Un text inspirat en l’exposició William Eggleston. El misteri de la quotidianitat, que es pot veure al Centre de fotografia KBr Fundació Mapfre fins al 28 de gener de 2024.
Era tardor. Jo estava a punt de fer-ne catorze. Les cadires de l’aula estaven col·locades en cercle. Un cercle gros, enorme, fet en principi per reduir distàncies, però en realitat eixamplant-les per als més menuts, tímids o introvertits. En aquella aula jo devia ser de les més jovenetes. No recordo ni una sola cara, ni un sol nom dels altres estudiants, tampoc de la professora. La falta de detalls és una prova evident que tot allò va passar en la que ja s’ha convertit en una altra vida, però també d’una cosa més personal: sempre que faig memòria d’aquella aula, del cercle, de les cadires verdes amb braç, ho faig per recordar la meva amiga i la manera com ens vam conèixer. Fer-la protagonista del record fa que agonitzin tots els actors secundaris o qualsevol altre detall. Després hi ha això altre, el conte de Cortázar, Casa tomada, que diu: “Irene era una chica nacida para no molestar a nadie”. Jo vaig ser Irene durant una gran part de la meva vida. No és un afalac, no és una categoria positiva dins de les categories positives de maneres de ser. Venir al món per no molestar ningú és, si més no, la cosa més sosa que et puguin dir. Que et puguis dir mai. Diria que vaig abandonar el mode Irene fa temps, però això és un altre article on la meva amiga ja no hi té el paper principal.
El 1989 jo era algú que no molestava. També era una amant dels idiomes i creia, perquè els adults així ho deien, i la publicitat de les acadèmies ho feia servir com a ganxo, que l’alemany m’obriria moltes portes. Que després no me n’obrís cap també té un altre article a part, però recapitulem. Aquella tarda ja en sabíem, d’alemany, no era pas el primer curs. La professora ens feia repetir alguna cosa, no recordo quina, i un alumne no va entendre bé l’exercici i va emetre uns sons equivocats que em van fer enriolar molt. Moltíssim. Massa. Jo era algú que havia vingut al món per no molestar i procurava per sobre de totes les coses no faltar al respecte ni humiliar aquell pobre estudiant, així que vaig començar a fer veure que buscava un mocador a la motxilla, que em queia el llapis a terra i tot un seguit de microaccions per poder amagar la cara vermella de quan t’aguantes el riure i saps que no pots riure i la cosa s’engresca dins teu d’una manera absurda i desenfrenada. Durant la mala estona, que devia durar segons i jo recordo eterna, vaig girar la cara tres o quatre cadires més enllà per evitar la de la professora i va ser aleshores que vaig topar amb el rostre enriolat i vermell de la que estava a punt de convertir-se en la meva amiga. No sabíem com ens dèiem ni qui érem. Desconeixíem el so de les nostres veus, però no vam poder evitar el contacte visual i vam esclafir a riure les dues a la vegada. La professora ens va fer fora de l’aula amb allò tan gastat de “si no voleu compartir amb la resta de la classe el motiu de la vostra alegria haureu de sortir fora fins que us calmeu”. Recordo la vergonya i córrer fins als lavabos on, uns segons més tard, va aparèixer la que seria una de les persones clau a la meva vida, desafiant el decòrum amb la seva riallada escandalosa, tan viva ella, desinhibida, intensa, alta, preciosa, i major d’edat. Un torrent de felicitat del qual guardo, des d’aquella tarda, milers de records fets de la mena de quotidianitat i complicitat que segella una amistat.
Ara ella en té cinquanta-dos i en fa més de vint que viu a Austràlia. Ens acostumem a veure un cop cada dos o tres anys i, amb sort, passem un parell de dies juntes; d’aquestes trobades, el que sempre em sorprèn és com la quotidianitat de seguida actua d’amalgama entre nosaltres, com si estiguéssim reprenent una conversa deixada a mitges només fa una estona. Suposo que tota amistat vertadera té un centre, i el nostre es cimenta i s’alimenta de quotidianitat.
Fa uns dies que corre per aquí i me l’enduc al Centre de fotografia KBr Fundació Mapfre a veure l’exposició de William Eggleston. Pel camí hem parlat de nutrició, de la meva mare, de diòptries, del seu home, de la por, de la qualitat de la llana de l’abric blau marí comprat fa trenta anys que li ha agafat prestat al seu pare, del viatge que farem sí o sí quan ens trobem en un punt intermedi del globus terraqüi l’any vinent, dels diners que no tenim per fer el viatge al punt intermedi l’any vinent, dels incendis catalans, dels incendis australians, de l’anell amb la pedra verda que sempre porta i que tant m’agrada, de la freqüència amb què ens tenyim els cabells, de la pel·lícula de Celine Song, de com ens agrada i com no ens agrada el cafè, del que crèiem que seria l’amor, del que ha resultat ser l’amor. No cal que pensem, ni que forcem, ni que evitem cap tema. El nostre món és la comoditat, la quotidianitat que ens rodeja i dona sentit a les trobades, siguin quan siguin, siguin on siguin.
Eggleston ens fa callar. Abaixem revolucions i aparquem la conversa per focalitzar l’atenció en els escrits explicatius de les parets de les sales i a les fotografies en blanc i negre que enceten l’exposició. Una va per aquí i l’altra per allà. De tant en tant coincidim davant d’una fotografia i intercanviem l’opinió meravellades. No diem gran cosa. L’idioma de la quotidianitat també es basa en els silencis, els cops de barbeta, els sons aspirats, tocar-nos un moment el braç.
Quan comencen les fotografies en color, que formen el gruix de l’exposició i que són el que defineix l’obra d’aquesta llegenda viva de la fotografia, se m’acosta per darrere i a cau d’orella em recorda una broma fonètica que solia fer el pare dels meus fills quan estudiava fotografia a la facultat d’òptica de Terrassa i pronunciava el nom dels líquids de revelat Tetenal i Rodinal. Riem nostàlgiques. M’adono que ella ha estat sempre allà, abans que ell, abans que ells, abans que ningú. Eggleston explica que des del principi va tenir la impressió que treballaria amb el seu dia a dia com a material i que ho faria el millor que podria per descriure amb la fotografia aquella quotidianitat que el rodejava. “No amb la intenció de fer cap comentari en concret de si era bo o dolent, o de si m’agradava o no. El material simplement hi era i jo hi estava interessat”. Nosaltres simplement hi hem estat sempre, i sempre hem estat interessades l’una en l’altra.
Ens deixem arrossegar per les fotografies que se’ns enduen de la nostra quotidianitat i ens situen en la d’aquest fotògraf de vuitanta-quatre anys nascut a Tennessee, Mississippi. Tot i l’actitud aparentment despreocupada, sempre ha insistit en una mirada formal a través de la càmera, molt més preocupat per la composició i el color que no pas per les persones o els objectes fotografiats. D’això ell en diu “fotografiar democràticament”, és a dir, que cada element a les seves fotografies té la mateixa importància. És impossible no aturar-se davant del color vermell tan pur contra cels impecablement blaus. La llum del capvespre jugant amb el vidre d’una ampolla de Coca-cola, el gest sofisticat de tantes mans que sostenen el cigarret, mirades abstretes, logos, aparadors, benzineres, esquerdes, aixetes oxidades, deixalles, cotxes, furgonetes, i escenes més íntimes de domesticitat representada a les taules parades i en els seus condiments. Penso ara en aquestes paraules de Susan Sontag al seu text Sobre la fotografia, tan actual malgrat ser del 1977: “Les fotografies són, per descomptat, artefactes. Però el seu atractiu és que, en un món amb relíquies fotogràfiques escampades arreu, també sembla que tenen l’estatus d’objectes trobats, de trossos no premeditats del món. Així, negocien simultàniament amb el prestigi de l’art i la màgia del real. Són núvols de fantasia i píndoles d’informació”. Núvols de fantasia i píndoles d’informació. Que bona que eres, Sontag, per l’amor de Déu.
L’obra d’Eggleston ha esdevingut una de les influències més significatives a la cultura visual nord americana actual, referenciat per fotògrafs com Nan Goldin i cineastes com els germans Coen, David Lynch o Sofia Coppola. I malgrat tot, quan va exposar per primera vegada al MOMA el 1976, el crític d’art Hilton Kramer va condemnar les seves fotografies, escrivint al New York Times que aquestes eren “perfectament banals, potser. Però sens dubte, perfectament avorrides”. Fins i tot quan et preocupa crear a partir de la realitat és impossible deixar de banda els imperatius tàcits del gust i les tendències. Penso en quantes vegades m’han dit que a les meves novel·les no hi passa res, que sembla que hagi de passar alguna cosa i no acaba passant res rellevant, en com de difícil es fa extreure un coi de pitch a l’hora de vendre les meves històries, i en quantes vegades he intentat farcir-les amb una mica d’acció i no m’ho he cregut ni jo. Com Eggleston, no em puc estar del llenguatge de la intimitat i la quotidianitat. L’adoro i no en sé cap altre. És el material que tinc, el que m’interessa, el que vull desfilar ves a saber per quin motiu. Potser com una manera fluida de trobar aquella altra realitat. No per elevar allò quotidià o banal a la categoria d’una cosa important, sinó perquè aquests marcadors culturals identificables que hi trobo certament em suggereixen una narrativa. Eggleston va seguir endavant amb actitud. Jo m’ho estic replantejant tot contínuament. Suposo que és la gran diferència entre ser un pioner en un escenari d’un abast infinit, o bé ser una puça en un petit graner mal endreçat. Però hi ha una cosa profunda en la quotidianitat fotografiada per Eggleston que em recorda més a la relació amb la meva amiga que no pas als meus intents d’escriptura. Només la veus si intentes descodificar la imatge després d’estudiar-la atentament: és la pròpia vida que hi passa.
Sortim de l’exposició i sospirem airoses. És festiu i no tenim res més a fer que posar atenció a la vida de l’una i a la de l’altra. Ens asseiem a fer un vermut davant del mar. Ella insisteix a fotografiar els dos gots i el líquid ambre amb la llum del sol i el mar a través. Després de molts intents fallits de voler captar aquella taula i elevar-la a la categoria d’un Eggleston amb un telèfon mòbil, ens enriolem una altra vegada, i ens assegurem així de sumar un instant més a la textura quilomètrica i extraordinàriament simple de la qual està feta la nostra amistat. Quan ens tornarem a veure, semblarà que el mar haurà mogut només un parell d’onades, s’alinearan els fusos horaris i desgranarem la banalitat dels nostres dies com si res no hagués passat.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
