El haiku és "l'art de reduir l'infinit plaer de l'emoció a la seva essència" (Yamata, vist en una entrevista a Paul Cupido). Crec que molt sovint busco fer exactament això: recollir l'essència de moments únics que em commouen emocionalment o estètica. Les meves fotos són una expressió d'amor per la natura, de la qual sovint oblidem formar part, i alhora, un cert testimoniatge del caràcter efímer de la nostra existència.
Vaig començar la sèrie "Després de la pluja" un cop acabat el confinament per la Covid-19, un període en què vam constatar fins a quin punt ens podia ser propera la mort i quant fràgils i prescindibles podem arribar a ser com a espècie. Són les fotos d'un retrobament amb la natura postconfinament, però també amb els nostres principis vitals, les nostres arrels. Un acostament contemplatiu en què intento prendre consciència del que m'envolta i encomanar-me de tot el que m'arriba fins al moment d'obrir l'obturador.
Des de fa ja anys, potser perquè em faig gran, el silenci s'ha convertit en una necessitat i no només en la fotografia. Una quietud que ens afina la percepció i la ment i ens permet una experiència encara més plena. Hi ha, o jo n'hi veig, molt de silenci en les fotos. I també solitud. Endinsar-me en l'entorn natural en solitari m'ajuda a establir-hi un contacte més íntim, més intens. Sovint em serveixo d'escenes mínimes, que volen contenir només el que és imprescindible. Escenes que defugen el soroll i dibuixen camins que només s'enceten i que voldria creure que cada espectador completa a la seva manera. I espais buits, buits de tot. Per poder contenir molt.
Segurament és pretensiós per part meva i en quedi sovint ben lluny, però m'agradaria pensar que hi ha una certa poesia en les meves fotos. Que s'hi poden endevinar capes de lectura més enllà del que literalment contenen. Una mirada un punt melancòlica, potser fins i tot una mica trista. Se'm fa difícil trobar fotos que m'agradin sense que hi vegi revelada alguna mena de projecció de paisatges emocionals interns. Aquest és un aspecte que no porto massa bé. Exposar té molt de despullar-se, una cosa gens fàcil per a una persona introvertida com jo.
"Buscad la belleza, es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo", repetia Ramon Trecet diàriament en un programa de ràdio. Les meves fotos formen part d'aquesta cerca i d'una certa espiritualitat en la relació amb el meu entorn. Ho veig estrany quan ho escric, però sentir aquesta comunió amb un ens que ens supera com a individus em reconcilia amb el món. D'alguna manera ho reivindico a través de les imatges, faig un clam per deixar de donar l'esquena a la natura que ens conté i recuperar-ne el contacte i el respecte que li devem.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
Trobareu les fotografies de Jaume Llorens al seu compte d'Instagram.
"Així miro el món" és una secció en què fotògrafs de prestigi ens cedeixen 14 imatges seves.
