No vull que t'agradi aquesta cançó

Ella s’atura un moment
i s’arregla les mitges
que li costen d’entrar.

Ell surt descalç al carrer
amb ampolles de vidre
que no sap reciclar.

I amuntegada a sobre el sofà
hi ha roba sense planxar,
ell s’ha afaitat i és a punt de cantar,
i ella voldria abraçar-lo ben fort

i dir-li que no, no, no,
no vull que t’agradi aquesta cançó,
tria'n qualsevol altra,
que aquesta em fa falta,
és l’únic que em queda del que va passar i ara no.

Ell ara es mira al mirall
i amaga la panxa
que li surt del jersei.

Ella embolica un regal
i contesta les cartes,
tot bufant-se el serrell,
i, sota els núvols, un blanc d’avió
traça una línia de gel,
ell s’imagina un mar blau i mandrós,
ella, una lluna d’argent

dient que no, no, no,
no vull que t’agradi aquesta cançó
no tens dret a cantar-la
no saps de què parla
és meva i em porta records.

I ara no, no, no,
no vull que t’agradi aquesta cançó,
tria'n qualsevol altra,
que aquesta em fa falta,
és l’únic que em queda d’allò.

I no et sàpiga greu,
si em tremola la veu,
soc absurda com un mitjó sol.

Prefereixo callar
abans d’explicar
aquesta penyora que plora per dins

i em fa dir que no, no, no,
no vull que t’agradi aquesta cançó,
no tens dret a cantar-la,
no saps de què parla,
és meva i em porta records.

I ara no, no, no,
no vull que t’agradi aquesta cançó,
tria'n qualsevol altra,
que aquesta em fa falta,
és l’únic que em queda del que va passar i ara no.