Tinc amics que estan a la vintena, i d’altres que tenen més de vuitanta anys. Alguns viuen a l’altre cap de món, i n’hi ha que me’ls trobo comprant el pa. Alguns són vegetarians, d’altres han anat a corrides de toros (bé, aquest aspecte em costa, però farem el que està de moda: escoltem i no jutgem). He pregat amb amics catòlics, protestants i anglicans, budistes, jueus i musulmans, i diria que, menys del partit amb nom de diccionari, tinc amistat amb gent de tot l’arc polític.
És ben cert que quan estimes de debò és per sempre. A l’edat que tinc (ui!) puc mirar enrere i observar el camí fet. Veure els meandres en els quals m’he entretingut, agrair qui hi va ser quan tot s’enfonsava, qui va sostenir-me en moments d’incertesa, qui va creure en mi quan ni jo mateixa hi creia, qui em va estimar tant que em va dir les veritats doloroses que necessitava sentir, malgrat que això em fes enfadar en aquell moment.
Dins la jungla del dia a dia, de l’estrès salvatge que se’ns menja, apareix de tant en tant algú que et col·loca a lloc, i aquestes persones són les que sempre tindran un espai en el meu cor, les que hi han estat de debò. Encara que ho dugui discretament i no sigui vox populi, hi ha gent amb qui estic molt implicada emocionalment malgrat que no ens veiem sovint.
Vaig necessitar escriure tota una novel·la per dir que les persones més importants de la nostra vida potser no surten a la nostra biografia oficial. Algunes de les meves amistats més fermes són gent que no he tingut a casa, potser no en conec la parella, podem estar mesos (o més i tot!) sense parlar. No ens cal. Tampoc cal que ens responguem immediatament els missatges. Sabem, això sí, que en qualsevol moment, sigui perquè sí o sigui perquè hi ha alguna cosa grossa, del no res apareixerà l’altre, potser sense ni cridar-lo. I sabem, també, que el dia que els astres es tornin a alinear i ens retrobem, serà com si ens haguéssim vist el dia anterior, i tornarem al punt on no calen gaires paraules ni escarafalls: aquella presència i prou.
Potser també us ha passat, i és genial: la retrobada amb algú amb qui fa molt de temps que no coincideixes. D’alguna manera, és com si el teu ésser vibrés a una freqüència que l’altre sap reconèixer i amplificar. Aquestes ànimes còmplices, més que bessones, amb les quals tens el sentiment que per més que les coses canviïn, l’essencial quedarà.
Sabem que ens estimem, que hi som, i amb això n’hi ha prou per poder encarar la voràgine diària.
Així doncs, en el meu mapa sentimental, a més de les persones que són òbvies, hi ha les que jo anomeno els meus baixos continus. Hi són, encara que segurament no ho notareu. Em sostenen, em donen suport, parlem cada cert temps, i no ens sentim obligats a res.
El baix continu és una manera d’organitzar els acompanyaments en la música barroca: A la veu més aguda hi ha la melodia. Al mig, hi ha els acords. I per sota, sostenint d’una manera discreta i constant, hi ha una veu greu que acompanya en tot moment. Sense estridències, sense protagonismes: deixant brillar, acompanyant, sostenint.
Si no tens una oïda entrenada, potser no ets capaç de distingir el baix continu. Algunes vegades el baix continu l’interpreta un instrument greu que només fa melodia (violoncel, fagot…), d’altres un que pot fer també acords (guitarra, clavecí), Aleshores, a més de la melodia de baix, improvisen acompanyament harmònic, perquè els acords no s’escriuen, simplement hi ha unes xifres que indiquen quins van, i cada intèrpret ho fa com li sembla, segons les seves habilitats o l’acústica del local. I trobo genial aquesta metàfora, perquè amb aquest tipus d’amistats no hi ha res escrit d’avançada: es va fent, segons les necessitats de cada moment.
Si no escolteu molt habitualment aquest tipus de música és possible que no us hi hàgiu fixat, tot i que segur que l’heu escoltat moltes vegades: és allò que sabem moltes coses, però a vegades no sabem que les sabem. Potser a partir d’ara parareu més atenció i sabreu reconèixer aquest baix que ens acompanya sense enfarfegar. Deixant-nos brillar.
Us suggereixo, doncs, aquesta audició on, a més de la melodia òbvia dels tres violins, hi ha un acompanyament de baix continu, que sentireu sol al principi. I ja que hi som, us poso deures: envieu-la a aquella persona que és important per a vosaltres, encara que no formi part de la quotidianitat. Al baix continu en qui heu estat pensant mentre llegíeu aquest text.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
