Un text inspirat en l’exposició Miró Matisse. Més enllà de les imatges, que es pot veure a la Fundació Joan Miró fins al febrer de 2025.
Nascuda el 1975, és de calaix que els estius pedalegés sobre una bicicleta BH de color vermell. No era ben bé meva, l’havia heretat de la meva germana gran amb aquell sentiment de resignació de germana mitjana que mai va estrenar gran cosa. Quan posava el cavallet a la meva BH vermella —i aquesta agafava una inclinació que sempre m’havia fet patir molt perquè semblava que havia de caure a terra—, em mirava embadalida la de la meva germana, aparcada just al costat, a l’era de les masies que freqüentàvem, o als marges dels camins daurats per on corríem lliures i plenes d’una felicitat irrepetible. Me la mirava amb una enveja que de sana no en tenia res. La seva s’erigia gairebé recta del tot. Era una BH Bicicross de color blau metàl·lic i amb una estètica que em semblava d’un altre planeta. Tenia unes molles davanteres que em feien somiar en una suspensió en realitat inexistent i, el millor de tot, un seient on hi cabia algú altre assegut al darrere sense la necessitat d’haver de pedalar dreta. Li havia regalat el meu avi matern, i una tarda de dissabte, asseguda a la seva falda, amb cara de circumstàncies i fent la petarrella, vaig gosar preguntar amb un fil de veu si jo en tindria una com aquella aviat.
No em va arribar a respondre, però em va ensenyar una llibreta de La Caixa que va treure d’un calaix de l’escriptori. No recordo què em devia explicar d’aquell document. Per incentivar l’obertura de comptes d’estalvi, durant els anys 80, La Caixa de Pensions tenia una campanya de fidelització, especialment adreçada a famílies, que incloïa regals atractius com la bicicleta de la meva germana. El que sí que recordo és preguntar-li per l’estrella blava del logotip i els dos cercles, el groc i el vermell, i la meva fascinació quan em va dir que, si m’hi fixava bé, m’adonaria que era un nen posant una moneda dins una guardiola. Mai he sabut si aquesta interpretació prosaica va sortir del mateix Miró quan va acceptar l’encàrrec o si va ser una associació d’idees popular, un cop ja havia esdevingut la marca d’una entitat financera. Recordo que amb el meu avi vam estar dibuixant estrelles i em va ensenyar a fer-les superposant triangles. Mai he desenvolupat ni un bri d’habilitat creativa en el camp de les arts visuals; vull dir que si em demanes que et dibuixi un home, traçaré literalment quatre pals i un cercle al capdamunt. Potser per la simplicitat, l’estrella de Miró em va generar molta simpatia, o qui sap si és només el filtre de la memòria i els anys sobre el record d’una tarda de dissabte amb el meu avi enyorat, el que sempre m’ha fet tenir estima per Joan Miró. Sigui com sigui, no puc evitar relacionar l’artista amb el meu avi i amb la bicicleta blava que mai vaig arribar a tenir.
No pedalejo aquesta vegada. Arribo a la Fundació Joan Miró amb autobús, quan és l’hora de dinar, per estar el més sola possible a les sales. Ha plogut i la tempesta ha deixat els jardins del voltant del museu banyats amb una llum de tardor per fi indiscutible. Em miro Joan Miró i Henri Matisse una bona estona a la fotografia en blanc i negre que hi ha només començar el recorregut. Seuen a la terrassa del cafè Les Deux Magots amb un posat més aviat seriós. Podrien ser pare i fill, però són dos homes del segle XX que es porten uns vint-i-cinc anys i que han estat durant molt de temps pendents de la producció de la seva obra. Qui fa la foto és Pierre Matisse, fill de Henri Matisse, amic de Miró i també el seu galerista als Estats Units. Ell és qui tria les obres de Miró per ser exposades a la seva galeria de Nova York, les obres que un dia veurà Matisse i, per tant, Pierre és sobretot qui fa que es creuin els camins dels dos artistes.
A mi em passa a vegades, que m’enlluernen les coses més insignificants i aleshores ja no puc evitar projectar-les a tot arreu. Arran de la lectura del text del catàleg de l’exposició escrit pel seu comissari, Rémi Labrusse, m’assabento que Joan Miró era extremadament tímid, tímid fins al punt d’inquietar qui tenia al costat amb el seu silenci. La timidesa no és en si mateixa una mala cosa, però la dificultat per comunicar-se és un tret desavantatjós. A les memòries del fotògraf hongarès Brassaï, aquest diu de Miró: «A vegades el seu mutisme molestava tant els seus amics que l’amenaçaven d’escanyar-lo si no deia alguna cosa». Tenia bloquejos de comunicació, els va tenir també amb Matisse les vegades que s’havien trobat, però no em passa per alt que els mons que pintava els creava ell mateix. Dedueixo que allò obstructiu de la timidesa podia esdevenir la força contrària quan es trobava a soles pintant. La intuïció i la fluïdesa eren essencials. Evocava la seva ànima a l’interior dels objectes i dels conceptes i, mentre ho feia, m’hi jugo alguna cosa que la timidesa raïa adormida. L’home tímid és el mateix que escriu en un quadern d’esbossos i projectes pictòrics que va fer servir a Barcelona entre el 1934 i el 1936: «que recordin les teles de Matisse, però per més brutals. Que recordin per intensitat i potència l’art popular. Màxima brutalitat, pensar en els xiulets de Mallorca». I en una altra: «ben fauve ben potent/que tot siguin signes hermètics, d’una gran potencialitat expressiva/màxima violència». Miró revolucionari, “generador d’escàndol”, com diu Labrusse, esdevé un avantguardista que trenca amb el passat i s’inventa tot un imaginari visual nou, una nova cultura. Matisse l’admira. De fet, al llarg de l’exposició es reconeixen l’un en l’altre en les obres que s’exposen de manera comparable, però també es reconeixen per una connexió més profunda de dues persones que porten de cap una mica el mateix esperit artístic malgrat les diferències. Van compartir la crítica a la tradició pictòrica occidental i també la inquietud intel·lectual. Això els va portar a un reconeixement mutu i a una honesta admiració pel treball de l’altre.
En un punt del recorregut de l’exposició topo amb una de les obres característiques de l’etapa final de la carrera de Matisse, Arbre, de 1951 i no puc evitar somriure. Una vegada vaig tenir una feina que m’omplia molt poc les butxaques i totes les hores del dia. A més, em feien fer tot de coses que no tenien res a veure les unes amb les altres, i em vaig trobar decorant les parets d’una clínica. Em van deixar a les meves mans la tria dels quadres que penjarien a la sala d’espera i els passadissos que portaven a les consultes. Per a la sala d’espera vaig triar una reproducció de mida natural d’aquest magnífic arbre d’estil simplificat i vibrant de Matisse, fet amb pinzell i tinta xinesa. És un Matisse que m’encanta. Em tranquil·litzo quan llegeixo a la cartel·la que ell mateix en deia dibuix “decoratiu”. Potser doncs, no li hauria semblat malament trobar la reproducció del seu arbre decorant una clínica. D’aquesta època m’agrada molt la manera com dibuixa els buits, com es nota el gest de la mà, les variacions del traç. No es basa en els temes sinó en la dinàmica de la relació entre els traços i el paper. Miró ho veurà i ho voldrà fer també. Anota a la seva agenda, l’abril de 1952: «fer grans dibuixos com Matisse». Des que es veuen les obres per primera vegada i fins ben bé al final, l'un i l’altre s’aniran seguint de prop, creant sense cap sentit d’imitació ni rivalitat, un diàleg i una revolta creativa més que interessants.
Al final de les seves vides també es van tenir presents. M’agrada molt una cosa que l’escriptor Louise Aragon relata d’una conversa amb Matisse quan aquest ja era molt gran: «Estàvem parlant de pintors contemporanis, i li vaig preguntar qui li semblava, a banda de Picasso, un pintor de debò. Va pronunciar el nom de Bonnard... i tot seguit es va corregir, ràpidament, i va dir: “Miró... sí, Miró... perquè pot representar qualsevol cosa a la tela... però si, en un moment donat, hi ha posat una taca vermella, pots estar ben segur que és en aquest lloc, i no en un altre, on havia d’estar... treu-la, i el quadre cau». I encara m’agrada més el que un Miró ja de 77 anys demana, m’imagino que tímidament, a Pierre: «¿Em portaries la foto feta a Les Deux Magots fa uns anys, amb el teu pare? M’encantaria tenir-ne una còpia».
Miró és ple d’estrelles, i de somnis, i de coses que per molta teoria amb què les embolcalli sempre em fan anar més enllà d’una manera inquietant; i Matisse, en canvi, m’endinsa irremeiablement cap a interiors florits, propostes cromàtiques i essències geomètriques que voldria penjades a les parets de casa meva. D’aquí l’interès per aquesta exposició: desafiar els clixés, i descobrir que entre ells dos hi ha no només un terreny artístic compartit, sinó una admiració i unes influències indiscutibles de l’un sobre l’altre.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.