tenen fet “un treball excel·lent”. Juntament amb Boada van fer la tria del repertori: Schumann, Brahms, Bruckner i Mendelssohn; romanticisme alemany. Les vivis, acompanyades pel cor d’homes Camerata Vivaldi, cantaran en alemany i en llatí. No és gens estrany: estan acostumades a les llengües de la música clàssica. Mas se sent lligat a moltes d’aquestes obres per la nostàlgia, la majoria les coneix de petit, i donada la magnitud de les formacions que sol tenir entre mans rarament pot dirigir obres tan vaporoses.
S’atura un moment, que detecto reflexiu, i reprèn el doble salt generacional que el separa de les vivis. “Me les miro i tot de coses em passen pel cap amb un candor que abans de ser avi no hauria tingut. Què es trobaran a la vida? Seran mares? Tindran sort? Seran felices?”. Per al mestre l’exigència ja des de ben petits és la clau de la plenitud vital, “és molt important que tinguin l’oportunitat d’estar en contacte amb coses que són grans de debò, transcendents; després, que es dediquin al que es dediquin. Sempre tindran el record i els ajudarà a entendre moltes coses i a escoltar la música de manera diferent”.
“La música no és música si només sonen notes”, assegura quan li pregunto un perquè que moltes persones consideren que és innecessari, a aquestes altures de la ciència i la tecnologia. Per què la música? “La música només és música si les notes sonen en la meva consciència. Quan la música arriba al fons de l’ànima, la forma. Si no es dona tot aquest procés, només és so”. I tot seguit fa una respiració fonda com per comunicar a l’essència de l’ànima que li acaba de fer justícia.
“El pedagog ha d’estimar el seu alumne”, assegura, i explica que una manera d’estimar-lo és a través del respecte i l’encoratjament: “No ets en Pau Casals, però fixa’t com agafava l’arquet; ara busca aquest so, tornem-hi...”. Si davant els alumnes no hi ha una “actitud activa”, la pedagogia no té sentit. Un dels avantatges de tenir ja una certa edat és tota l’experiència acumulada, i el mestre està convençut que un bon pedagog té l’obligació de transmetre-la als joves: “I no sols coneixements, sinó també actituds, perquè s’adhereixin a allò que estimem nosaltres. No només hem de voler que toquin les notes bé, sinó que descobreixin i participin del que és genial d’aquella peça. Tenim l’obligació de passar la torxa”.
Es fa l’hora de començar l’assaig de tarda i entrem a la sala, amb tot de cadires posades en semicercle i un piano de mitja cua a la banda esquerra de l’espai. L’ambient és absolutament professional. Les vivis mostren un comportament d’una adultesa no gens conformista, sinó autoreconeguda, perquè tothom les tracta com a persones amb coses a dir, a oferir, i això ho destaquen sovint: els agrada molt que es compti amb elles d’aquesta manera, els fa sentir partícips reals de tot el que passa. A fora, als jardins, eren nenes que jugaven i corrien, però hi ha hagut un moment que la Pilar, la professora de cant, els ha hagut d’aplacar la manera cridanera de passar l’estona. “Necessitem les vostres veus per al Locus iste”, els ha dit.
L’assaig de tarda comença puntualment, després que tothom hagi omplert l’ampolla d’aigua. Els han repartit una partitura en un full, solta, que hauran d’enganxar al dossier del repertori de primavera. Quins ulls que fan totes quan s’adonen que, malgrat que és una peça de Mendelssohn, ha estat traduïda al català. Però no és or tot el que lluu... Si amb el llatí i l’alemany els mestres Mas i Boada són exigents, imagineu el grau de precisió que demanen per al català...
M’assec de manera que puc veure totes les escenes. Els miro les cares. A les vivis, als homes de la Camerata, als mestres. Saben que estan creant una cosa gran, important.
Si mai heu estudiat solfeig segur que sabeu què se sent quan us diuen que canteu a vista. La temuda lectura a vista. Et donen una partitura que no has vist mai i el to. I l’entrada, et donen l’entrada i has de cantar. El que ve després depèn de la perícia lectora de cadascú. El mestre alça els braços. Les cinc primeres notes respecten un uníson quadradíssim, però a la sisena, que coincideix amb la primera nota del segon compàs, el so s’obre com un vano i fa que se t’omplin els pulmons de l’aire del bosc. El fenomen és inexplicable; l’expressivitat, tot i que encara molt embullada, ja s’hi olora. És la primera vegada que aquelles prop de cinquanta persones canten plegades la peça, però ja generen un sentiment únic, una intenció que el mestre anirà polint lectura rere lectura.
Però de sobte Mas ho atura tot. La realitat geogràfica aixafa l’atmosfera onírica de Mendelssohn: les nenes canten xava. Les neutres sonen a; les eles no són prou velars, sinó dentals, com en castellà; no se sonoritzen els enllaços de paraules... “Un país civilitzat no permetria que un locutor parlés malament en públic. En el nostre, sí, i això és molt greu, més del que us penseu. Vosaltres, que us esteu formant, no heu de permetre la mediocritat, us heu d’exigir l’excel·lència i l’heu d’exigir al vostre voltant. La llengua és una cosa sagrada, l’hem de cuidar tan bé com puguem”, reivindica el mestre amb contundència. I recomencen desenes de vegades. A Mas encara no li agrada, no sona català, l’exacerba l’abarceloniment de la dicció. Aleshores, Boada demana la paraula i adverteix les nenes d’una cosa que ja deuen tenir mastegada de les hores d’assaig que porten a l’esquena, perquè fan que sí amb el cap: “Només teniu dret a equivocar-vos dues vegades, la tercera és sagnant”. Aleshores, a petició de Mas, les vivis senyalen a la partitura totes les lletres susceptibles de ser mal dites.
Hi ha, mentre guixen els papers, uns instants de silenci que no fan gens de gràcia, però que a mi me’n fan molta. Penso que quan vaig fer el pas vital de Matadepera a Barcelona les persones que no feien les neutres, les sonores, les velars o les palatals em semblaven analfabetes. Fins que vaig haver de canviar de criteri per no quedar pràcticament sola a l’Olimp del Català Correcte.
Acaba l’assaig després de set o vuit tastets d’uns quants compassos conflictius i Òscar Boada agafa el lloc que fins ara ocupava el mestre Mas per donar les gràcies a tothom per l’envergadura dels moments viscuts. I és cert. Jo només he estat amb elles unes quantes hores i en ja surto amb la sensació d’haver vist una gran pel·lícula, una d’aquelles que arrossegues durant setmanes com serrells amb picarols.
Aturarà el mestre Mas el concert per assenyalar una essa no prou sonora? Seran capaces de velaritzar totes les eles?
Jo, si fos vosaltres, no me'n perdria el desenllaç: dissabte 21 d’abril a les 19.00 h al Conservatori del Liceu.
Fotos: Margarita Cabero
