[Un text inspirat en l’exposició Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1066), que es pot veure al MNAC fins a l'11 de febrer del 2024]
El 27 d'octubre, el MNAC inaugurava l’exposició Quina humanitat? Uns dies abans, la realitat s’imposava per sobre de totes les nostres coses: per sobre de les queixes per la mala qualitat de les prunes que ens havia venut el de la parada de fruita de sempre, per sobre de les racions de patates braves compartides en terrasses assolellades, per sobre dels tres punts que vam guanyar a l’últim partit de lliga, per sobre de l’espera d’aquells resultats, per sobre del naixement d’una neboda, per sobre del furt d’un cartera, o per sobre de dir-li al pesat de l’altre nit que això nostre no va enlloc. El conflicte crònic entre palestins i israelians esclatava de nou amb una brutalitat tan inaudita que des d’aleshores irromp en el nostre pensament com un rumor obsessiu, deixant en un pla secundari tota la resta, fins i tot el nostre individualisme occidental extrem. La immensitat de l’horror és tal que encara ara tenim problemes per posar-li un nom: guerra, terrorisme, genocidi. Però tant se val com en diguem. No podem imaginar el pànic, el mal físic i el mal emocional dels que en són víctimes absolutes. A Gaza, l’espant i el dolor, la destrucció i la violència són tan devastadores que no és possible humanitzar-ho amb una sola paraula que ho designi. Qui sap si ja no hi ha paraules per descriure el que està passant, com no n’hi ha hagut ni n’hi ha en tantes altres guerres. Potser per això, i només potser —perquè tot allò sentenciós seria incendiari en un article escrit per algú que no n’ha patit cap, de guerra—, l’art ha arribat sempre allà on no han pogut arribar les paraules. Però l’art ve després. Al principi sempre hi ha una guerra.
«Tots serem crucificats, però ¿silenci! Que no ho sentin les criatures. Parlem-los més aviat de la humanitat futura, que serà meravellosa. I ¿per què hauria de ser meravellosa, la humanitat futura? Pobra humanitat, ¿com podrà mai ser futura? Sempre serà present, atroçment present, esquinçada entre dues crides: la de la felicitat, la de la crucifixió. La crida de la crucifixió...¿són les guerres altra cosa?»
JOAN SALES. Incerta glòria, 1956
La transcripció d’aquest fragment de Joan Sales rep el visitant just a la paret de l’entrada de l’exposició. A mi em va rebre un divendres i després de llegir-lo, embolcallada per la intuïció que el que anava a veure tenia un pes extra molt específic lligat amb l’actualitat, vaig pensar a fer mitja volta i escriure sobre alguna altra cosa. Val a dir que venia d’un matí amb un estat d’ànim molt lleuger que darrerament em costa trobar, i que tenia ganes de mantenir-lo una estona més. Venia també d’una altra ala del museu, de repassar unes pintures que m’havien fet especialment feliç perquè em van donar la clau per a un tema que ara no ve al cas. A més, gaudia de l’humor amb què una s’engalana els divendres al migdia, amb la promesa del cap de setmana a tocar. L’ambient al museu era distès. A la sala oval, hi havia un grup molt nombrós de persones amb discapacitat que celebraven alguna cosa amb aire festiu. Hi havia turistes aquí i allà, alguns entestats a vestir-se del Coronel Tapioca i d’altres que estudiaven el plànol del museu molt concentrats; la música de fons s’enlairava per damunt l’espai imponent. Hi havia també un grup d’escolars molt menuts que feien les delícies dels passavoltants com jo. Dibuixaven amb la candidesa meravellosa de qui encara pensa que la vida funciona arreu amb el mateix combustible: dibuixar asseguts a la gatzoneta, pa amb xocolata, l’hora del pati, la primera dent que es mou, un got de llet calenta i un petó de bona nit.
Costa deixar enrere la lleugeresa i endinsar-se en un tema del que preveig que no en sortiré indemne. Afortunadament tinc prou lucidesa per quedar-m’hi malgrat el canvi de la llum de dia per una llum tènue, la substitució del brogit vital pel silenci i la sobrietat, i la sensació que tot d’una, al món existim només la vigilant de sala, jo i un centenar d’obres d’artistes nacionals i internacionals que van expressar, entre el 1940 i mitjans dels anys seixanta, després de la Guerra Civil Espanyola o la Segona Guerra Mundial, les seves inquietuds respecte la condició humana a través de noves narratives i propostes estètiques.
Quan penso en els mals del món present, sovint em pot la impotència. Més enllà de forjar un criteri, mirar de votar bé, buscar el bon periodisme i col·laborar amb alguna oenagé, sento que poca cosa més és a les meves mans. Per això és important recórrer el testimoni d’una humanitat ferida i atemorida a través de les obres que s’exposen en aquesta exposició, perquè si una cosa podem fer els que hem nascut en el lloc i el moment adequats, és mirar de cara totes les històries que donen veu a les víctimes, les d’ara i les del passat, és a dir, les de sempre. Mantenir viva la seva dignitat, la seva humanitat.
Andrzej Wróblewski, Henry Moore, Maria Helena Vieira da Silva, Josep Maria Subirachs, Roser Bru, Francis Bacon entre molts altres artistes, van tenir la necessitat de fer visibles els fantasmes dels seus companys morts, traçar amb llapis la por, dibuixar uns ulls plens de cadàvers, esculpir la feblesa, el pànic, dibuixar una vegada i una altra l’horror, la destrucció, el trauma i la perversió moral. Després de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, ¿què més pots fer davant d’un llenç en blanc o un munt de bronze fos a dos mil graus? Tot allò que sepultem a la memòria per sobreviure i seguir endavant, troba sempre una fuga i l’art és l’esquerda perfecta. No serà un art amable. No en farem merchandising: cap clauer, cap pòster. ¿Qui voldria una tassa amb els Quatre penjats a Dachau de Zoran Mušič? L’art aquí és fet d’imatges inquietants, amb colors apagats i neguitosos. L’expressionisme absolutament sever. Topo de cop amb dues obres de Mercè Rodoreda, collage sobre paper, esquivo l’alegria impensada amb un somriure tímid tot i que el que expressen els ulls dels seus personatges de paper em deixa clavada al terra. Trobar-la enmig de la desolació, però, ha estat com haver vist una cara amiga. Cap al final del recorregut, apareix un bri d’il·luminació inesperada: maternitats coloristes, equilibrades, respiren aires de calma, vitalisme i tendresa. És, com bé diu un dels textos de l’exposició, «l’evocació d’una nova innocència. Dins la reconstrucció d’un optimisme que parteix no de la política sinó de l’instint de supervivència». Innocents. Això és el que som. A aquestes altures de l’exposició ja he après que la reconstrucció és fràgil i l’esperança tova, i que això no és una mostra ben bé de la guerra sinó de com expressar la ferida que aquesta deixa. Al llibre Fils, Marta Segarra escriu en una carta dirigida a Ingrid Guardiola: «És cert que les ferides arriben a cicatritzar, però què és la cicatriu sinó memòria de la ferida?». ¿Què és l’art de la postguerra, pregunto, sinó memòria d’una ferida impossible de cicatritzar?
Surto rebregada però convençuda que el compromís de l’art està en la nostra mirada. A fora, el divendres continua esplendorós. Baixo les escales mecàniques i, a l’alçada de les fonts, camino darrere d’un grup d’amics que no arriben als divuit anys. Estan contents, bromegen entre ells, duen les motxilles de l’institut a l’esquena i grans auriculars penjats del clatell. Un diu als altres: «Ara quan arribi a casa, les croquetes de la meva àvia, una mica de Play i al vespre peli». La lleugeresa, penso, allò que ens calma a nivell individual, hauria de ser un dret que no ens hauria de ser pres mai. La catàstrofe, penso també, deixa una claredat ètica als que la contemplem de lluny. Si bé ens sentim afortunats, també reconeixem el pes de pertànyer a la mateixa humanitat que els que en són víctimes. La humanitat. Però, ¿quina humanitat?
