Una companya de feina em va demanar fa temps que li recomanés música per al seu amic, que estava passant una depressió. Quan li vaig respondre que jo n’havia passat una de molt bèstia, feia vint anys, es va sorprendre molt: no ho sembla pas, em va dir.
Clar que no ho sembla: la depressió és una malaltia que es cura. Encara que quan hi estàs ficada et sembli impossible sortir-te’n.
Jo vaig estar-ne malalta, no me n’avergonyeixo de dir-ho, com tampoc m’avergonyiria de dir que he passat una grip o que m’he trencat una cama. ¿Per què les malalties mentals tenen aquest deix vergonyant? ¿Per què ens sentim culpables quan tenim una depressió i no quan tenim una pedra al ronyó?
Certament, quan hi caus comença la simfonia d’autoretrets. ¿Com és que no ho has pogut evitar? ¿Per què has arribat a aquest punt en què et costa fins i tot alenar? Et veus a tu mateixa com en un mirall entelat: saps que hi ets, però darrere d’una boira, com un record vague del que havies estat. Oblides les teves necessitats: no tens gana, ni desitjos de cap mena, respires el just per continuar vivint, no tens esma ni de parlar. Els ulls se’t tornen petits, i fas moviments lents, intentant no fer soroll, no fregar gaire amb la vida.
I no entens com una pastilla serà capaç de conhortar l’ànima, perquè et sembla impossible alleugerir aquesta llosa que t’afeixuga, però te la prens, amb aquella mena d’incredulitat amb la qual els avis no confien que un supositori pugui curar el mal de coll.
Els matins són una maledicció. Un altre dia per passar, per a arrossegar-te sense trobar el sentit a res. Quin fred més terrible al cor, un fred que cap sol, cap abraçada, cap foc pot alleugerir.
I plores, plores molt. Tampoc és que després de plorar estiguis millor. Simplement les llàgrimes surten quan no poden més, i sembla que només es vessin per deixar espai a d’altres.
I no només et sents culpable d’haver emmalaltit, sinó que també et sap greu pels que t’estimen, que intenten ajudar-te i no poden. I els dius que gràcies, que no és culpa seva, que et deixin fer el camí, que no és que facin res malament, simplement és que tu no estàs bé i ningú hi pot fer res. Si a tu et costa entendre la teva malaltia, també els costa als que estan amb tu, que també han de gestionar la seva impotència, el seu sentiment d’inutilitat, quan intenten alleugerir aquest camí tan espinós, llarg i costerut.
Sé el que és una depressió. I també sé que encara que quan hi ets no t’ho creus, i et sembla que tota la vida estaràs amb la llosa que t’oprimeix l’estèrnum: la depressió es cura.
Primer t’adones que són les deu del matí i encara no has plorat, i ho vius com un petit triomf. Al dia següent tornes a recaure i plores tot el que no havies plorat el dia anterior, però a poc a poc, molt molt a poc a poc, els dies una mica millors van sovintejant, i lentament el llast es fa menys feixuc, i el sol, mandrós però segur, torna a escalfar.
I algun dia, anys després, algú que fa poc que et coneix se’n fa creus, que hagis passat una depressió. Perquè estàs curada i ets una persona feliç.
Fins i tot diria que, a més de feliç, soc alegre, ves. Potser perquè quan t’ha mossegat la foscor estimes amb més ànsia la llum. Com els gossos que han estat abandonats estimen amb tant d’afany, jo m’arrapo a l’alegria, conscient que durant un temps vaig perdre el privilegi que és trobar la raó per somriure cada dia.
Deixeu ara que canviï de tema, després entendreu per què.
Un cop mort Beethoven, entre els seus papers personals es van trobar dos documents molt interessants. Un ells és la carta a l’estimada immortal (potser si tinc algun dia cursi us en parlo) i l’altre, el testament de Heiligenstadt, que va escriure quan estava passant un dels moments més foscos de la seva vida.
S’estava quedant sord. Les molèsties que tenia de feia molt de temps s’havien anat tornant més i més insistents, i va haver d’acceptar-ho: la seva pèrdua d’audició era irreparable.
Fins aleshores havia intentat dissimular-ho. Es tancava a casa, perquè la gent no notés el que li passava, renunciava a la vida social per no haver de donar explicacions. La gent el saludava pel carrer i ell no els contestava, i aquí va començar aquesta fama d’antipàtic que ell no va voler desmentir: preferia semblar desagradable a haver d’acceptar en públic que no hi sentia.
No em puc imaginar el seu dolor. ¿Com algú enamorat dels sons pot renunciar a l’harmonia, a la melodia, al regal que és l’oïda? Havia construït tota la seva vida al voltant de la música, i ara el destí li arrabassava la possibilitat de gaudir-ne, a més de comprometre molt seriosament el seu futur professional i la seva subsistència.
Es va recloure en una casa als afores d’un poble i va escriure, doncs, una carta als seus germans, que no va enviar mai, i que ara coneixem com el testament de Heiligenstadt, pel lloc on fou escrit. Hi explica el dolor que sempre ha intentat viure d’una manera íntima. “Perdona’m si em veus fent-me enrere, quan abans gaudia d’estar amb tu. La meva desgràcia em farà el doble de mal”.
A la carta es lamenta de la seva solitud, de la injustícia que comet la societat titllant-lo de misàntrop, quan és una persona amb bons sentiments. Diu que ha pensat a suïcidar-se, però que l’art l’ha salvat, perquè se sent amb l'obligació de deixar a la humanitat tot l’art del que és capaç. Només tenia trenta-un anys.
Però va decidir tirar endavant. Encara estimava la música, i malgrat que no podia escoltar-la, podia oferir-la a la humanitat. Encara podia donar coses al món, encara podia lluitar contra la crueltat del destí. El nostre sord genial va decidir continuar per la seva vocació. Per l’art. Per la música.
Ep, tranquils. El rotllo Coelho o Mister Wonderful em fa venir basques. No us diré que per curar-vos de la depressió heu de trobar un sentit a la vida. Això és d’un simplisme brutal, i una falta de consideració cap als malalts.
Però bé, sempre he pensat que cal saber en quin moment vital es troba l’autor per entendre el que està creant.
Doncs mireu, quan Beethoven estava passant això acabava de publicar aquesta petita joia: la sonata Primavera, per a violí i piano. Si us hagués fet escoltar aquesta música sense explicar-vos l’estat anímic de Beethoven, hauríeu dit que és una música optimista, lluminosa, alegre. Sabent tot el que ara sabeu, ¿no us l’escolteu amb altres orelles?
¿Com és possible que en aquests moments de dolor tan intens, en aquesta nit tan fosca, pogués escriure una música tan optimista?
Potser intentava dissimular el seu estat d’ànim. Potser va treure la poca llum que tenia i la va condensar tota en aquesta música.
Anant més enllà, escoltant aquesta música penso que a vegades hi ha gent que viu aquesta malaltia intentant que no es noti. Dissimulant, somrient, fent bona cara tot i que el cor s’engruna. Això és així: no tothom que està passant una depressió ho mostra d’una manera inequívoca. Potser aquell amic que somriu tant i que sempre està de gresca ho fa amb la tossuderia amb la qual Beethoven escrivia aquesta música i després es tancava a Heligenstadt.
Vaig parlar d'aquest tema amb la Sílvia, al davant d’una tassa de Roiboos, just abans de festes. Un cop acceptada la malaltia, cal entendre que es cura. I dir-nos-ho i repetir-nos-ho, tot i que ens costa de creure. Ella em mirava amb aigua als ulls, i jo sé que tot i que el cap li deia que sí, que el que jo li explicava tenia sentit, les seves vísceres, desconfiades, se li feien un nus. No sempre té raó, el cor, i la depressió és un d’aquests moments en el que cal fer cas a la raó: entendre que passarà, tot i que sents que no. No sé com haurà passat aquests dies de Nadal, que solen ser complicadots. He pensat molt en ella, però no goso preguntar, perquè sé què és que et truquin preguntant-te si ja estàs millor, i no saps si contestar una mentida per a tranquil·litzar, o dir la veritat, o…
Potser va bé escoltar, doncs, la sonata Primavera de Beethoven, i pensar-hi.
A la meva companya de feina li vaig escriure un mail llarguíssim, dient-li que tot i què trobava que la música, amb aquesta capacitat enorme de connectar amb els sentiments pot ser una manera fantàstica de passar per moments foscos, no em veia amb cor de recomanar cap obra específica per tractar una depressió. Cadascú ho viu a la seva manera.
El que sí que és cert, penso, és que val la pena ser conscient que no tothom que passa una depressió ho exterioritza. I que val la pena repetir-se el mantra: la depressió es cura. Encara que et sembli impossible quan hi ets, encara que sigui un procés lent, encara que… La depressió es cura.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
