Un text inspirat en l’exposició Mey Rahola 1897-1959. La nova fotògrafa, que es pot veure al MNAC fins al setembre.
Hi havia treballat quan la posició de sortida era la correcta, el lloc i el moment els adequats. Ínfules de persona adulta malgrat el convenciment ingenu que sola agafaria les regnes del meu futur. La carn més ferma i la mirada buida de maldat. Tot era projecció, afany, interès i aspiració. Intel·lectualment connectada encara amb coneixements adquirits en un sistema universitari que feia aigües, que s’ofegava enmig d’apunts esgrogueïts propietat de professors desmenjats. L’excepció no era la norma. La promesa de la Universitat. El desengany més gran de la meva joventut; la deshumanització de la institució, ser un simple número de matrícula, i la manca de conversa i transcendència de tot plegat. El moviment perpetu obligatori i enganyós dels estudis superiors per acabar quiets sempre al mateix lloc. I sobre el ciment gris de la facultat, a la fi una petita resplendor: si les qualificacions eren considerablement bones podies sol·licitar una beca que et permetia fer pràctiques al MNAC. Me la van atorgar i va ser una temporada ben feliç. Després vindria la realitat: l’art no casa amb cap nòmina i jo tenia pressa per treballar o guanyar-me un sou, que no sempre és el mateix. Vindria la realitat, deia, i l’art es difuminaria fins a obtenir la lleugeresa vital d’una mera afició.
Sempre que torno al MNAC recordo aquella sensació d’estatus adquirit, de cop de sort, d’una esperança que ningú em podia rebatre. Quan som adults de fa estona i tornem sobre els nostres passos de temps més acriaturats és inevitable somriure a la candidesa del record, ser confidents per un moment amb tot allò que hauria pogut ser i que no va passar. M’endinso per les sales amb aquest somriure vague, doncs. No em sorprèn estar pràcticament sola en un museu de dimensions colossals. Sempre ha tingut aquest aire de grandiloqüència ignorada. L’exterior i els voltants, però, enjogassats amb els ramats de turistes fent la fotografia de la panoràmica. Jo també la faria. Sempre enforteix sentir la ciutat sota els peus. Un museu massa lluny, massa amunt, però dins hi ha tantes perles que l’ascensió val sempre la pena.
La fotoperiodista Dorothea Lange, coneguda mundialment per les seves fotografies sobre les conseqüències terribles de la Gran Depressió, deia: “No és cap accident que el fotògraf arribi a ser fotògraf, igual que el domador de lleons arriba a ser domador de lleons”. Hi penso observant les fotografies de Mey Rahola (1897-1959), coetània de Lange però de recorreguts ben allunyats. La mirada vitalista i expressiva i les ganes de jugar amb la càmera buscant noves formes i geometries em fan pensar en el privilegi. També m’hi fa pensar la Rolleiflex, una càmera moderna que convidava a la mobilitat i que diu molt del caràcter de l’autora. La càmera està exposada a la retrospectiva a prop de les fotos de Cadaqués fetes des del veler familiar. Enamoren el drapejat de les veles i la mar brava. L’adrenalina és un xiuxiueig. No és cap accident voler ser una cosa i aconseguir-ho, sobretot si tens la fortuna de la teva part. I que bé tenir un testimoni de la vida folgada, alegre, i què millor encara que el testimoni sigui en femení en un moment rígidament patriarcal. La diversió agafa dimensions melancòliques quan un sap què vindrà després. L’esport, la mar, la joventut, la nàutica. Dies radiants on Mey Rahola va poder tastar el país civilitzat en construcció, tastar l’aventura, i un futur més esperançat per als seus fills, protagonistes de moltes de les fotos que parlen d’humanitat, progrés i llibertat. Després, però, s’imposa la història, la guerra i l’exili. S’imposa també el silenci, s’esvaeixen l’esbarjo i la lluminositat, els premis, les exposicions i les publicacions. Fotografiaria a partir d’aleshores per subsistir. Si busques Mey Rahola t’entrebanques per totes bandes amb l’expressió caure en l’oblit, una construcció de paraules bellíssima per expressar l’abast terrible de la suspensió del temps i l’espai. Saber-se lluny de la que havia de ser una carrera prometedora i no voler ni poder deixar de fotografiar mai.
Discreta, rescatada, tossuda i resistent. Així és la retrospectiva de l’obra de la fotògrafa oblidada durant 80 anys. Vull pensar que aquestes quatre parets són una manera provisional de fer-li un lloc simbòlic. Em pregunto si a les futures generacions que estudiïn història de l’art els parlaran de Mey Rahola des del lloc que li correspon. Abans de marxar torno a mirar les imatges que més m’han agradat i, amb la cara reflectida al vidre, reconec el batec, l’emoció i, sí, la passió. María Gainza escriu a El nervio óptico: “Me recordó que en la distancia que va de algo que te parece lindo a algo que te cautiva se juega todo el arte y que las variables que modifican esa percepción pueden y suelen ser las más nimias.”
Desfaig el camí per les sales d’Art Modern amb una imatge clavada a la retina. Una de petita i quotidiana, la que més m’ha captivat i que acosta la fotògrafa a l’humanisme francès i que l’acosta a mi amb la voluntat de voler perdurar. No té títol i està feta entre 1940 i 1945. S’hi veu la filla al pis de Lió. Una taula parada i María Teresa començant a dinar. Dos plats fumejant. L’ampolla d’aigua de vidre que funciona com a punt de llum i el gest concentrat de la noia. Tan poètica i tan lluny del mar. La seguretat d’una taula parada, però. La intimitat d’una filla bonica, amb estudis, ben pentinada i amb aliment al plat. La fortuna malgrat tots els malgrats. Retenir un instant i ser fidel per un moment a tot allò que hauria pogut ser i que no va poder passar.
