Feia temps que hi donava voltes. Fins aleshores, més o menys havia pogut combinar estudiar la carrera d’oboè amb la de piano. Un curs m’examinava d’un, el següent de l’altre, i a poc a poc anava fent. Però vaig arribar a un punt en què no podia continuar avançant. D’una banda, l’exigència física i mental era cada vegada més dura. De l’altra, ja treballava i no hi podia dedicar tantes hores com necessitava.
No arribava a tot, però no volia deixar res.
Quin dilema. Cada instrument tenia coses que m’agradaven. El piano et dona un concepte harmònic tan sòlid, i amb tantes sortides: ja fos donant classes, en un grup de cambra, de correpetidora… D’altra banda, l’oboè, ah, l’oboè! La bellesa del seu timbre, les possibilitats de tocar en grups de cambra, i com de fantàstic és tocar en orquestra.
Que difícil, escollir.
Feia temps que el dilema estava rondant-me, i intentava viure evitant la decisió. Quan un dia, que estàvem escoltant un concert per a piano i orquestra, em va sortir de cop. El piano filava la seva melodia, regnant sobre l’orquestra, quan l’oboè va emergir i va entonar una harmonia, acompanyant, suau i serè, el conjunt. Era un moment màgic. Recordo que et vaig dir no sé on vull estar. Si al piano o a l’oboè. ¿Què trobes que he de fer?
Tu, oboista professional que tocaves de feia anys a una orquestra, em podies aconsellar.
Però no ho vas fer. Vas estar callat una estona que a mi se’m va fer eterna. L’oboè va acabar la seva frase, i també el piano, i encara no m’havies donat la solució. Potser esperaves que jo tornés a parlar, que canviés de tema. Però no ho vaig fer, perquè t’havia demanat un consell, i confiava molt en el teu criteri (encara ho faig). I la teva resposta va ser decebedora:
–Això no t’ho puc dir, jo. Ho has de triar tu.
En aquell moment vaig pensar que no érem tan amics com em pensava, perquè no et volies mullar. O que potser no gosaves dir-me que anava tard. Que a l’edat que tenia (una setmana més que tu, de fet) ja no hi era a temps. Ja ho mig veia, ¿saps? Però sempre quedava aquell bri d’esperança. Aquell ¿i si amb mi funciona?
Potser tu ja no recordes aquell moment, però a mi se’m va quedar clavat, i hi penso sovint. És d’aquelles coses que entens molt més tard.
I és que hi ha coses que hem de veure nosaltres mateixos. Decisions el pes de les quals només pot recaure sobre les nostres espatlles. Segur que tu ho veies molt clar. Jo, però, no volia, no sabia veure-ho.
Va venir més o menys orgànicament. A poc a poc la vida m’hi va anar portant. Encara ara dubto si, amb la meva indecisió, posposant tant la tria per evitar el dolor, no el vaig allargassar innecessàriament. Deixar anar un somni era com deixar anar un nòvio, sempre m’havia costat, i com feia també amb les relacions amoroses, vaig evitar una destralada brusca provocant una lenta agonia.
Avui, tan lluny d’aquella tarda, d’aquell concert de Beethoven que escoltàvem, m’adono que el meu dilema, als vint anys, era si triar piano o oboè. I ara, que en tinc cinquanta-cinc, continuo tocant-los els dos, però em dedico a escriure, que no m’ho pensava, de cap manera, en aquells dies en què pretenia decidir el meu futur i que, encara que tots els senyals m’ho indicaven, intentava mantenir el somni pel qual tant havia lluitat.
I penso que ben bé és com amb les ruptures amoroses, que també en tenia, a aquella edat, i eren devastadores. Perquè no sabia que m’esperava un futur molt més ple i feliç que llavors no podia imaginar. Perquè no concebia que aquella crisi, aquell dolor, era el peatge cap a la vida que porto ara, que no canviaria per res del món.
I és que amb la professió, com amb l’amor, cal entendre que potser quan les coses no són fluïdes, és que no han de ser. Que encaparrar-nos a continuar fent-ho funcionar, perquè hi hem invertit molt, perquè pensavem que era el nostre destí, per… tot això entorpeix el camí (no vull dir fàcil, les coses importants mai ho són). I que a vegades les solucions són aquí mateix, i d’altres són molt, però molt més lluny del que ens pensàvem.
I sí. Vas fer bé de no contestar-me. Me n’havia d’adonar jo.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
