Carme Solé Vendrell, pintant esperances

Alguna cosa del traç clar, el bon gust pels colors, la tendresa i el sentit escènic de les il·lustracions de Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1944) va enamorar Gabriel García Márquez quan li va demanar a la dibuixant que li fes la portada d'alguns dels seus llibres. En el conte La luz com el agua, el Nobel colombià va escriure aquesta dedicatòria a la il·lustradora: “Escrito para que Carmen lo hiciera ver”. Revelador. I és que Carme Solé Vendrell, una de les il·lustradores catalanes més internacionals, s'ha nodrit al llarg de mig segle de la literatura i de l'art a parts iguals.
 
Amb els seus esplèndids 74 anys i amb més de 800 llibres il·lustrats a les espatlles que han fet les delícies de grans i petits, Solé veu ara com el Palau Robert de Barcelona repassa els 50 anys de la seva carrera en una completa retrospectiva titulada Per què? que bascula entre la vessant professional i personal de la creadora. Vida i art van de la mà en l'obra de Solé Vendrell. Ho confessa, envoltada dels llibres, originals i objectes personals que s'inclouen en aquesta exposició, que és també la reivindicació d'un ofici que la mateixa Carme Solé Vendrell ha ajudat a dignificar. “Exposem el recordatori de la meva Primera Comunió, no per casualitat –explica–. Té una il·lustració molt bonica però en aquella època no apareixia mai el nom de l'autor en aquest tipus de publicacions. Les coses han canviat molts des d'aleshores”.
 
Un fet tràgic –la mort de la seva mare quan tenia 9 anys– va fer inclinar la balança de Carme Solé Vendrell des del teatre –la seva primera vocació– cap a la pintura i la il·lustració. “La meva mare volia que aprengués a dibuixar, encara que a mi em tirava més el teatre. Les meves amigues em diuen que jo volia ser il·lustradora però no me'n recordo”, explica. Aixi que després d'estudiar pintura a l'Escola Massana, Solé va anar a la recerca d'un estil propi, molt reconeixible i sintètic, que malgrat tot no ha deixat mai d'explorar amb nombroses tècniques. En la mostra, es pot comprovar aquesta diversitat de mètodes i eines que, en definitiva, la porten sempre a l'objectiu final: acompanyar amb imatges els textos dels escriptors. “La veu de l'autor mana. Cada autor té una veu que els il·lustradors hem de saber traduir”. A més de García Márquez, de qui va il·lustrar un llibre de contes i va realitzar diverses portades, Solé ha posat imatges a textos de Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Mercè Rodoreda o Salvador Espriu. 
 
Alguns cops, però, “només quan sentia que tenia alguna cosa a dir”, Solé ha escrit i il·lustrat els seus propis llibres. Ho va fer en un dels seus contes més coneguts, La lluna d'en Joan, on va narrar la història d'un nen que vol salvar la vida del seu pare pescador i ho aconsegueix, “cosa que jo no vaig poder aconseguir amb la meva mare”. Molts records d'infantesa i ella mateixa com a nena apareixen sovint en els dibuixos de Solé Vendrell, com quan veiem una nena pèl-roja de molt mal humor perquè li tallen les trenes al conte Jo les volia, que defineix com el seu llibre més personal.
 
Aquests trets autobiogràfics, que en l'exposició del Palau Robert interactuen perfectament amb l'obra de la dibuixant, estan presents també en els models en els quals Solé s'inspira per als seus personatges. “Un dia un nen em va preguntar per què dibuixava tots els rostres iguals. Tenia raó! I des d'aleshores m'inspiro en les persones que conec i admiro”, assegura. D'aquesta manera, Solé Vendrell ha fet realitat el desig de Frida Kahlo de tenir fills quan la dibuixa com a mare al conte La luz es como el agua, de García Márquez. O dibuixa un nen amb el rostre de Martí i Pol quan era petit o l'actriu Emma Vilarasau amb la imatge del seu personatge a l'obra de teatre El héroe. En altres ocasions, Solé Vendrell s'ha documentat a fons per alguns dels seus projectes. Per al seu conegut treball per il·lustrar ni més ni menys que La Bíblia, Solé Vendrell va viatjar a Jordània i a Síria per impregnar-se d'aquells paisatges. Es percep també en la seva obra la influència de pintors que admira, sobretot Joan Miró, a qui homenatja especialment en el conte La Lluna, la Terra i el Sol, i on apareix per primer cop un dels seus personatges més coneguts, la Magenta.
 
En el recorregut de l'exposició, que estarà oberta fins al 24 de setembre, es pot entendre molt bé el procés del treball de la il·lustradora a l'hora de compondre un llibre. Ho fa a la manera d'un storyboard, i pot arribar a utilitzar diverses tècniques, de l'aquarel·la al retolador, passant per l'acrílic, el guaix i l'oli. Mentre ens mostra un esbós molt sintètic, explica que tota l'essència d'un dibuix està sencera ja en la primera idea esbossada, en el gest ràpid de la primera idea.
 
En els últims anys, sobretot des de que va il·lustrar el text de Bertolt Brecht La croada dels nens, Solé Vendrell s'ha centrat de manera molt especial a pintar nens víctimes dels estralls de les guerres i els conflictes d'arreu del món. Exposa pintures de gran format que representen rostres infantils que són un clam per defensar els drets dels infants, així com dibuixos que Solé realitza directament sobre les planes de diaris on apareixen notícies sobre guerres, refugiats o pobresa infantil. A partir d'aquest gir, la dibuixant va engegar el 2014 la campanya Why?, que ha portat a molts balcons de voluntaris els rostres d'aquests nens pintats sobre llençols. Seixanta d'aquests rostres infantils estaran penjats mentre duri la mostra en una façana lateral del Palau Robert.