Un text inspirat en l’exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar que es pot veure al CCCB fins al desembre.
Tot va començar pel final, i no cal dir que aquest petit detall va esdevenir el principi de tota la història.
Fa anys de tot plegat. Agnès Varda encara era ben viva tot i que ja estigués a tocar de la mort, si és que les persones que es fan estimar com ella, i que deixen un llegat viu i admirat, moren mai. Quan recordo el moment m’adono que el temps ha fet bé la seva feina tancant cercles, obrint-ne d’altres. Vet aquí el moment: jo escoltava o llegia, ja no ho recordo, una entrevista que li feien a l’escriptora Sara Mesa. Quan li preguntaven per la seva escriptura, ella intentava explicar que l’enfocament cinematogràfic d’Agnès Varda, particularment en el documental Els espigoladors i l’espigoladora (2000), influïa en la seva pròpia perspectiva a l’hora d’escriure. Varda, en filmar la recol·lecció de restes i deixalles, adoptava una actitud “d’espigoladora” en el sentit figurat: recopilava fragments de la vida quotidiana i convertia el que era ordinari en extraordinari. Aquest mètode ressonava en l’actitud de Mesa a l’hora d’escriure, captant la complexitat dels detalls menors i dels personatges marginals. I la resposta de Mesa ressonava dins meu, que m’adonava que la meva manera de partir de la realitat per escriure tenia també aquest funcionament d’espigoladora, tot i que amb resultats ben diferents. Obro un petit parèntesi. Qui fos Sara Mesa. Tanco el petit parèntesi.
Després de sentir-me tan propera a una manera de fer, vaig creure oportú veure Els espigoladors i l’espigoladora i indagar en qui era Angès Varda. No vaig tenir èxit en una primera cerca ràpida del documental o film, un híbrid de les dues coses que més tard sabria que és marca de la casa de Varda, però el que sí que vaig trobar disponible en una de les moltes plataformes que a casa acumulem com qui acumula bombones d’oxigen, va ser el documental Visages, Villages (2017), una obra conjunta de Varda amb el jove fotògraf i artista francès JR, en la qual recorren junts la França rural amb el “camió màgic” del fotògraf, que per fora té l’aspecte d’una càmera gegant i per dins fa la funció de laboratori fotogràfic. L’últim film d’Agnès Varda doncs, va ser per a mi el primer i també la porta d’entrada al seu univers particular. Al llarg del viatge es troben amb treballadors, parlen amb ells sobre feines que canvien ràpidament o que estan desapareixent, i celebren les seves vides amb retrats immensos que enganxen a cases, murs, molls, penya-segats i trens. Impossible no somriure, més impossible encara no emocionar-se. En el film Varda també revisita el seu passat i reflexiona sobre el futur. Podria haver resultat sentimental o trist, però és una celebració vibrant de la vida. És l’emoció exacta que sento només entrar a la colossal exposició que acull el CCCB sota el nom d'Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, que encara es podrà veure fins al mes de desembre.
A la petita avantsala que rep el visitant, quedo embadalida davant la instal·lació Bord de mer [“Vora el mar”]. Tots els neguits del dia que duia arrepapats com una doble pell es retiren al ritme de les ones del mar que ressonen mansament per l’espai. Hi ha sorra de platja de debò, i sobre aquesta sorra, imatges en moviment del mar projectades a terra. A la cartel·la hi diu que “Agnès Varda se sentia molt a gust vora el mar, a la platja. S’identificava tant amb aquest entorn que deia que si l’obrissin pel mig, n’hi trobarien una, de platja”. ¿Com no adorar-la? Penso que potser mai m’he dedicat a la història de l’art d’una manera professional perquè mai he pogut observar res amb la distància crítica que suposadament es necessita per analitzar l’art amb objectivitat i poder-lo emmarcar en la història. Soc algú que es perd amb l’emoció i la fascinació i el sentiment de familiaritat tan subjectiu que em desperten certes coses i certes persones. Una mica de fetitxisme, sí, això és el que vaig sentir la primera vegada que vaig topar amb la dona gran d’expressió divertida i despreocupada que apareixia a Visages, Villages. Amb un tall de cabells que em recordava una gla, el fruit de l’alzina, amb aquella cúpula en forma de didal. La part de dalt dels cabells d’un blanc nuclear i la resta del cap d’un morat albergínia. El somriure sorneguer i l’actitud insubornable i aquella humanitat vessant-li per la mirada. Magnífica. I ja va estar. Enamorament a primera vista.
Mentiria si digués que he vist tota la cinematografia de Varda, la veritat és que encara tinc força coses pendents, però està bé assaborir a poc a poc allò que ens interessa i que ens agrada sense l’obligació imperant de fer-ho i desfer-ho tot al més ràpid i aviat possible. Si una cosa sé segur és que la meva resistència vital, sigui quina hagi de ser, passarà per assolir una vida més lenta. L’exposició del CCCB és perfecta perquè ordena amb una estructura deliciosa la inabastable creativitat de la cineasta, i en surts amb una idea clara de per on podries començar i per on hauries de seguir, i t’adones amb una sorpresa agradable que no cal acabar mai. L’Angès Varda no s’acaba mai.
No sé pas què en pensaria, ella, de la vida lenta. Incansable, cul inquiet, lliure i pionera. És a tot arreu, fa fotos, fa cine, és mare, té amants i marits, és activista sense fer-se anomenar així, feminista, ecologista, combativa al costat dels Black Panthers, generant consciència i provocant reflexió sobre el conflicte de Vietnam, té sentit de l’humor, humilitat i humanitat, i diria que és per això que Agnès Varda no s’acabarà mai. Filma la seva primera pel·lícula, La Pointe-Courte (1955), sense cap experiència cinematogràfica prèvia. La produeix ella mateixa. En aquesta primera pel·lícula va donar forma a alguns conceptes i pràctiques de la Nouvelle Vague, i tot i que la pel·lícula no va tenir prou espectadors i sí molta manca de ressò, va marcar el que esdevindria el seu cinema, que tal com diu Frédéric Bonnaud, director de la Cinémathèque française, es basa en "una manera molt personal d’unir obsessió i observació, interior i exterior, sentiment amorós i mirada documental, un mateix i els altres, el jo i el món".
Ella deia que li va ser fàcil trencar les normes a l’hora de fer cinema perquè mai havia sabut quines eren. Quan va començar a fer cinema només havia vist una desena de pel·lícules. I malgrat tot, les seves pel·lícules són fabulosament franceses: experimentals, evocadores i filosòfiques. I al cor de tot hi ha una atenció discreta i silenciosa cap a les dones. En una fabulosa entrevista que li va fer el periodista Simon Hattenstone a The Guardian fa sis anys, li pregunta a la cineasta si la tractaven diferent pel fet de ser l’única dona. “No, no ho crec. Jo no em veia a mi mateixa com una dona que feia pel·lícules sinó com un cineasta radical que era dona. Hi ha una lleugera diferència”. El periodista li diu aleshores que no es podria imaginar cap de les seves pel·lícules dirigides per un home. I Varda respon, somrient: “Me n’alegro. Soc una dona. Em sembla que tinc l’esperit, la intel·ligència i m’atreviria a dir que l’ànima d’una dona”.
L’exposició del CCCB és en si mateixa un homenatge a Agnès Varda, vull dir que més enllà de donar a conèixer la seva figura i el seu impacte dins el món de la cultura, està feta des de la seva mirada. La podria haver muntat ella. Redibuixa l’imaginari social des d’una perspectiva feminista, però sobretot juga amb el muntatge, amb la forma, amb l’emoció. S’hi poden veure objectes professionals i personals, fotografies, cartes, projeccions de les seves pel·lícules, escultures, i al final del recorregut una vitrina amb una selecció de premis atorgats, entre ells l’Os de Plata (1965) per Le Bonheur, el Lleó d’Or (1985) per Sans toit ni loi, un César honorífic (2001), una Palma honorífica (2015) i un Oscar honorífic (2017). Impressiona tenir tots els seus trofeus a tocar. Però de tota l’exposició, jo em quedo amb la còpia original d’una fotografia petita del 1990 feta per Daniel Joubert, d’Agnès Varda i Jacques Demy durant el rodatge de Jacquot de Nantes. Jacques Demy va ser el marit d’Agnès quan eren molt joves. Després es van separar. No van deixar mai de ser amics i de col·laborar, i més endavant, ja de grans, es van tornar a ajuntar. A la imatge, que podria passar desapercebuda enmig de tot el que s’exposa al CCCB, s’hi veu l’Agnès en un rodatge (permeteu-me que l'esmenti pel nom, a tots ens agradaria tenir-la d’amiga, de mare, d’àvia) i, malgrat que la seva atenció es manté en el rodatge, el treball és molt important per a ella, dona la mà a Jacques Demy, que té l’expressió una mica abstreta i el seu somriure característic. Malgrat trobar-se tots dos en un entorn de treball, mantenen aquest contacte físic. La imatge m’atrapa per la complicitat, l’afecte i el suport mutu, i perquè conté la meva idea de l’amor: la connexió entre ells va més enllà de les circumstàncies que els envolten i la presència de l’un al costat de l’altra els dona força i serenitat.
Mirat amb perspectiva, em sembla del tot improbable que quan vaig sentir Sara Mesa parlar d’Agnès Varda, jo no n’hagués sentit a dir res mai abans. Això només reafirma dues coses: que no sé res de res i que segur que encara em queden altres perles per descobrir. Amb l’edat estic desaprenent a tirar-me en cara que soc una ignorant de moltes coses per molt que hagi picotejat estudis d’aquí i d’allà. Darrerament, tendeixo a convertir les meves grans llacunes en l’oportunitat que se’m desvelin coses decisives quan menys m’ho esperi. Si una cosa definia Agnès Varda era la curiositat. Aquest escrit no fa gaire justícia ni a la immensitat de l’exposició ni a la força de la natura que va ser Agnès Varda. Sigueu curiosos i descobriu-la vosaltres mateixos, no importa gaire que sigui pel principi o pel final, tant és. Quedem que ella és infinita.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
