¿Com s'acaben les coses importants? Perquè sí, perquè les coses importants també s'acaben. Haurien de durar sempre, i no. Sota aquesta cruel "llei de vida" se’ns moren els pares o rius de fang s’enduen les cases, i res té garantit, per se, el dret de perdurar. L’amor, la llengua d’un país, una platja verge o la feina dels teus somnis. Tot pot acabar.
Pot esllanguir-se l’amor, diluït en rutines, en silencis tediosos, en manca d’il·lusió perquè vingui un nou dia. Pot acabar-se una platja verge, d’això a Mallorca en sabem molt, en mans de cobdícia i a cavall de corrupció. Pot esllanguir-se el parlar dels avis, vivint en un país ocupat per gent que no estima la llengua, i on mansament ens deixem trepitjar per evitar conflictes; pot acabar la feina dels nostres somnis, perquè no som prou bons, o perquè un altre ho fa millor, o més barat, o perquè el que nosaltres podem oferir no és necessari. O perquè, com en l’amor, a la feina cal mantenir la il·lusió, les ganes, la trempera, i potser no en som capaços, i hi ha un moment en què sentim que donem molt pel que rebem.
I alguna cosa se’ns esquerda.
Potser ens passa com amb el membre fantasma: allò ja no existeix, però encara sentim que sí, que ens pica, que podríem moure aquella extremitat que ens ha estat arrabassada. Perquè quan s’acaba quelcom important, ens sentim veritablement amputats.
Tenim una mena d’inèrcia. Intentem mantenir-nos en el lloc on érem feliços, per aquella mena d’esperança de tornar a ser-ho. Com qui busca al matalàs l'empremta d’algú que ja no hi dorm però hi va deixar la forma, sovint veiem el rastre que va deixar, i estimem el buit, perquè és el testimoni del que va existir. Allò hi va ser, i fou tan important que ens va deformar.
No tornarem a ser mai com abans de. Però ni que tornés el que s’ha acabat, nosaltres tornaríem a ser el que havíem estat. No hi ha cap camí de tornada. Però no ho volem acceptar, i amb tossuderia enamorada, intentem mantenir-nos allà, com els quissos abandonats que esperen a la carretera que torni l’amo. Amb el dubte de si hem d’esperar una mica més o si val més tirar endavant.
Perquè ens havien dit que les coses importants no s’acaben. I és mentida.
I després passa alguna cosa, el “cleck”, el moment que ens n’adonem amb el cap (amb el ventre fa temps que ho veiem, però no volíem). I és com quan els alcohòlics s’adonen que tenen un problema, com quan de cop se’t destapen les orelles, com quan un llamp et fa caure del cavall.
Això important s’ha acabat, i res ho farà tornar.
Fins aquí.
I és el moment del cant del cigne. Per sobre la certesa del final, intentant donar el millor. Que no es digui que no ho vam intentar fins al darrer alè.
Aquest és el moment de la música que us proposo. El rum-rum avall: els instruments amb aquell ritme insistent, per baix, com dient ja està, no pots fer-hi més. Les coses importants també s’acaben. Accepta-ho.
I per sobre, la melodia. Amb un regust de tristesa, però sobretot, amb un lirisme escruixidor. Passant per diferents colors. Perquè a vegades volem mantenir-ne els bons records, la calidesa del que hem viscut i el que hem estat. D’altres, però, dubtem de si n’hi havia per tant. Si s’ha acabat, potser és que no era el que ens pensàvem. I en aquesta lluita entre mantenir el record viu o oblidar i tirar endavant, la melodia a estones passa de tonalitats majors a menors, passa d’un instrument a un altre, com els sentiments que modulen, s’adapten, s’expressen i s’entrellacen per sobre de la terrible evidència contra la qual lluitàvem: el baix insistent, pesant, que amb gravetat ens recorda que s’ha acabat.
Era important, sí. Molt.
Però s’ha acabat.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
