[Un text a partir de l’exposició de Lynette Yiadom-Boakye Ningún ocaso tan intenso, que es pot veure al Guggenheim de Bilbao fins al setembre.]
Em van fer una carta astral. No recordo quan, no recordo qui. Era algú amb una pàtina d’enigma a les faccions. Una dona grassa amb una llàntia a la vora del coll de la camisa. Soc la millor oblidant les coses importants i recordant sempre el detall més insignificant. A la carta m’hi vaig aproximar amb l’actitud burleta de qui vol fingir indiferència, i amb el temor real propiciat per un possible diagnòstic que contingués desgràcies en potència. És sabut que els astres sovint s’alineen només per tocar els nassos. A la memòria no conservo res del que em va dir la senyora tret d’una sentència que potser la noieta en formació que era jo aleshores encara no sabia: «Les coses i les persones t’agraden o no t’agraden, les vols o no les vols, les estimes o no les estimes, però mai ho fas només una mica o bastant. Mai no hi ha ni hi haurà per a tu un terme mitjà». A la gran defensora de l’escala de grisos que porto dins, la conclusió dogmàtica li va caure com una galleda d’aigua freda, potser aquesta és la raó per la qual he oblidat la resta del que em va sentenciar i, en canvi, des d’aquell dia he tingut sempre ben present que això és així. Prometo que per molt que m’hi baralli, estimo o no estimo, les coses m’agraden o no m’agraden, les vull o no les vull i no, no hi ha mai en mi un terme mitjà.
La Lynette Yiadom-Boakye va entrar a la meva vida amb la força de les coses desbordants, traient-me l’alè, i va ser a l'acte un sí contundent. M’agradaria emmarcar la seva entrada en un bastiment més interessant i coincident amb el meu passat formatiu com a historiadora de l’art, però val a dir que en realitat vaig topar amb les pintures d’aquesta magnífica artista britànica un vespre fred a la parada del metro, avorrida i esperant que el següent comboi emergís del túnel mentre jo feia lliscar el dit per la pantalla del mòbil tafanejant l’aplicació d’Instagram. Les pintures les compartia algú a qui ni tan sols seguia i, com acostuma a passar a les xarxes, simplement eren allà, flotant descontextualitzades enmig de milions de petiteses humanes. Instintivament vaig fer una cerca general amb el seu nom, vaig descobrir entre d’altres coses que també és escriptora, i més tard vaig compartir tres o quatre imatges en el meu perfil. Encara hi són. Corroboro que era el 6 de desembre del 2021 i que en el peu de foto hi vaig escriure Ficció pintada per Lynette Yiadom-Boakye. Vaig rebre només 78 corets. La vaig integrar en el meu imaginari de fetitxes, talismans i tòtems i allà va estar-se desada fins que fa poc em va arribar una publicitat del Guggenheim de Bilbao on n’anunciaven una exposició.
El que ha transcendit de la seva obra és que no treballa amb models reals, sinó que els seus personatges són ficció, així com la joia dels títols, tots ells imaginatius i evocadors i sense cap relació directa amb el contingut del quadre que teòricament descriuen. «Escric allò que no puc pintar i pinto allò que no puc escriure», afirma Lynette, i jo sento una enveja sana d’aquesta manera seva d’arribar a llocs on costa tant arribar: hi ha coses, conceptes, hi ha sentiments i contradiccions que mai, mai, mai es poden articular amb paraules. Poder combinar pintura i literatura li permet consolidar un univers complet i no per això menys suggestiu. L’enigma, el silenci o la inquietud, la capacitat d’atraure i de retenir la nostra mirada subratllen tot el seguici de personatges intemporals que poblen la selecció de més de setanta peces entre olis sobre tela o dibuixos al carbonet sobre paper realitzats entre el 2020 i el 2023 que s’exposen al Guggenheim de Bilbao i que converteixen Lynette en la segona artista més jove que aconsegueix una individual al museu i que la ubica, per tant, al bell mig de l’escena artística mundial.
És una alegria tenir-la a prop i celebrar-la. Observar-ne l'obra a pocs centímetres de distància i descobrir que en molts dels quadres que estan pintats sobre tela de lli, emergeix la trama d’espiga pròpia del material, com una pista que et dirigeix la mirada cap on l’artista vol, no tant cap a la imatge sinó cap a la tècnica. I és que a les entrevistes ella sovint insisteix a explicar la seva obra a partir de la pintura mateixa. Les múltiples capes de pintura que utilitza, les pinzellades gruixudes o l’ús del color per crear dimensió, i mentre procura sostenir el seu món pictòric a partir d’aquestes premisses, sento el rum-rum dels interlocutors que insisteixen en la negritud de les figures representades, en la representació del cos negre, a omplir un buit de la història de l’art amb l’etnicitat, les referències culturals i les preferències personals relacionades amb els seus orígens ghanesos. A mi em molesta haver de sostenir-ho tot sempre des d’una dimensió política. De política n’hi ha arreu, cert, podríem dir que tot és polític, també cert, però ens oblidem sovint que alguns no vivim amb la voluntat d’explicar la nostra intenció política a través de les nostres creacions, ja siguin paraules o imatges. Lynette Yiadom-Boakye deixa els discursos polítics a casa, de la seva expressió única de la negritud en gaudeixes observant tota la paleta marró que domina cada un dels quadres. Hi ha una discreció triada, una normalització que evidencia l’obvietat: som davant d’algú que domina moltíssim l’art de pintar. De la mateixa manera que jo no puc passar per alt la meva blancor quan escric, ella no pot passar per alt la seva negritud quan pinta, però no crec que estigui reivindicant res, està pintant, està desafiant des del respecte absolut la tradició del retrat de la pintura occidental a través de la llum, el color i la composició, i està qüestionant el retrat clàssic adoptant tècniques molt contemporànies, dotant-lo d’aquesta altra dimensió molt més poètica i evocadora, amb les figures impossibles d’ubicar en el temps, que es repeteixen de tant en tant, igual que alguns colors, sense deixar de banda la materialitat de la pintura, del pigment, del gruix, del suport o la pinzellada. Tons terra, verds, ocres, siena, grocs, taronges, morats, verds, negres i marrons es queden clavats a la retina de qui els observa i els resultats són impossibles de classificar. Amants del cànon: fugiu.
Tenir un llenguatge propi és clau si el que busques és mostrar el poder de la pintura a través del temps. L’exposició inclou una petita sala de lectura amb textos que li han servit com a font d’inspiració i que han contribuït a l’elaboració del seu llenguatge. El visitant pot llegir o fullejar llibres d’autors com Toni Morrison, James Baldwin o Ted Hughes, entre d’altres. I també hi ha un regal impagable, una cirereta al capdamunt de l’experiència: una playlist que es pot escanejar a l’entrar, amb la música on ella troba inspiració, amb artistes que van des de Miles Davis i Nina Simone a Prince. Si observes les obres amb aquests monstres de la música embolcallant-ho tot, les lectures es multipliquen, els personatges et miren directament dient-te coses que no sabies. Ignores si t’intimiden o si els estàs intimidant tu a ells. Continuen no donant-nos cap resposta, però la relació física amb els quadres es converteix aleshores en una festa. Si tanco els ulls encara distingeixo el to de les parets de les sales d’exposició pintades d’un verd seductor que ara sé que ha escollit la mateixa Lynette, és un verd exuberant amb el que m’agradaria omplir alguns silencis, un verd que sosté part de les obres esdevenint en sí mateix un marc. En tot cas, doncs, l'única cosa que reivindica Lynette Yiadom-Boakye és que la deixem fer, que la deixem experimentar, que acceptem la invitació a perdre’ns en els seus mons no mastegats, que fem servir la imaginació, que cadascú de nosaltres senti i interpreti a partir d’allò viscut.
Lynette és per a mi un sí rotund. Hi ha narratives que no es basen exclusivament en la necessitat d’explicar una història, són només un reguitzell d’expressions de records, sentiments o memòria. Difuminen deliberadament els límits de la comprensió de qui s’hi acosta i ho qüestionen tot, convertint les obres en un organisme mal·leable que absorbeix tot tipus de possibilitats. Els meus astres això ho aplaudeixen molt fort, i fins i tot s’emocionen en constatar que cada imatge que he retingut de la pintora contindrà sempre una certesa però també un dubte. I està bé que sigui així.
En podeu fer la visita virtual aquí.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
