[Un text inspirat en l’exposició La imatge humana. Art, identitats i simbolisme, que es pot veure al CaixaForum de Barcelona fins a l’octubre]
Les revelacions passen més aviat tard i en un context ordinari com ara una nota de premsa a les acaballes de l’estiu de fa uns anys. No va ser fins al 4 de setembre del 2019, quan va morir el gran fotògraf Peter Lindbergh, el fotògraf de les top models, que vaig saber que havia estudiat pintura a l’Escola Superior de Belles Arts de Krefeld abans d’escollir la fotografia com a mitjà d’expressió artística. La revelació a tractar raïa continguda en el concepte expressió artística. M’adonava, als meus quaranta i pocs, que totes aquelles imatges de Linda Evangelista, Claudia Schiffer, Naomi Campbell o Cindy Crawford, entre d’altres, que havien quedat gravades a la meva retina als anys noranta, malgrat que jo les havia trobades entre les pàgines de revistes de moda que m’explicaven com havia de tenir menys cel·lulitis, els glutis més alçats, el pits més turgents, les cuixes més primes —molt més primes—, eren ni més ni menys que una obra d’art.
No hi ha ironia en aquest escrit. Considero que les fotografies de Peter Lindbergh eren i són una obra d’art. El blanc i negre, el gra gruixut, la humanitat inherent que desprenen les seves imatges. La manera com les recordem. Quan l’art ens interessa perdura en la nostra memòria, si no és així possiblement no és art. I jo les recordo totes. Assimilava l’efecte de les fotografies i responia a elles silenciosament. Un dia les vaig abandonar, aquelles imatges, també les revistes de moda, però mentre era aquella adolescent amb ortodòncia, baixa i rodona a qui un professor d’anglès va assenyalar davant de tota la classe per exemplificar l’adjectiu plump sense haver-lo de traduir al català, el meu cervell desesperat per agradar no va assimilar les fotografies de Lindbergh com una expressió artística, sinó més aviat com un model a seguir. Aquelles eren les dones desitjables, elles representaven també la bellesa, l’atracció, la tendresa, i donat que les admiràvem i les imitàvem, donat que elles triomfaven, eren també el poder, el cos polític i el diví. Al capdavall eren models i un model és allò que ha de servir d’objecte d’imitació.
És curiós que a la seva última entrevista concedida poc abans de morir, el fotògraf, considerat el creador del fenomen top model, declarés: “A les dones se les ha d’alliberar de la idea que s’han de mantenir sempre joves i que s’han desfigurat a una edat determinada. Així desapareixen tots els rastres de vida”. Ho podies haver exigit i recordat a cada peu de foto, estimat Peter, de veritat. Les noietes plump dels noranta vam créixer intentant reduir els nostres rastres de vida i, al no assolir-ho, vam seguir creixent i pensant que havíem fracassat, que quedàvem apartades de tantes i tantes coses, l’èxit físic, no cal dir-ho, però també l’èxit social, el professional i, en molts casos, l’emocional. “La vida es más corta que nuestros complejos”. Ho escriu la meva admiradíssima Marta Jiménez Serrano a la seva deliciosa novel·la Los nombres propios i jo assenteixo amb ulls clucs i un cop de barbeta ressentit.
L’ideal de bellesa i el poder que aquest suscita l’hem anat creant entre tots des dels inicis de la humanitat. L’exposició “La imatge humana. Art, identitats i simbolisme” és una mostra sense fronteres ni èpoques que ens submergeix en un tema universal: com ens hem representat a nosaltres mateixos al llarg de la història. Escultures, pintures, filmacions, dibuixos, numismàtica, fotografia, videoinstal·lacions i objectes amb l’ésser humà com a epicentre. Obres icòniques de civilitzacions antigues del British Museum es jutxaposen amb obres d’art contemporani de la col·lecció de la Fundació La Caixa i préstecs del Museo del Prado i del MACBA.
La mostra, que conté meravelles com Peacock boy d’Ali Kazim, o La filla de l’artista: Diari. 31 de març del 78 de Noda Tetsuya, o Black Madonna with Twins de Vanessa Beecroft, em fa sortir de les sales un pèl inquieta i potser fins i tot malhumorada. Obro parèntesi: no deixeu d’anar-hi per les meves cabòries perquè la idea de fons no resol qüestions però les incrementa dins el nostre caparró humà, i això sempre és un al·licient. Tanco parèntesi. Inquieta, deia. Hi ha moltes figures femenines, moltes més que masculines. Vinculades amb la fertilitat i la bellesa, les obres pretenen captar les diferents interpretacions que s’han fet de la dona al llarg del temps i per tant corroboren que sempre que creem ho fem a través dels patrons establerts en el passat i que, de tant repetir-los, s’han tornat inconscients. Mirant aquesta mostra una s’adona que, més enllà del creador, la mirada de l’espectador mai és innocent i encara menys lliure.
La mirada es materialitza amb tots els nostres prejudicis. Així és com mirem el món. ¿Podria ser que la manera com representem, interpretem i valorem el cos humà en l’art sigui potser el que esperem de nosaltres mateixos i de nosaltres com a societat? Podria ser. Vivim en una societat en la que el cos té un poder mercantil molt poderós. “Somos más foto que palabra”, això ho escrivia la també admiradíssima Aroa Moreno en un article de premi, Mujeres que pasan calor, en què explica magistralment com la cultura projecta sobre nosaltres des de fa segles, des de sempre, afegiria jo veient l’exposició, un tipus definit de cos. “La cultura es el metro amarillo de nuestros contornos. Del relato universal, el cuerpo femenino solo forma parte cuando es normativo. Cuando se ajusta al canon. El canon quiere decir delgado. Y quiere decir joven. Y limpio y libre de marcas. El canon acepta mejor que seas feo que gordo. Mejor que seas gordo que gorda. Miles de cuerpos son olvidados. Carecen de representación”.
Si l’art és un diàleg amb el món, amb la societat i la humanitat, ¿aleshores no hauria de ser un ventall que ens representi a tots i totes? No. Sí. No. Diria que no. Que l’art no ha de respondre a la realitat sinó qüestionar-la. Que per sort l’art és metafòric, realista, al·legòric, surrealista, simbòlic, brut i sovint canònic. Bolquem en l’art els nostres ideals, les nostres pors, els nostres somnis. A l’exposició m’hi ha faltat potser el moment present, que personalment trobo que no pot ser més interessant per la manera com incideix en el canvi que representen els cànons de la figura humana. Si la representació humana en l’art és una manera d’expressar i projectar idees sobre l’existència i l’experiència humanes, aleshores m’hi han faltat més dones sense concessions, més verges negres, més representacions que surtin de l’espectre heteronormatiu binari.
Cap al final de l’exposició, em crida l’atenció una estela sepulcral de marbre trobada a Grècia. És del període romà, del segle II concretament. S’hi representa la imatge crua d’un esquelet enterrat que ens recorda que tots som iguals davant la mort. La inscripció en grec qüestiona si aquest «cadàver ja sense carn» devia ser bonic o lleig, i la noieta plump que sempre més portaré dins es pregunta en quin moment de la humanitat i sota quines circumstàncies algú va decidir que la missió en aquesta vida era agradar als altres i reivindicar l’estètica i una bellesa restrictiva en comptes de la dignitat i l’eterna importància de l’ésser humà.
