Redacció
Quan el vent amb recança
deixa la tarda i fuig
i el minvant del capvespre
els bells records s'endú,
si el teu cor es sent sol i crida,
perduts tots els senyals,
digues adeu al dia
a ritme de vals.
Si en el vaixell que salpa
l'amic fidel se'n va
i sents com l'enyorança
t'afeixugueix les mans,
per no perdre el delit de viure
recorda els dies clars,
fes adeu a la vela
a ritme de vals.
Quan l'amor t'abandona
desert enllà del temps
i el compàs de les hores
ressona per l'absent,
alça els ulls per damunt de l'ombra
i encén un nou esclat,
gronxa aquest teu silenci
a ritme de vals.
Si la vida es desferma
com un gran cop de vent
i sense cap paraula
com un amant et pren,
obre els braços a l'esperança
i oblida el fosc instant,
tot és clar quan es pensa
a ritme de vals.
Com l'onada que llisca
pel sorral dels records,
o la mar que proposa
horitzons sempre nous,
que el vaivé d'aquesta cadència
t'esmoli el gest cansat
i la sang et bategui a ritme de vals.
Novembre 1991
(Miquel Martí i Pol, «Obra Poètica/4», Edicions 62)
Foto: www.miquelmartiipol.cat
