Foto: A. Bofill
Enmig de fortes mesures de seguretat anticovid, el Gran Teatre del Liceu ha recuperat en l’inici de temporada una de les produccions més clàssiques de La Traviata, una d’aquelles que ofereixen al públic tot el que espera d’aquesta obra verdiana: la història narrada amb un embolcall elegant i luxós, res d’invents estrambòtics que fan entrar l’argument amb calçador, ni transposicions temporals impensables. Es tracta d’un muntatge ben convencional de l’escocès David McVicar que ja es va poder veure la temporada 14/15, i que arriba ara com una descàrrega de la millor lírica després de mesos de sequera artística (ara cal veure si hem deixat la travessia del desert enrere, perquè el teatre ja ha advertit que si no poden pujar la ràtio de 500 espectadors per funció hauran de penjar el cartell de “tancat”).
Basada en el llibre La dama de les Camèlies, d’Alexandre Dumas, La Traviata de Verdi, que es podria traduir per “L’Extraviada”, renova sobre l’escenari de la Rambla el seu sacrifi per amor en una posada en escena a base de cortines quilomètriques i un joc de clarobscurs digne dels millors quadres barrocs. Cada escena es revela amb aquest marc majestuós, tot mostrant i ocultant els diferents espais. A més, aquesta producció posa de relleu per la seva simplicitat la història de Violetta Valéry, una cocotte –
prostituta de luxe– travessada també per llums i ombres interiors, que des de la primera escena reivindica la seva llibertat, el seu dret a gaudir alegrement dels plaers i, acte seguit, es deixa arrossegar per un amor possessiu que la posa en contradicció amb els seus principis vitals. La societat encarcarada i hipòcrita del XIX tampoc li perdona la seva lleugeresa i acaba malament, esclar.
La soprano sud-adricana Pretty Yende en el paper Violetta Foto: A. Bofill
La potència dramàtica d’aquesta història que encara avui activa de valent la glàndula lacrimal –durant la representació no és estrany sentir xarrups de llàgrimes furtives per aquí per allà– no es desgasta amb el pas del temps. I més encara si li dona credibilitat una veu solvent com la de la soprano sud-africana Pretty Yende (una de les quatre Violetes que va cantar en la funció del 5 de desembre). Yende mostra les seves dots d’actriu dramàtica sobretot en el tercer acte en què, en el llit de mort, es resisteix a renunciar a l’amor retrobat in extremis. Com totes les històries d’injustícia, aquesta queda al marge del temps. L’únic que grinyola és quan Violetta, moribunda, diu al seu estimat Alfredo –el tenor Dmitry Korchak– que es casi amb una noia “verge”, que ella els beneirà a tots dos des del més enllà.
Altres atots d’aquest muntatge que es podrà veure al Liceu fins al 30 de desembre (sempre que les restriccions sanitàries ho permetin) és el fet que no s’ha escatimat la part ballada (com malauradament se sol fer), i potencien la disbauxa dels salons amb un conjunt de ballarines de can-can que remenen les faldilles acompanyant un torero de gestos sensuals. També resulta encertat que sobre l’escenari alguns personatges secundaris vagin amb mascareta: de fet, la tisi, la malaltia que pateix Violetta, estava molt estesa i era molt infecciosa en aquell tombant de segle. Així, veure Violetta estossegar des de dalt de l’escenari resulta xocant, i més en un teatre mig buit i amb els espectadors disseminats per la platea i els pisos, tots amb la boca tapada.
Foto: A. Bofill
La Traviata, un cop i un altre, La Traviata no només perquè surt a la pel·lícula Pretty Woman o, més recent, a la sèrie The Crown, o bé perquè el famós duet amb cor Libiamo ne' lieti calici hagi posat música a una infinitat d’anuncis, sinó perquè és el cant d’una dona lliure, enamorada, que encara avui ens interpel·la i ens fa estremir.
El dilluns 7 de desembre, La Traviata, de Giuseppe Verdi, es pot gaudir en una funció exclusiva per a menors de 35 anys a un preu únic de 15€.
