Una de les frases més falses que ens poden dir és “tens tota la raó”. Ningú, mai, té tota la raó. Sempre hi ha matisos, sempre hi ha alguna escletxa per la qual l’altra banda grata els seus motius, fent esclatar el conflicte. I això, quan tens un cert orgull, costa d’acceptar. Perquè volem tenir raó, i quan n’hi ha una altra que ha llimat la nostra i ha fet saltar espurnes, ens cremem, i fa mal.
Voldria deixar clar de què estic parlant: jo puc sentir-me molesta perquè el veí em mulla el balcó quan rega les plantes, però bé, això no provocarà, si tinc una vida mínimament equilibrada, un conflicte gaire dolorós per a mi. És incòmode, fot, però tanmateix és el preu de no viure enmig del no-res.
El problema és quan topes amb algú important per a tu, algú amb qui el teu cor ha sintonitzat de debò, algú que senties proper i que, com que la teva raó t’enlluerna, penses que s’ha allunyat, que no t’estima tant com et pensaves, que… Aleshores la desavinença agafa color de traïció. I es comença a embrutar, perquè quan algú m’importa, no puc sentir que no, no puc fer que no m’afecti, no puc no doldre’m pel que ha passat.
És com quan plores per un mort, que venen els altres morts i s’hi afegeixen, i acabes amb tota una compota de dolor per tots els que ja no hi són, per tot el que has perdut. Doncs amb els conflictes molt sovint no gestiones només el dolor perquè ha passat alguna cosa que no volies que passés, sinó que, a més, hi poses altres dols, altres penes, altres contrarietats, i no ets capaç d’actuar serenament perquè tens diverses guerres armades que no tenen res a veure amb el tema que t’ocupa, però que fan que el teu cansament i la teva emoció et juguin en contra.
I depenent del moment vital o emocional de cadascú, podem ser capaços d’entomar-ho serenament, o ens emboliquem amb un munt de bilis, de retrets i de paraules gruixudes que després d’haver sortit de la nostra boca no ens podem empassar, i sap greu haver dit.
I quan ha baixat el suflé, allà ho tens: et sents adolorida, però potser, entre el panteix i les llàgrimes, veus una escletxa de la raó dels altres, i dius ostres, ara què.
És un trist consol, pensar que no us hauríeu enfrontat si no us estiméssiu. Que no t’hauria fet mal si no fos tan important per a tu. El cert és que està allà. Que us heu ferit mútuament.
Ai, quin mal que fa això. Tenies la teva raó. Però així com la frase “tota la raó”, és falsa, n’hi ha una, que em deia el meu pare, que potser sí que és certa: allò que a vegades, amb les formes, perdem la raó.
¿Què hem de fer amb tot això?
Doncs mireu, amb el cor a la mà, és una putada. Però s’ha de reconduir.
I ara tornem al terreny dels mil matisos: potser podem fer veure que no ha passat res i intentar que les coses, màgicament, tornin a lloc. Donar temps, esperar que l'onada es calmi. Però bé, les rèpliques dels terratrèmols també ens poden matar, i si una relació ens importa de debò, cal pensar si val la pena continuar alimentant l’ego que de fet, potser té, a més de l’estimació, una mica de responsabilitat en el que ha passat.
¿Ens fa mal dir “reconec que tu també tens la teva raó”? ¿Ens fa por que això dugui implícit que jo no en tenia? ¿Aquest matís és tan important per al meu orgull que pot fer que la cosa es petrifiqui i s’esquerdi irremeiablement? ¿Tan important és, aquest concepte abstracte de “la raó”, que pugui implicar trencar quelcom preciós?
Posem a la balança, doncs, d’una banda l’orgull i de l’altra, l’estimació. I decidim què pesa més, i si val la pena demanar perdó.
Amb això no n’hi ha prou. L’altra banda s’ha sentit ferida, i també ha de passar el seu procés.
Per ser perdonat cal demanar perdó, cert, però a vegades no basta amb això: un cop fet el pas de disculpar-se, l’altre pot decidir perdonar o pot necessitar el seu temps… O potser simplement no voler. I també s’ha de respectar.
Al llarg de la meva vida he estat a les dues bandes. He perdonat i he demanat perdó. Diria que, quan estic demanant perdó, sento que, alhora, estic perdonant, també, l’altre.
No és fàcil, ho sé. Però l’orgull tampoc condueix a res, i us puc assegurar que els dos gestos, perdonar i ser perdonat, són alliberadors.
Us deixo amb una obra d’algú que demana perdó. De la Passió segons Sant Mateu, de Bach. Pere demana perdó per haver negat tres vegades a Jesús. Perquè no hi ha res més dolorós que sentir que has fallat a un amic.
Si no sabéssiu de què va, podríeu dir que és una cançó d’amor, ¿oi? És que realment cal molt d’amor per demanar perdó.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
