[Un text escrit a partir de l’exposició Digo carne de les artistes del taller de La Madriguera, alumnes de Paula Bonet]
A mi, dels quatre llibres, el que més m’obsessionava era el Conte de tardor. A la coberta hi havia una bardissa farcida de mores negres que amagava un passadís. Al fons, entre fulles d’arbustos, esbarzers i arços, una petita porta a la soca d’un tronc d’arbre feia d’entrada a la llodriguera on vivien les famílies de ratolins de l’escriptora i il·lustradora Jill Barklem. Això d’Annie Ernaux per abraçar una cronologia: “El silenci era el fons de les coses i la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”. Eren els anys 80, els meus anys 80, i ja m’havia convençut que el món lil·liputenc que habitaven els animalons de Barklem havia de ser a la força molt més segur que no pas el que habitava jo. Una llodriguera és el forat o el túnel que un animal troba o excava amb l’objectiu de crear un espai adequat per habitar o refugiar-se temporalment. Els proporcionen protecció contra depredadors i estan a resguard de les inclemències del temps.
Les llodrigueres es poden construir a una gran varietat de llocs, fins i tot al passatge Valeri Serra, 23 de Barcelona, dins el taller creat per la pintora i escriptora Paula Bonet que porta per nom La Madriguera. Just al costat, el passat mes d’octubre hi inaugurava una petita galeria que faria les delícies de Jill Barklem. L’autora britànica, que va idear els llibres per a nens durant els trajectes en metro mentre era estudiant de la St. Martin’s School of Art, odiava els vagons atapeïts de gent, i va començar a transportar-se a un lloc propi i imaginat que li oferia pau, espai i cordialitat. El va omplir d’una comunitat de ratetes que la portarien a la fama. No puc evitar el paral·lelisme del seu univers a petita escala tot escoltant la Paula Bonet el dia que inaugura Digo carne, la que és ja la segona exposició amb obres de les seves alumnes a qui sovint es refereix com a ratonas. Si heu seguit la trajectòria de l’artista valenciana sabreu que la dimensió de La Madriguera va més enllà del lloc físic on treballa i ensenya, i que abans de guarida, la seva Madriguera va ser úter. M’agrada pensar que a vegades l’art precedeix la vida.
De les parets de la galeria hi pengen teles sense marc, de diferents mides, ben juntes una al costat de l’altra, que mostren els autoretrats a l’oli d’una vuitantena de dones que han passat pel taller i que es van fent físiques i reals mentre s’aglutinen també una al costat de l’altra, durant el vespre de la gran estrena. Comparteixen alegria, certa timidesa i molta emoció. El repte, per a totes elles, no era menor: ser autora i objecte de representació. Artista i model. La Paula els va plantar un mirall al davant per tal que s’enfrontessin amb elles mateixes, una paleta velazquiana de sis tons, i amb això van començar un procés que va esdevenir vital. A la inauguració parlaven de canvis, s’emocionaven al recordar de quina manera van entrar al taller i com en van sortir, parlaven de llums i d’ombres —i no es referien només als jocs de contrastos—, comentaven els mecanismes per allunyar-se d’elles mateixes, la capacitat que van adquirir per deixar de banda els prejudicis, els imposats i els propis, i de quina manera van poder acceptar-se finalment. Agraïen a la mestra la seva generositat amb una franquesa que ens obligava als assistents a fumar la pipa de la pau amb el món. En una de les parets, observant l’obra de les ratonas des de la distància, però amb una mirada íntima i mancada d’autocomplaença, un retrat de la pintora Celia Paul amb el traç inconfusible de Paula Bonet, la sobrietat i la necessitat de dir moltes coses amb les formes justes i amb la veladura blanca que deixa entreveure la taca de color anterior, que la tapa, que l’abriga, que la fa esdevenir veritat, i tanmateix contradicció, un convenciment, una afirmació. Era precisament Celia Paul qui escrivia que un dels desafiaments més grans als quals va haver d’enfrontar-se com a artista i com a dona va ser el conflicte entre que li importés algú, —estimar algú—, i a la vegada romandre íntegrament dedicada a l’art.
Jo em mirava les pintures i escoltava les alumnes de la Paula amb un repunt d’enveja sana, impregnada de la seva emoció, preguntant-me quina deu ser la meva llodriguera i sentint unes ganes irrefrenables d’habitar-ne una. I de nou la pintora Celia Paul: ella confessava sentir la necessitat d’aixecar barreres per protegir la seva soledat. Una llodriguera com aquesta, penso, no deixa de ser una manera d’aixecar barreres per protegir tot el que hi passa dins, per protegir fins i tot el desig de soledat compartit.
Durant l’última fuetada de la meva dècada dels quaranta, estic aprenent a desaprendre tota una sèrie de coses. He descobert, per exemple, que m’he passat mitja vida perpetrant una plètora de mentides i autoenganys basats en la creença que sola me’n sortia perfectament, i he fet creure als altres que així era. El meu caos mental actual és la constatació d’una obvietat: estava equivocada. Com escrivia Paula Bonet en un post fa uns dies en relació amb l’exposició: “El plural és fonamental. La conversa. La posada en comú. L’error tècnic d’una, una taca descartada, pot inspirar una altra i fer-se-la seva. Dins el taller gairebé no hi ha cobertura i això les obliga a ser digitals i pausades. Es relacionen horitzontalment i en igualtat. Totes sota el mateix sostre. No pensen en les vendes. El que han fet és una cosa molt més íntima. És una altra cosa”.
Ser una ànima solitària no està renyit amb habitar temporalment una llodriguera, em deia a mi mateixa vagarejant pels carrers de camí cap a casa després de la inauguració, i no sabia discernir si anhelava habitar-ne una per treballar-hi o per viure-hi perquè, quan dediques cada dia de la teva vida a l’art, s’esborra la frontera que separa la vida personal de la professional. Enyoro profundament treballar en equip, compartir reptes i reunions improvisades al voltant de la màquina de cafè. Encara ara busco feines per a les quals ja faig tard que em permetrien rodejar-me de gent. Mentre continuo dedicant-me a l’ofici més solitari del món, m’haig de conformar amb pensar que qualsevol forma artística és també una concessió als altres. I ara parlo de literatura però podria estar parlant de ballet o de videoinstal·lacions. L’art et fa arribar a algú altre, és si més no un intent de ser vista, entesa i reconeguda per l’altre. Al capdavall, ¿no és això el que busquem tots una mica a la desesperada? Conscient que aquesta idea no supleix un equip de treball, vaig continuar caminant alenada per la possibilitat de la llodriguera. L’estona breu entre els autoretrats m’havia sumit en un pensament circular difícil de gestionar, i és que les dones dels autoretrats de la galeria fan una cosa inquietant: et miren fixament als ulls i et desafien a sostenir-los la mirada. No és fàcil. El que revelen elles són també traces que pertanyen a qui les mira. Un autoretrat t’atrapa i et parla directament i, confrontada amb la imatge, el diàleg acaba esdevenint monòleg.
Vaig pensar en aquesta veu meva, la que no sent ni coneix ningú tret de mi. Parlant de literatura i subjectivitat femenina, l’escriptora argentina Pola Oloixarac plantejava que en l’escriptura de moltes dones sempre hi ha una barreja de gèneres. Quan escrius, explica ella, et fas una pel·lícula mental d’allò que vols escriure. Posem per cas que et muntes una pel·lícula romàntica dins el teu cap, però per molt que vulguis que sigui romàntica ràpidament es va convertint en una pel·lícula de terror. I era en aquest punt que Oloixarac parlava del coi de veu que ens interpel·la a la majoria de nosaltres, plantejava fins a quin nivell “estem acostumades a ser narrades per sobre dels nostres caps, a tenir un narrador omniscient a les nostres vides diàries” que ens dicta si podem o no podem, que ens dona permís per agradar-nos, per irritar-nos, per capacitar-nos, permís per dubtar, per corroborar, per desafiar, un narrador omniscient que ens posa el caramel a la boca i el corroeix tan bon punt ens atrevim a llepar-ne la dolçor. Era la mateixa veu a la qual es referien les pintores de la galeria. La veu que van aconseguir callar. Per això el silenci dels seus autoretrats, i per això la invitació disfressada de desafiament de sostenir-los la mirada. No saber-se única en això de conviure amb el narrador omniscient és revelador, i reafirma també que el plural és fonamental. I que el femení plural, en general, no deixa de ser un lloc segur, una guarida, una alternativa als vagons de metro massa atapeïts, unes barreres aixecades per protegir la soledat anhelada, una llodriguera, una Madriguera.
