Aquest cap de setmana, Els Pets han tocat a Lleida, però no en un poliesportiu ple de fum o a la plaça d’un poble com als anys noranta. Aquest cop han tocat a la Llotja. Hi érem, aclofats en aquelles butaques vermelles, i ens queixàvem de l’acústica, que no s’acabava de sentir bé. Ens vam posar una camisa vistosa, com un senyor gran que surt poc de festa. Som un senyor gran que surt poc de festa. Però també som els adolescents que omplien els concerts quan començaven gira al pavelló de Bellpuig, i que importants que ens feien sentir.
Ara el Gavaldà no surt a l’escenari amb una motxilla d’ensulfatar per ruixar el públic amb cervesa, presumptament. Ara surten ben mudats tots tres, el Reig amb la barba blanca imponent, darrere la bateria; el Gavaldà, sense parar quiet per l’escenari, esbufegant però feliç. I el Falin al seu racó, amb aquella expressió de qui ho gaudeix sense acabar de creure’s que també hi és, però que, si no hi fos, segurament tot allò no seria possible. Potser tots els de l’altra banda de l’escenari som el Falin i també passem per la vida sense fer-nos veure gaire, però carai com gaudim en nits com aquesta. I potser fins i tot, per a algú també som imprescindibles. I a l’escenari també hi ha els dos guitarristes virtuosos però que, ho sento, no recordarem si són els mateixos a la propera gira. I també el Joan Pau Chaves, que ja té un rol propi i amb el temps, si això dura, ens semblarà que era un membre original de la banda.
¿I per què no ha de durar? Les cançons de fa vint anys ja parlaven d’amics llunyans i d’antigues nòvies empenyent cotxets. I ara aquells nens dels cotxets ja s’han fet grans i potser algun va venir al concert, però la majoria ja hi érem llavors. Als poliesportius plens de fum, a Bellpuig i a la festa de la cervesa de Linyola, als camps de futbol i a les places. Quan eren molt dolents i aquí ja els estimàvem, com va dir el Gavaldà. I després hi vam ser als primers concerts als teatres, que se’ns feien estranys. Hi també en aquell concert d’Agramunt on vaig sentir per primer cop el valset que el Gavaldà li va dedicar al seu fill, i vaig pensar que era veritat que la vida anava de debò.
Molts dels que érem a la Llotja també en tenim, de fills, als quals hem fet avorrir el Bon dia per aixecar-los per anar a l’escola i quan érem petits els cantàvem Bona nit per adormir-los, quan no ens sentia ningú. I la vida ha passat i s’ha endut moltes coses i n’ha girat d’altres cap per avall. I ja no som els mateixos, ni ells ni nosaltres, i segurament, dimarts o dimecres estaré arrossegant cel·les d’un excel mentre sento un Celobert en què el Gavaldà explica que, a ell, la cançó que més li agrada d’aquell grup de Bristol que no havia sentit anomenar mai és la que no coneix ningú. I segur que em vindrà al cap quan rimava profilàctic, plàstic i fàstic i se m’escaparà un somriure per sota el nas.
I potser sí que una retirada a temps és una victòria però aquí, Lluís, no marxa ningú.
