Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, i pensa quina casualitat, perquè és just el carrer on fa tant de temps havia anat a classes de piano. Paga el parquímetre, intentant calcular l’estona que necessita. Somrient, pensa que si hagués vingut a classe necessitaria almenys una hora per a la sessió i ben bé mitja hora més per a la xerrada de després. Els divendres al matí. Durant set anys, que es diu aviat.
Malgrat la pressa, decideix passar pel davant del portal del número 5. Quan hi arriba, després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos centenaris de sostres alts, sense ascensor i amb una escala francament llòbrega, ara hi ha un buit desangelat i sinistre.
S'hi acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Les restes de l'estudi del professor de piano. ¿Al segon pis? No ho entén. Ah, sí! Era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
És allà. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Amb la distància veu que era un jovenet, quina gràcia. ¿Què se’n deu haver fet? ¿On deu haver anat a viure? Potser té el mateix número de telèfon, podria intentar trucar-li. Quan anava a classe de piano no hi havia mòbils. ¿Com és possible que hagi canviat tant la vida en tan poc temps?
La llum enteranyinada dels matins de gener, una estufa de butà, aquell pianet, aquella habitació estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquena a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre del soroll del carrer, que arribava esmorteït. Com si fos ara, ella es veu a la banqueta, sentint la presència del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare. Li agradaria pensar que respirar a l’uníson amb algú durant tants anys uneix per sempre, però el fet és que fa molt de temps que no sap res de qui va ser el seu professor de piano.
Palplantada mirant la paret erma, el recorda, anotant digitacions a les partitures, aquella lletra rodoneta i petita, mentre li deia no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, cantant per sobre del que ella tocava, això estudia-ho a poc a poc, posa-hi metrònom, i així van passar mesos, sonates i balades de cara al teclat, d'esquena a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
I quan acabava la classe es quedaven parlant. De cinema, de música, de llibres. Del temps, de viatges, d’amor, de política, dels pares, del futur. Passava tota la setmana esperant el divendres, per la classe i per la xerrada d'encabat, i potser el que li passava era alguna cosa que, ara, més de trenta anys després, s’adona que pot recordar vagament a un enamorament. Però en aquells moments no ho va saber identificar, ni s’ho va plantejar, perquè era jove i el seu professor li semblava molt gran. ¿Ho era? Calcula quants anys deu tenir ell, no n’hi havia per tant, però aquella diferència d’edat, quan ella tot just sortia de l’adolescència i ell veia de prop la trentena, era molt més acusada. Per a ella, el seu professor era en aquells moments un “home gran”. I se sentia afalagada que algú se la prengués seriosament, de tenir converses tan profundes, que un adult se l’escoltés de debò.
Alguns anys després de plegar, es van trobar en un concert. Ell anava sol, ella amb un xicot amb el qual sortia. Van xerrar una estona llarga, amb el nòvio d’ella d’estaquirot, i quan es van separar el seu acompanyant li va dir aquest paio se't menjava amb la mirada. I ella va dir quina bestiesa, sempre mira així.
¿Ell sempre mirava així? ¿O potser és que a ella la mirava així i un altre, de fora, va veure el que mai havia sabut interpretar?
Podria haver estat molt diferent, la seva vida. Finalment ho entén un dia feiner qualsevol, més de trenta anys després. Si se n’hagués adonat. Però no en va saber més.
Aquell xicot que l’acompanyava era un cretí insuportable, i després d’ell en vingueren uns quants, però d’això fa, també, molts anys. Ara és raonablement feliç. Té dos fills, un gat que respon (és un dir) a un nom absurd, té una hipoteca brutal i un marit còmplice i amant, ha canviat de feina diverses vegades, i tot i que encara té el piano a casa, gairebé no el toca mai. No sap si el professor es va arribar a casar.
El clàxon d’un camió la torna a la realitat.
Voldria que la paret de suro quedés sempre allà, com si encara pogués donar testimoni que sí, que van existir aquells moments, que havia estat una estudiant molt treballadora, que la música que va sonar allà encara ressona, que la personeta que somiava ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà alguna cosa de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera agraeix aquest romanent de la seva joventut, aquest testimoni d’una història que no va ser: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.
Mira el rellotge. Fa tard, ja.
Estarà dies pensant que s’haurà de conformar sabent que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano ja no existeix més que en la memòria. Que allà hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, dobles vidres, cuines equipades. Tant de bo no siguin pisos de lloguer per a turistes, tant de bo hi visquin famílies i les parets tornin a vibrar amb música, amb històries, amb plors i rialles, tant de bo en aquella paret hi torni a haver un moble atapeït de llibres i de fotos, de bolis que no pinten i de clips i papers per endreçar.
Torna a travessar el carrer i, ara que ja sap interpretar els seus sentiments, ha de reconèixer que té una mena de tristesa estranya. Potser hi ha alguna altra dimensió, una mena de paradís, on se’n va tot el que hauríem pogut ser.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
