Trenta-nou pintures d’embrions pengen alineades en un pany de paret il·luminat en una sala fosca. Representen diverses malformacions que no han arribat a néixer. De fons, se sent el so d’un batec. Així arrenca l’exposició L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall de Paula Bonet a Can Framis (Fundació Vila Casas), que es pot veure fins al 19 de gener.
És la carn que batega, diu la Paula, mentre explica aquest procés íntim. El so del batec em remet a anys enrere, quan la ginecòloga em posava el petit aparell damunt la panxa encara incipient i el batec embrionari sonava amb força. Hi havia uns segons muts, abans l’altaveu no donava pas a aquella mena d’ona que seguia el bum-bum constant. No recordo haver patit perquè aquell batec s’aturés. Era massa jove o massa ingènua. Amb els anys he entès que el que també em mantenia en la inconsciència era el silenci. Les mares que no ho van arribar a ser havien estat silenciades i, amb elles, tots aquells embrions que la natura va descartar. El que no és no existeix.
De totes les dones properes que conec i que han perdut el batec, en recordo el crit ofegat i el reclam d’una mica d’empatia. Les evoco vulnerables, espantant amb veu ferida aquells ja en tindràs un altre. També jo vaig fer servir aquestes paraules, un altre, com si els embrions fossin intercanviables o substituïbles. Volent oferir consol, oferíem dolor i banalitat. Perquè no fem servir aquest recurs simple i absurd en cas de malaltia o mort del fill ja nascut; tranquil·la, ja en tindràs un altre.
La Paula Bonet transita en aquesta exposició de la foscor cap a la llum. El dolor, la ràbia, la incomprensió i l’absència es plasmen en aquesta pintura agredida. Pintura que l’artista violenta amb aiguarràs i dissolvent o exposant-la a la intempèrie per reconstruir les dones que ha estat i sobre les quals s’ha construït. Un trànsit que ens fa acompanyar-la d’una sala a l’altra, fins a recuperar la veu i ser capaç de parir un oli, l’únic que duu nom, Júlia. La filla que no va arribar a néixer, el batec que es va apagar. Totes aquelles projeccions que ens entossudim a fer, prèvies, i que, en cas de no arribar a ser, generen encara més dolor. La Paula les recull en una única imatge per deixar-la marxar.
Em pregunto quants embrions s’han hagut de deixar anar per poder continuar. Quantes violències s’han patit, de vegades amb la voluntat contrària, i s’han mastegat, resseques i estelloses. Quantes vegades hem dit el que no tocava, hem burxat la nafra i hem fet sagnar una mica més la ferida. Recuperar la veu després del silenci és també fer entendre als que acompanyem que segons quines paraules fereixen quan un batec s’ha aturat.
