Des que Catorze va néixer que Ignasi Blanch n'és l'il·lustrador de capçalera. La seva secció Gent del Catorze està poblada amb més de quatre-cents dibuixos. "Tinc una memòria mil·limètrica extrema: puc veure un desconegut, retenir-lo al cervell i dibuixar-lo a casa. Soc com un vampir visual: pel carrer vaig caçant personatges de Gent del Catorze". El seu color és el blau: el del mar que veu des del pis de Sant Salvador, que és on neixen aquests dibuixos: "L'origen del blau ve d'un llibre que va tenir molt d'èxit: la versió que vaig fer amb Àngel Burgas d'Alícia i el país de les meravelles. Es va quedar com el blau de l'Ignasi. És un blau d'ultramar barrejat amb blanc". I sobre la forma de treballar: "Soc molt físic, i tots els dibuixos estan fets a mà. M'agrada embrutar-me de grafit, de pintura, és la meva aposta artística: vull viure amb el cos. Fer evolucionar la matèria amb les mans, com ho fa el fuster. És el concepte d'ofici i d'artesania". Aquesta part corporal es complementa amb la mental: "Darrere cada dibuix hi ha un treball emocional i racional. Hi ha l'equilibri de la imatge i l'equilibri de l'observador. Són dibuixos que es veuen en un moment i has d'aconseguir que restin a la memòria de l'observador. Això ho aconsegueixes amb la composició". Hem parlat amb ell i ens ha donat catorze coordenades del seu univers artístic:
1. La ironia i l'humor.
M'agrada provocar dubtes: imatges inversemblants que et descol·loquin. Per exemple, un personatge que parla amb una galera, que és un animal típic del Baix Ebre: és impossible que s'entenguin. D'una banda, la presència d'un crustaci li dona un punt d'humor, i de l'altra, és la manera com il·lustro la manca de comunicació. En comptes de dibuixar de manera literal la incomunicació, dibuixo un animal amb el qual és impossible entendre-t'hi.
2. La diversitat.
És molt important el respecte per la diferència d'origen, d'edat, d'identitat sexual. Ho mostro dibuixant homes amb pits, immigrants amb pastera, el tema LGTBI.
3. L'amor.
Dibuixo parelles que es troben, se separen, es miren, dubten, perquè els lectors pensin: ¿aquests personatges s'estan comunicant?, ¿estan vivint un moment gloriós o potser no? M'agrada dibuixar la part dolorosa de l'amor, i també la bona: la de fer-se gran al costat d'algú.
4. Efímer.
El valor de l'ara m'importa molt. Dibuixar és un acte efímer i il·lustro moments que són de dubte i de pas: els trànsits, que no estan ni començant ni acabant, que no saps on et duran. Ara estic aquí i després no sé què passarà.
5. L'amistat.
Valoro molt les confidències que ens fem entre amics. Saber que el que dius quedarà allà. Per a mi, el concepte de fidelitat en l'amistat és bàsic. Ser fidel i ser honest. També és molt interessant el món i les paraules que es creen amb cada amic, és com si amb cadascú hi hagués un món. Un món on un pot curar l'altre escoltant-lo.
6. La gent gran.
M'agrada reivindicar el concepte d'experiència. Fer-se gran vol dir adquirir llibertat, i d'això mai se'n parla. Han viscut molts anys i tenen una capacitat d'escollir, de preveure, de solucionar. En canvi, se'ns ven al revés, com una mancança. Quan no ho és: fer-se gran et dona una perspectiva i una potència que de jove no tens.
7. Els bons desitjos.
Procuro que hi hagi missatges optimistes i de bonança: que et vagi bé, que tinguis bona sort. Hi ha una cosa que faig molt, que pot semblar falsa i no ho és, que és afalagar. No tinc necessitat de dir a algú que fa mala cara, no m'interessa destacar les debilitats dels altres. Per a mi, destacar les coses positives és bàsic. Si no m'agrada el vestit d'algú no li dic res, però si m'agrada, ¿per què no dir-ho? És sa, però a vegades les inseguretats no ens permeten comunicar-nos en positiu.
8. La ferida.
La interpreto de moltes maneres: per exemple, amb un núvol que sobrevola els personatges. Amb els núvols faig visible el malestar interior que tothom té. Aquell dolor que va per dintre: la debilitat, la incertesa, tot allò que no es comunica, però que hi és. També hi ha les cicatrius: m'agrada dibuixar-ne a la pell. Però també represento les internes, que no són visibles, però que cadascú les porta dintre i formen part del nostre dibuix interior.
9. Els pesos.
És el trajecte i la història vital de cadascú. La importància de saber-te deslliurar del passat, de donar-te una oportunitat i permetre't tornar a començar.
10. L'erotisme.
El desig, la temptació, la seducció, el flirteig, la força de la libido... l'erotisme té molt a veure amb la força de la creació. No ho controles. Per tant, has de deixar que es manifesti, i mantenir-la, que no es perdi. El desig, igual que la sexualitat, m'agrada veure'l com una cosa bona. Per tant, qualsevol situació eròtica que dibuixi sempre tindrà un component positiu.
11. Els animals simbòlics.
M'he adonat que dibuixo molts peixos, per la idea de fluïdesa, rapidesa, canvi. El porc representa la fortalesa absoluta, la fidelitat, però se l'ha interpretat com un animal brut. Però fins i tot el color de la pell estèticament el veig bonic. Hi ha algun rinoceront, que és símbol de força, o l'ànec, que té a veure amb els personatges alats i amb el concepte de volar, desaparèixer, canviar.
12. La memòria dels objectes.
El piano surt molt sovint: de petit, el tocaven la meva mare i la meva germana, i va ser la banda sonora de la meva infantesa. Representava un treball, un esforç… i la memòria d'un temps feliç. Vaig créixer en un poble i la infància rural representava l'espai, la llibertat, el carrer, la vinculació amb la natura. A diferència de la ciutat, als pobles vivíem en cases familiars i antigues, i quan quedàvem amb amics, sortíem i entràvem de les cases dels altres com si fossin les nostres. De fet, també dibuixo el que hi ha a la cuina: forquilles, culleres, tasses, gots, taules, cadires. M'adono que acumulo molts objectes: records d'infantesa, regals d'amics. Ho guardo tot i, per tant, acumulo molt. I no pels diners que valen, sinó pel valor emocional que guarden. Sempre penso en la memòria de les persones que van viure amb aquell objecte: en qui va beure cafè amb aquella tassa. I a vegades l'objecte té tanta importància que fa una metamorfosi amb el personatge. En aquest dibuix, per exemple, hi ha un altre objecte: el barret. És transparent, de manera que es veu la closca de l'home. És una forma de dir que per molt que et protegeixis, se't veu el llautó. Sempre hi ha alguna cosa que ens delatarà malgrat els barrets.
13. Les dates importants.
I parlant d'arrels, la idea del calendari té a veure amb la memòria, la tradició, el celebrar. Les festes són el moment de socialitzar, de sentir la comunitat. Celebrar Nadal, Sant Joan, el Carnestoltes: aquest concepte de reunir la comunitat a través de les tradicions m'agrada molt. Igual que m'agraden molt els balls de festa major. I crec que és molt important com a societat, perquè ens recorda que vivim en grup.
14. La cabellera femenina.
Dibuixo la relació entre mare i filla. Ho he vist en moltes amigues: és un vincle que passa per un procés llarg de distanciament, discussions, separació, comprensió i retrobada. Les cabelleres de les dones m'agraden molt, són un símbol de vitalitat, com el mite del Samsó. Tinc tres germans i una germana, i de petits, que l'ambient era força masculí, em fixava en la seva cabellera: era el concepte de força, seguretat i feminitat. A banda, m'agrada cuidar l'ornamentació: que als vestits hi hagi flors, estampats. Sempre ho he pensat: la gent que es muda per sortir al carrer fa una aposta que trobo molt bonica: aportar bellesa als altres.
"Així dibuixo el món" és una secció en què il·lustradors de prestigi ens cedeixen 14 il·lustracions seves.
