[Un text inspirat en l’exposició "Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics". Fins al 31 d'octubre, els dijous, divendres i dissabtes de 19.00 a 21.00 podeu visitar el Museu Picasso gratuïtament. Podeu consultar-ne la informació aquí]
És estiu i, a fora, les hores d'havent dinat passen sota el sol i el so estrident de les cigarres i la calor excessiva. A dins, l’estona també lenta es deixa fer a la penombra entre els riures enllaunats dels capítols de les sèries que els meus fills, endormiscats al sofà, miren aquest estiu per separat: Friends i How I Met Your Mother. Per alguna onomatopeia que deixen anar, m’adono que fins i tot ells reconeixen de quina manera, per algunes línies de guió o situacions sobre les quals giren els conflictes dels arguments, avui en dia seria inconcebible escriure els mateixos gags. Està bé que ho reconeguin, i està bé també que s’ho trobin. El món no és el lloc net, purità i paternalista que ens estan intentant colar amb una dulcificació falsa de la realitat d’algunes propostes audiovisuals i culturals actuals. Les comèdies esmentades tampoc és que reflecteixin precisament cap realitat fosca, però són un bon exemple de com amb una manca absoluta d’interès pel context políticosocial, i amb una base de narcisisme suau, i de solipsisme i neurosi constants, van escriure’s i tenir èxit en un moment en què la moral no era la mateixa d’ara sinó la dels noranta i la de principis dels dos mil.
Comentaris que ara titllaríem de sexistes i masclistes omplen els guions de les dues, i tot i així les hem adorat i amb elles hem après a riure generacions senceres i, de fet, són molts encara els que se les miren amb simpatia i admiració. Les èpoques canvien per bé o per mal. Nosaltres no tant. Sigui com sigui, jo venia aquí a parlar de Fernande Olivier i com a molt de Pablo Picasso, però qui sap si pel fet que cada dos per tres a casa sento la melodia que obre el capítol d’una sèrie o d’una altra, poc després d’entrar a l’exposició “Fernande Olivier-Pablo Picasso i els seus amics” i trobar-me les primeres fotografies en blanc i negre, les dues sèries em venen al cap immediatament. Estic sola i m’haig de silenciar a mi mateixa a la primera sala de l’exposició. «Poc rigorós, Marta, fes el favor!». ¿A qui se li acut pensar ara en personatges ficticis asseguts al voltant del sofà o de la taula del Central Perk o al bar MacLaren’s per al seu auto examen crònic i el seu melodrama ridícul? Tinc davant documents històrics de principis de segle passat que mostren Fernande Olivier amb els seus amics en diferents cafès, al Boulevard Clichy, en nombrosos tallers i estudis i sobretot amb els seus amics de l’entorn del Bateau-Lavoir —lloc de reunió i residència de nombrosos escriptors i pintors, entre ells Picasso, a Montmatre, París, i si d’una cosa estic segura des del primer moment és que Fernande Olivier i la vida melodramàtica i injusta des que va néixer no té res de ridícula ni banal. Però és així, el meu cap ha fet el paral·lelisme i em costarà no veure semblances amb les dues colles de Nova York i les dinàmiques del grup d’amics de Fernande, que esdevenen fonamentals per a la seva obra com a cronista i també per a la seva vida. Imagina’t entrar al Bateau-Lavoir un espai animat, ple de vida i de personatges pintorescs, on un grup d’artistes joves comparteixen experiències, idees i una amistat que marcarà les seves vides per sempre. Ella encara no escriu, és model i és parella de Picasso. Són joveníssims, no tenen ni un ral i passen gana, però estan enamorats i tenen amics, i sembla ser que es troben al lloc i al moment adequats. A partir d’aquí la cosa dona per tantes temporades com vulguis sense decaure en cap moment.
No són poques les exposicions de Picasso que giren al voltant de l’amistat amb altres personatges del món de la cultura. Encara tenim ben present la de Picasso i Joan Miró, o la de Picasso i Paul Eluard. N’hi ha hagut i n’hi haurà moltes altres, ja que des de perspectives molt diferents, el seu centre més íntim fet d’amors, amants i amistats va servir-li per generar bona part de la seva obra. El plantejament d’aquesta mostra, però, és encertat sobretot perquè és Fernande Olivier, musa i parella de joventut de Picasso, el fil conductor. No és només que el focus estigui posat en ella, sinó que és a través de la seva vessant de cronista i de la seva vida novel·lesca que el museu concep aquesta proposta interessant i convenient. Fa relativament poc, tot sortint d’una exposició del MNAC per descobrir la pintora Suzanne Valandon, vaig trobar-me l’estimada Paula Bonet al vestíbul, que també venia de visitar-la. Encara dúiem totes dues la fascinació a flor de pell i parlàvem sobretot de l’artista més que de l’obra. Recordo que la Paula em va dir: “Vosaltres les que escriviu hauríeu de poder narrar la història d’una dona com ella”. Possiblement tingui raó, tot i que d’entrada sé les meves limitacions i no serveixo per fer ficció de les vides dels que ja no hi són i que no he pogut conèixer. Qui sí que possiblement n’hauria estat capaç és Fernande Olivier, no per ser coetània de Valandon, sinó per la seva capacitat de compilar i plasmar per escrit no només els anys que va compartir amb Picasso, sinó el testimoni directe d’una època clau per a la història i per a la història de l’art. Reivindicar-la com a cronista evidencia la seva gran sensibilitat i el fort interès intel·lectual amb què va viure. «Tot el que sentia em quedava gravat a la memòria, i s’hi sumaven deduccions personals i petits judicis alimentats per un esperit crític i irònic que jo no sabia que posseïa.»
Documents i fotografies inèdites, testimonis audiovisuals, escultures i pintures sobretot de Picasso, però també d’altres artistes així com de la mà de la mateixa Olivier conformen la mostra i ens descobreixen una dona que en realitat tots els admiradors de Picasso ja havíem vist en infinitat d’esbossos, retrats, escultures i quadres de totes mides, formats i estils. El que no havíem fet havia estat mirar-la de a prop a ella —la dona, la persona, l’ànima—, no ens havíem aturat a pensar que, com totes les muses, les models, com totes les dones, tenia una vida interessant per ser explicada, tenia un nom que no era el seu per motius que fan posar la pell de gallina, tenia una veu amb la qual deia coses interessants i importants, i òbviament, d’una manera o altra, tenia influència sobre Picasso.
De fet, Olivier va escriure dos llibres en dos moments diferents de la seva vida. El primer, Picasso i els seus amics, l’escriu el1933, gairebé vint anys després de la separació de Picasso i quan ell ja és un artista mundialment reconegut. Val a dir que la intervenció dels advocats de Picasso evita que Olivier publiqui la resta de la seva història com a parella, però finalment aquesta veuria la llum l’any 1988 en el llibre pòstum Records íntims (escrits per a Picasso). En la meva fantasia de sitcom sense sentit, Fernande seria la veu en off de Ted Mosby que ens guia a través de la complexa xarxa de relacions, trobades i desacords, i descriu al llarg dels anys com les relacions íntimes entre els diferents membres del seu cercle d’amistat —un cercle que s’amplia i s’expandeix a mesura que Picasso i els seus èxits s’allunyen de les penúries de Fernande— van crear moments de gran inspiració i, a vegades, de conflicte. Quan Picasso marxa a Ceret i coneix Eva Gouel, amb qui iniciarà una relació sentimental, Olivier haurà de guanyar-se la vida fent una mica de tot: des de caixera en una carnisseria fins a venedora d’antiguitats. Esporàdicament també escriu i fa classes de dibuix. Hi ha ira i ressentiment, hi ha infidelitats de Picasso i n’hi ha de Fernande, que l’enganya amb el pintor Ubaldo Oppi. Abans, però, Eva i Fernande havien estat amigues, com també era amiga de Gertrude Stein, íntima de Picasso. De fet, Stein durant anys gaudia dels relats que Olivier li enviava i l’animava a escriure i li va fer entreveure una publicació que no arribava mai i que, quan va arribar, no va ser precisament gràcies a ella ni a la seva influència, ja que a finals dels anys vint Stein l’havia oblidada. Més endavant Fernande hi contactaria de nou. Les amistats s’aigualeixen i pels qui no assaboreixen l’èxit com Picasso o la mateixa Stein, l’ombra de la desesperança amenaça els dies i les nits.
Cap al final de la mostra, amb el cor ja una mica encongit, tinc la manera definitiva de treure les dues sèries nord-americanes de l’entramat de l’exposició: per moltes temporades que passin, els amics de Friends continuen cantant I’ll be there for you, mentre que Fernande Olivier va quedant relegada a un segon i un tercer pla dins les vides d’aquells que abans havien estat al seu costat. Només a través del desig urgent d’escriure aconsegueix certa independència intel·lectual i procura trobar l’estabilitat i una existència una mica més tranquil·la. Ja de gran i passant-ho realment malament, escriu a Picasso: «La vida t’ha satisfet, no ha estat tan indulgent amb mi. Sovint he hagut de lluitar, durant molt de temps les penes han superat les alegries. Ajuda’m». Amonestat per Braque, a qui Fernande havia recorregut, Picasso l’ajuda enviant-li diners cada any des del 1959 al 1964. Ella li tornarà sempre una nota d’agraïment. Anys més tard, encara més gran, li escriurà de nou: «Et desitjo que siguis feliç i que no t’abandoni el dinamisme que percebo en tu quan et veig a la televisió.»
Digna, lluitadora, somrient, sola i perduda, però amb el cap molt clar, Fernande Olivier també ajuda a situar-me en la meva relació ambigua amb Picasso, culpa en part d’una història de l’art que pensa els artistes com a genis i no com a persones, culpa de no ensenyar-nos a incorporar el dubte i la incertesa quan interpretem l’obra i adulem els seus autors no importa en quina disciplina. A Picasso se l’admira per la seva contribució a l’art i alguns obliden els aspectes coneguts de la seva idiosincràsia com a home i el caràcter masclista, tirànic i altres apreciacions que han anat detectant els seus biògrafs. D’altres, marcats per la nova moral d’ara, obliden l’artista i només recorden allò negatiu de l’home. Sense justificar les males maneres d’alguns, potser aniria bé recordar que les llums i ombres hi eren, hi són i hi seran sempre en tots nosaltres, i esborrar l’ombra fosca del passat no ajuda en cap cas a entendre el present ni molt menys a millorar-lo.
Parlant d’art i de sèries, parlant de genis farcits d’errors i faltes, parlant del fet que tots som fills de la nostra època, em ve al cap el que exposa l’escriptor i historiador de l’art Miguel Ángel Hernández, a qui admiro i respecto, en els seus diaris d’escriptura Tiempo por venir (Fórcola, 2024) tot fent referència a la meravellosa sèrie Mad Men: «Y lo verdaderamente perturbador y brillante de la serie es entrar ahí suspendiendo la moral actual. Ésa es la verdadera clave del shock que sufre el espectador frente a lo que se muestra. No la manipulación burda del mundo para adulterarlo y que todos queden contentos. Sino las cosas como fueron. Como siguen —de modo soterrado— siendo.»
Treure a la llum testimonis com Fernande Olivier és de justícia, i situa el passat i els que l’habitaren en el seu context real. I quina sort que un museu que porta el nom de qui darrerament genera tanta ambigüitat com a home faci aquesta proposta expositiva. Sigueu valents i valentes i salteu per damunt dels ramats de turistes que pul·lulen pel barri, que la ciutat també és nostra i el museu és gros i hi cabem tots. Endinseu-vos al món tal com el veia i el vivia Fernande Olivier, i deixeu sempre que la bellesa us travessi i us toqui, ja sigui a través del retrat magnífic de Fernande fet per Pablo Picasso, “Nu sobre fons vermell”, o a través del caliu d’una conversa al bar amb els amics.
[Fins al 31 d'octubre podeu aprofitar el Picasso Convida, i visitar gratuïtament el museu els dijous, divendres i dissabtes de 19.00 a 21.00]
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
