La pintora i il·lustradora Carme Solé Vendrell ha estat la pregonera de la Mercè 2024. Reproduïm de forma íntegra el seu pregó, dedicat als infants.
SALUTACIONS I AGRAÏMENTS
Alcalde, autoritats de Casablanca, regidores i regidors, autoritats, amigues i amics.
Per a mi és un gran honor fer aquest pregó, que vull dedicar molt especialment als nens i nenes de la nostra ciutat, i als infants d’arreu, que ens fan la vida més alegre i ens l’omplen d’esperança. Que avui la música ompli els carrers i al cel brillin estels de foc. Barcelonines i barcelonins, des d’aquest històric saló, emocionada, us vull dir que sigueu feliços i que la vostra mirada sigui com la d’un infant, per gaudir les Festes de la Mercè que avui comencem! Els infants són el millor que tenim. Escoltem-los.
Dedico també aquest pregó a tota la gent que habita la nostra ciutat i que se l’estima i la respecta i la fa més humana. També als que sou aquí i als que m’agradaria que hi fossin i que formeu part de la meva vida, d’àmbits i èpoques tan diferents que, al llarg de tots aquests anys, he tingut la sort de viure apassionadament. Al meu mestre de català Albert Jané, creador de Cavall Fort, i a en Joaquim Carbó –dos supervivents, segons ells–, que els hauria agradat acompanyar-nos. A la Fina Rifà, a qui sempre he admirat i que va influir en els meus primers passos com a il·lustradora. A en Jordi Casablancas i l’Amèlia Benet, que van ser els primers que van confiar en mi. A la Mercè Llimona, que, quan jo era petita, m’havia fet companyia amb els seus llibres i a qui vaig tenir el goig de conèixer i estimar.
A la Barcelona dels barris, dels teatres, de les biblioteques, dels museus, la Barcelona de la música, de la dansa, de la poesia, dels llibres i de la cultura que tot ho abraça. La Barcelona dels gremis i de tantes i tantes associacions que la fan viva, solidària i única. A la Barcelona que acull i a les persones que hi arriben buscant un lloc on viure en pau. Als qui lluiten per fer-la més sostenible, amb projectes que tenen en compte la crisi climàtica i les necessitats ciutadanes.
LA MIRADA DE L’INFANT
Aquest any la mirada de l'infant il·lumina la nostra Festa Major. Que retrobem el nostre propi infant, perquè il·lumini la nostra vida i les nostres decisions. Es diu que la mirada és el mirall de l’ànima i és cert. La mirada d’un infant ho pot expressar tot, curiositat, joia, tendresa, il·lusió i també por, tristesa i dolor, soledat i absència d’amor. Si la humanitat actués amb mirada d’infant, de ben segur que el món seria molt millor.
Vaig néixer al barri d’Horta de Barcelona el 1944, com els meus pares Ferran i Matilde, que també hi havien nascut. Horta, un barri amb tres teatres i un accent propi que el distingeix. Els d’Horta anem a Barcelona, encara avui, i al ser una vall tenim un clima propi. El meu besavi Pere Solé Franquesa era regidor de l’Ajuntament d’Horta i, com a regidor, va signar l’annexió del fins aleshores poble a Barcelona. Em vaig educar en una família compromesa amb el barri, i mai no he entès la vida sense aquest compromís.
El barri d’Horta, com tots els barris, té unes característiques que el fan especial. Quan encara hi havia autobusos de pis, si anaves a la primera fila de dalt amb les finestres obertes, a l’alçada de Peris Mencheta notaves com la temperatura baixava dos graus. Els tips de riure que ens fèiem tot el jovent quan tornàvem d’estudiar al vespre, després de treballar tot el dia. I de les animalades que dèiem, acabava rient tot l’autobús. Als quinze anys et posaven a treballar, però nosaltres encara érem infants.
Quan jo tenia dos anys, va néixer la meva germana Matilde, la mama va emmalaltir de tuberculosi i la van dur a un sanatori. Ningú no ens va explicar res i jo em vaig quedar sense paraula. De tant en tant, però, l’anàvem a visitar. Fa uns anys, la meva cosina gran em va donar una carta de la meva mare a la seva, on li deia que estava contenta perquè veia que la Mitama tornava a somriure. Jo me n’havia oblidat, i en dir aquesta paraula en veu alta vaig sentir tot el desconsol d’aquell moment viscut feia tants anys.
L’infant es forma fins als set anys. Ho va dir Henri Wallon, metge, filòsof i pedagog francès a principi del segle XIX. “L’infant només sap viure la seva infantesa. Conèixer-la és assumpte de l’adult”.
Érem quatre germans quan va morir la mama, jo aleshores tenia nou anys. Buscava espais de soledat, em pessigava les mans Somnio, em deia, i quan obri els ulls, la mama encara hi serà. ¿Mai més, mama?
Malgrat tot, vaig viure una infantesa feliç, perquè la nostra era una família que s’estimava. Un dia, el meu pare em va preguntar que què passaria si es tornés a casar. Jo li vaig respondre molt convençuda que si es volia tornar a casar no ho fes amb una d’aquelles senyores pintades de Barcelona, que es casés amb la Dora. El papa em va fer cas i van néixer sis germans més, però la que feia vuit va morir al tercer dia.
Vam tenir molta sort i els grans vam guanyar un avi fantàstic. L’avi Mingo era bomber i paleta i a la nit de Reis, quan la cavalcada passava per la plaça de Sant Jaume, ell –disfressat de patge– pujava al balcó de l’Ajuntament per una escala molt llarga amb una safata de dolços a la mà. Nosaltres ho miraven enfilats al cotxe de bombers que hi havia davant del Palau de la Generalitat, aleshores Diputació de Barcelona.
L’INFANT TÉ DRET A JUGAR I A PARTICIPAR EN ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I CULTURALS
Quan jo era petita teníem molt poques joguines, uns quants llibres d’autors catalans: Junceda, Xavier Nogués, Obiols, Lola Anglada amb el seu El més petit de tots i Mercè Llimona.
I teníem, per damunt tot, el teatre. Allà, en aquell escenari, em vaig educar estèticament i socialment. I la meva mirada d’infant s’hi va construir.
Jugàvem amb els nostres cosins a jocs inventats i amb paraules pròpies. Per exemple, a la casa del carrer Chapí on jo vaig néixer, encara hi ha l’escala on baixàvem els graons panxa avall. En dèiem "sistema arrenca botons". A casa l’àvia Matilde, al carrer del Vent, hi havia una figuera amb bonys que pujaven al llarg del tronc, cada bony tenia un nom de baix a dalt:tatat, tetet, titit, totot i tutut i el prim. Ens hi enfilàvem, com més grans més amunt.
Quan penso en tots els infants que estan abduïts per les pantalles i com se’ls priva de la llibertat d’escollir, de compartir, de jugar, d’imaginar.Veure’ls passar imatges ràpidament, amb el cap ajupit cap a les pantalles,fa basarda, res estimula la seva imaginació, l’infant s’aïlla dels altres i a la llarga li serà difícil, entre altres coses, relacionar-se.És una gran falta de respecte i maltractament emocional i se’ls priva de saber quins són els seus sentiments. Els adults som responsables de les imatges que reben.Des d’aquí m’adhereixo a la campanya Adolescència Lliure de Mòbils, que lluita per ajornar l’accés als mòbils fins al 16 anys.
Avui ens acompanyen tres adolescents que han sigut dels privilegiats que fins als 14 anys no han tingut accés als mòbils. La Jana Wabotay Colomer, veïna de Ciutat Vella. La Jana, canta i balla i és una enamorada de la natura i dels cavalls. El Dídac Bautista Torquet, que va créixer en un hospital i ens ha regalat els seus sentiments i la seva mirada d’infant en un llibre que he tingut l’honor d’il·lustrar, La vida fantàstica. Tothom l’hauria de llegir. I l’Aniol Capdevila Piquer, que quan era molt petit volia un gos i li van regalar el conte Raspall, de Pere Calders i aleshores va voler un raspall.
Eduquem els infants en la bona lectura, això els farà lliures.
Aquest any, a l’Alt Urgell i la vall d’Andorra es va fer entre vuit-cents infants de quart d’ESO un concurs de WhatsApp: un relat de màxim cent paraules en base a un enunciat comú: Si us plau, digue'm que sí. El va guanyar una nena que es diu Abril Obiols Martínez, de l’escola La Salle de La Seu d’Urgell. Els avis de l’Abril són pagesos i grans lectors, i l’Abril ha escoltat mil histories contades per lo padrí. Un relat colpidor, titulat A la deriva:
«Sentia la por al cos i el vent esbullant-me els cabells. Sentia renecs, en un idioma que jo ignorava. Sentia els crits de les mares espantades, arrapades a les seves criatures. Aquells pobres ulls innocents, amarats de llàgrimes.Vaig mirar la mare, asseguda al meu costat, al bell mig de la barcassa. La que feia unes hores era la nostra esperança, però ara es convertiria en la nostra tomba. La mare va suplicar-me: “Si us plau, digue'm que sí, que ens en sortirem. “És clar", vaig dir-li. I va ser l’última vegada que li vaig mentir.»
ELS GEGANTS DE LA CIUTAT
El dia que al Palau de la Virreina es va presentar el programa de les festes que avui comencem, jo seia a primera fila i, a la dreta de la tarima, veia la gegantona Laia, que s’havia fet a partir del cartell que jo havia dibuixat per les festes de Santa Eulàlia. Al seu costat hi havia la preciosa Geganta. Es va presentar la imatge i l’espot que anunciaria les festes de La Mercè 2024. A l’espot s’hi veu un nen plorant desconsolat que para de plorar quan veu la Geganta per la finestra.
De vegades la vida ens regala moments màgics. Quan jo era petita com aquest nen, un dia de festa major estava al llit malalta. Els Gegants de la Ciutat baixaven pel carrer de casa, a Horta, i el meu pare els hi va demanar que ballessin davant del nostre balcó. I vaig veure, com el nen del cartell, la mateixa geganta que em mirava. Em vaig emocionar molt, perquè aquesta imatge la tinc gravada com un dels records més clars de la meva infantesa. Màgia pura. Sincronia, que diria Paul Auster.
Mentre fèiem la presentació a dalt la tarima vaig recordar el dia que allà mateix, l’any 2001, vam inaugurar la meva exposició La Lluna d’en Joan / 33 anys d’il·lustració. Aquella exposició va ser per a mi un esclat d’alegria, perquè era la primera vegada que mostrava la meva obra en un lloc tan emblemàtic com el Palau de la Virreina. I vull recordar entre molts que hi van treballar, en Carles Cugat, arquitecte i home de teatre, que fa poc ens ha deixat i amb qui vam col·laborar estretament amb el disseny del muntatge.
ELS INFANTS TENEN EL DRET DE SER ESCOLTATS I ATESOS
L’any 2009, amb la aleshores regidora de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà, Rocío García, vam fer un gran treball sobre els Drets de l’Infant, amb els nens i nenes de les escoles del barri de Sant Ildefons. Va ser una experiència extraordinària. Després de consensuar una síntesi entre totes les escoles, el Consell d’Infants va redactar aquest escrit:
Hem fet nostra la frase d’Eglantine Jebb “L’única llengua internacional és el plor dels infants” i hem entès que, com va dir ella, “cada generació té el poder de canviar el món” i tots hem estat d’acord que només amb amor ho podem aconseguir. Iniciatives com les dels Consells d’infants són especialment necessàries.
Avui ens acompanyen cinc nois i noies de sisè de Primària, en representació de tots els districtes de Barcelona, i que constitueixen el Grup Altaveu d’Infants de la Ciutat. L’objectiu d’aquests infants és donar a conèixer l’Agenda dels Infants, que ha estat elaborada amb les aportacions de més de 5.000 nois i noies de tot Barcelona. Han passat cent anys des que Eglantine Jebb va declarar els drets dels infants i seguim igual o pitjor, veien infants entre les runes, desemparats, morint sota les bombes.
"La croada dels nens" de Bertold Brecht, és un poema colpidor que il·lustra l’horror de la guerra i com la viuen els infants. Comença així.
L’any trenta-nou a Polònia,
hi va esclatar una guerra,
convertint ciutats i viles
en terra erma.
Al final del poema, hi ha un moment que diu:
A la llum del capvespre
ja no són iguals,
altres rostres veig
espanyols, francesos, orientals.
Cada vegada que llegeixo aquest poema em corprèn, perquè sé que ens parla d’avui i que encara és viu el sofriment i el sentiment de desemparament que pateixen infants d’arreu del món.
ELS NENS DEL MAR
El 1991 es va publicar Els nens del mar, amb text de Jaume Escala. A la Foire du livre de Montreuil vaig participar en una trobada amb infants d’escoles de París, per parlar d’aquest llibre. Un nen d’uns dotze anys que venia amb un grup d’infants amb dificultats socials, format per nens i nenes de tres a dotze anys, en acabar la presentació es va aixecar i va dir: "Jo vull dir una cosa. És la primera vegada que veig un llibre que parla de mi".Vaig pensar aleshores, que només per aquest nen ja valia la pena d’haver-lo fet.
Penso que La croada dels nens i Els nens del mar són dos llibres que haurien d’estar a tots els instituts, per parlar de les guerres i de temes molt delicats, de forma natural.
Un bon llibre per a infants també ha d’interessar als grans. David McKee, un dels millors autors il·lustradors del món, en el llibre Two monsters, ens parla de la guerra i la destrucció de forma totalment simbòlica. Ens mostra com amb sentit de l’humor es pot narrar un tema tan cru com la destrucció absurda que ocasiona la guerra. Aquest llibre és un exemple d’aquella proclama esmentada per Úrsula K. Le Guin, de no seguir el relat de l’assassí i de com amb talent i creativitat és possible un altre relat per fer possible un altre món. Els llibres de contes han de ser oberts perquè cada infant s’hi pugui identificar segons la seva pròpia vida.
La Lluna, la Terra i el Sol és un dels primers llibres on vaig trobar la llibertat que havia buscat sempre, utilitzant gouache i pinzellades lliures. A Düsseldorf vaig anar a una Biblioteca on tenia una trobada amb nens i nenes. Després de parlar del llibre i dialogar amb els infants, un nen va alçar la ma i em va dir: "A mi, el que més m’ha agradat d’aquest llibre, es que tres personatges tan diferents es puguin fer amics". La mestra em va explicar que era un nen immigrant, i que li havia costat molt que l’acceptessin. Aquest fet, com tants d’altres, ens mostra la importància dels bons llibres per als infants. Han de tenir el dret d’accedir-hi.
Ara farem l'acció de pintar en directe. Pintaré un WHY? i miraré de donar-hi una mica d’esperança amb els colors. La Jana, el Dídac i l’Aniol hi posaran color. Blau, groc, roig: amb aquests tres colors es poden fer tots els altres. De manera simbòlica, mostren la immensa varietat que hi ha entre els éssers humans.
Els infants tenen el dret de ser escoltats i atesos.
Vaig conèixer José Agustín Goytisolo en un avió anant a Milà, sèiem de costat i vam parlar tot el viatge. Us llegiré un fragment del seu poema, que fa incidència en el dret a ser escoltats i atesos.
No sirves para nada
Cuando yo era pequeño
estaba siempre triste
y mi padre decía
mirándome y moviendo
la cabeza: hijo mío
no sirves para nada.
Después me fui al colegio
con pan y con adioses
pero me acompañaba
la tristeza. El maestro
graznó: pequeño niño
no sirves para nada.
Vino luego la guerra
la muerte –yo la vi–
y cuando hubo pasado
y todos la olvidaron
yo triste seguí oyendo:
no sirves para nada.
I en la mateixa línia, Pere Quart acaba el seu poema Cançó de carrer dient:
Encara hi som a temps,
encara, encara, encara.
Destruirem un món
estúpid i sense ànima.
Cavem els fonaments
d'una vida més alta.
DRET A UNA BONA ESCOLA
Durant la pandèmia vaig anar a una llibreria de referència. Al jardí tenia una taula preparada amb llibres meus per dedicar. En una altra taula, quatre mestres joves triaven contes per a les seves escoles i la llibretera els hi va dir que la Carme Solé Vendrell estava dedicant llibres i que si la volien conèixer. Es van girar, em van mirar, van dir "ah, hola" i es van quedar tan amples. No cal dir que tant a mi com a l'Oblit ens va caure l’ànima als peus. Si així preparem les futures generacions de mestres, tenim la batalla perduda. ¿On ha anat a parar el pensament de Marta Mata i aquelles escoles d’estiu de Rosa Sensat, on venien mestres de tot Espanya?
Durant tots aquest anys, he passat moments de molts dubtes, de si val o no la pena el que he fet amb tanta dedicació. Jo puc ser molt dramàtica a vegades i aquell estiu, asseguda al sofà, pensava si tenia sentit fer llibres per nens i si el tenia pintar nens de guerres. Dubtes i drama servit. De cop vaig pensar que ja n’hi havia prou i vaig agafar el llegir el llibre que estava llegint, La invenció de la solitud, on Paul Auster parlava de les sincronies que la vida et procura per donar-te respostes. El vaig obrir per on l’havia deixa’t i, just allà, parlava de la importància dels llibres per als infants, i a la pàgina següent parlava dels nens de les guerres. Vaig tancar el llibre i vaig anar a fer el sopar, feliç de la resposta.
Abans, havia llegit París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas. Després de sopar, vaig posar el Canal 33, on dos autors dialogaven, i aquell dia precís els convidats eren Paul Auster i Enrique Vila Matas. És fantàstic quan t’adones de com l’univers et dona respostes.
LA INFLUÈNCIA DEL TEATRE EN LA MEVA MIRADA D’INFANT
El teatre té sobre la meva obra una gran influència. El teatre és el que ha construït el meu imaginari. Des de molt petita l’he viscut tant a dalt de l’escenari com a baix a platea.
Em vaig enamorar del pare de les meves filles, en Cesc Espluga, representant l’obra El diario de Ana Frank, amb el text editat a l’Argentina.
Nos obligaron a usar la estrella amarilla sobre nuestras ropas, pero de una manera u otra los chicos siempre conseguíamos divertirnos. Una mañana papa nos despertó y nos dijo que nos pusiéramos todas las ropas que pudiéramos, unas encima de otras, porqué resultaría sospechoso que fuéramos por la calle con valijas.
Encara en recordo trossos sencers. Vam tenir una bona crítica de Roig i Llop, al Diari de Barcelona. Envio una salutació molt especial a en Pitu Magrans, que va ser el meu pare els dos dies que la vam representar als Lluïsos d’Horta.
En Cesc i jo vam tenir dues filles: la Maria, il·lustradora i escriptora d'uns llibres molt bonics, i la Tilda, que no ha pogut venir perquè avui actua a l’obra de teatre Conqueridors, a Manresa, i aprofitant que no hi és, us diré que és una esplèndida actriu.
També tinc dos nets, en Leo i en Martí, que han triat la filosofia per dedicar-hi el seu talent.
EL DRET A L’EDUCACIÓ
Una bona escola pot canviar, i de fet ha canviat moltes vegades, la vida de molts infants.
Vaig educar-me a la Sucursal de les Dominiques d’Horta. Hi estudiàvem comerç, que no m’ha servit de gran cosa llevat de la regla de tres, però allà vaig aprendre a redactar, a llegir en veu alta llibres molt ben triats, a escriure en català quan es podia, i en vaig sortir amb un bon nivell de francès. La directora, la madre Ramona, era una gran pedagoga. Havia estudiat Decroly i Montessori i ens educava amb aquestes premisses. Fins i tot ens deixaven jugar a pilota a l’hora del pati. A col·legi també vaig aprendre a escriure a màquina amb tots els dits sense mirar el teclat. La veritat és que m’ha servit de gran ajut a l’hora d’escriure aquest pregó.
DEL TEATRE I LA IL·LUSTRACIÓ
Des que vaig començar a il·lustrar vaig tenir molt clar que havia de viatjar per veure el que es feia a fora i saber els drets que tenien els il·lustradors. Des del 1972, la Fira de Bolonya ha estat un espai important a la meva vida. Els primers anys van ser anys fantàstics, tot començava i vaig tenir la sort de conèixer grans il·lustradors i de fer-hi molts i bons amics. Després de la fira anàvem a sopar amb editors, impressors, moltes persones del món del llibre i acabàvem ballant damunt les taules i cantant cançons com si fóssim infants, perquè en aquest món som molts els que tenim el nostre infant ben despert.
Aquells anys tot era un esclat arreu del món on tot estava per fer. Nosaltres treballàvem per als infants, però els moviments innovadors eren tant en la música com en la poesia, el rock i la contracultura. A Barcelona, la música progressiva, la Nova Cançó i el Grup de Folk o espais com Zeleste o el Teatre Lliure, entre molts altres.
Hi havia pintors que, com Joan Miró, participaven en espectacles teatrals. Miró va participar amb els Claca en l’espectacle Mori el Merma,creat a partir dels seus esbossos i amb els ninots que ell va ajudar a construir i pintar. Va ser una autèntica meravella.Joan Miró mai no va perdre seva mirada l’infant i ho podem veure en tota la seva obra que tenim el privilegi de poder contemplar en la seva Fundació, obra de Josep Lluís Sert. Una autèntica joia en tots sentits, artístic, arquitectònic i funcional.
Quan mires una obra original, vibres amb l’energia de qui l’ha pintat. Per això és tan important que els artistes puguem mostrar la nostra obra, tant sigui pintura com il·lustració.
LA LLUNA D’EN JOAN
John’s Moon és el llibre que em va donar a conèixer internacionalment i el que s’ha editat en més llengües. És un llibre on la llum hi juga un paper molt important, el vaig escriure després d’una fira de Bolonya i el vaig acabar a Menorca, a la cala Algayarens. Menorca i els seus paisatges me’l van il·luminar.
Vaig conèixer Salvador Espriu en il·lustrar Història d’Ester sense H. El visitava regularment, i quan va sortir en català La lluna d’en Joan n’hi vaig portar un exemplar dedicat. Quan ens vam tornar a veure em va dir: "Vostè ha fet un llibre perfecte, me’n permetria que li’n fes la continuació?".Espriu havia pensat en escriure un conte on en Joan tingués una conversa amb la mare dofina. Però ell va morir, i jo vaig escriure En Joan i els dofins amb la seva idea i en record seu.
Quan vaig il·lustrar La Bíblia, amb selecció i adaptació de J.M. Rovira Belloso, vaig dibuixar-la tal i com jo recordava La Passió i Els Pastorets, amb vestits i decorats que tantes vegades havia vist a dins i a fora de l’escenari.
He tingut la sort d’il·lustrar grans autors. Quan tens un bon text literari pots treure el millor de tu. No pots il·lustrar igual Mercè Rodoreda que Pere Calders, Miquel Martí i Pol o Gabriel García Márquez, perquè cadascun té el seu propi món i jo, per poder-lo il·lustrar, hi entro i me’l faig meu.
Vaig conèixer Gabriel García Màrquez a l’Agència Literària Carmen Balcells. El vaig veure aparèixer i em va impressionar. Caminava molt dret i duia tirants i unes botes camperes amb taló cubà. Havia donat els drets al meu editor de Taiwan perquè jo il·lustrés La luz és como el agua. He tingut el privilegi de ser l’única persona a qui en vida va donar permís per il·lustrar els seus llibres. Aquell mateix dia, tot mirant els meus dibuixos, va dir "Cualquiera de estos dibuixos podría ilustrar cualquiera de mis libros. Esta mujer tiene que ilustrar las cubiertas de toda mi obra". I així va ser.
També li vaig il·lustrar cinc contes més on els infants hi eren presents. Em va dedicar La luz és como el agua amb aquesta frase: Escrito para que Carme lo hiciera ver. Ell, que deia que no sabia sintetitzar, va descriure exactament en poques paraules el que és il·lustrar. Il·lustrar és fer veure.
Els infants viuen sempre el present, jo el trobo quan creo.
Sempre he buscat la llibertat i la pau i l’he trobat amb la pintura, que, al mateix temps, m’ha donat la llibertat en la il·lustració.
Per il·lustrar La croada dels nens em vaig documentar amb llibres i fotografies de guerres. Des de feia molts anys recollia pàgines dels diaris amb infants que, amb les seves mirades, em cridaven l’atenció. Aquests infants em cridaven a ser pintats i els pinto per donar-los veu. Els vaig començar a pintar en teles grosses, amb traços lliures i potents, fets amb pinzells gruixuts.
El setembre de 2014, ara fa deu anys, en Jaume Escala em va dir: ¿per què no treus aquests infants al carrer i fem de Barcelona una galeria d’art?
WHY? Per què?, la paraula que usem quan parlem d’una injustícia.
Pablo Rojas vivia molt a prop de casa i pensava que eran obra d’un jove grafiter estranger i quan va saber que l’autora era una senyora de setanta anys, va voler fer-ne un vídeo on s’explica tot el procés. Vaig conèixer l’aleshores alcalde de Ripoll, Jordi Munell, el dia que ens van donar el premi CoNCA i ens vam animar a fer una exposició al Museu Etnogràfic. L’exposició va quedar fantàstica i van passar a visitar-la totes les escoles de Ripoll. El més bonic de tot és que els infants de tres anys portaven els seus pares a veure l’exposició, perquè volien tornar a veure els nens tristos.
Els nens i nenes se senten identificats amb aquests infants i diuen frases com aquesta: "La Carme pinta la guerra per fer la pau". La va dir una nena de tres anys de l’Escola Serra la Vella d'Ullastrell, després de treballar amb la seva fantàstica mestra la campanya WHY? i visitar una exposició que vam fer a Cardedeu. Quan els parles de tu a tu, els infants ho agraeixen.
LA CROCIATA DEI BAMBINI
Durant tres mesos, nens i nenes del barri d’Òstia a Roma van treballar La croziata dei bambini i em van convidar a anar-hi el dia que feia un any de la guerra d’Ucraïna. Van organitzar una marxa silenciosa pels carrers del Barri d’Òstia. 197 infants de 3 a 18 anys desfilaven en un silenci absolut. Al capdavant dos adolescents portaven un WHY? Els policies paraven el trànsit i la gent del carrer s’ho mirava, també en silenci. Va ser una experiència impressionant, us ho ben asseguro. Des d’aquí convido a fer el mateix a la nostra ciutat, amb infants de tots els barris que, després d’un treball previ, surtin al carrer per demanar la pau. ¿Us imagineu una marxa silenciosa d’infants creuant la nostra Gran Via?
MITAMA I LA CANÇÓ DEL MAR
El darrer llibre que he fet, Mitama i la cançó del mar, és un llibre autobiogràfic que he trigat més de trenta anys a poder fer. M’he adonat que, igual que la meva vida, s’explica en tres capítols. Al primer, la Mitama busca respostes a fora. Al segon les busca dins seu. I al tercer, ajudant els altres, es troba a ella mateixa.
Mitama i la cançó del mar, junt amb Jo les volia, són els llibres que més m’han costat de fer en tota la meva trajectòria, perquè parlen del fet dolorós que ha marcat la meva vida, la pèrdua de la mama a l’edat de nou anys.
Aquest any la Biblioteca Nacional a Madrid ha fet una exposició retrospectiva de la meva obra. Un dia hi vaig conèixer una senyora japonesa que, molt emocionada, em va explicar que Mitama, en japonès i en xinès, vol dir esperit honorable, i que l’utilitzen per desitjar felicitat. Per a mi va ser un gran regal preciós saber que el llibre Mitama desitja felicitat a qui se’l mira. Vull desitjar des d’aquí una Barcelona on tothom, grans, petits i joves, trobin espais on viure dignament i feliç, i on es respecti la nostra llengua.
Per a mi el sentit de comunitat és imprescindible per viure. Compartir experiències, espais i vida amb els veïns ens fa feliços. Espero que això no es perdi i desitjo una Barcelona que no ens faci sentir estrangers a casa nostra.
LA MIRADA DE L’INFANT
La mirada d’infant és allò més bonic que hi ha en nosaltres i sovint ens neguem a veure-ho. Hi ha monstres que viuen als contes, però n’hi ha d’altres, com la fam, la guerra, el maltractament o l’esclavatge que viuen en la realitat diària d’infants d’arreu del món. Si un infant et mira, ¿com pots fer-li mal?
¿Us ha mirat mai una criatura acabada néixer? La seva mirada és tan profunda que commou.
No entenc les guerres, no entenc la mort de tants i tants infants, el sofriment dels infants maltractats, nens soldats, dels que són moneda de canvi per tràfic d’òrgans o prostitució. Les coses més inhumanes les pateixen els infants i cal denunciar-les.
I per això repeteixo que l’únic llenguatge universal és el plor d’un infant. I ens cal lluitar perquè l’únic llenguatge universal sigui el somriure d’un infant. Fem que el seu plor es converteixi en un somriure!!!
Moltes gràcies!
Visca la Festa Major de La Mercè.
