Biografia no consensuada

[Un text inspirat a partir de l’exposició de Suzanne Valadon. Una epopeia moderna, que es pot veure al MNAC fins al setembre]

Obro una nota al mòbil tot sortint del museu i hi escric: “Biografia consensuada. Capacitat de tergiversar la seva història. Múltiples versions d’una vida”. Escric amb matusseria, vaig ràpid, em menjo alguna lletra o en poso alguna altra que no toca. Dues raons per tanta graponeria: des de fa uns mesos, com una lloseta física de les moltes que et regala el fet d’anar posant anys a sobre, ara resulta que no hi veig de a prop sense l’ajuda d’unes ulleres que en el moment d’escriure la nota no tinc a mà. Per altra banda, del MNAC en surto custodiada pels meus pares, ell a la meva dreta, ella a l’esquerra. Exaltats, cansats, divertits i amb les emocions sense passar per cap filtre, no callen —val a dir que els meus pares, lúcids, expansius i expressius, no callen mai—, es trepitgen les paraules, i simultàniament comenten l’aglomeració de turistes pintorescos arreplegats al mirador, i la calor que fa ara en comparació amb “l’airet fred d’aquest matí”.

Herència del meu avi matern, a casa els pares els sants encara es celebren, i dinar plegats al museu i anar junts a veure l’exposició em serveix de regal per a tots dos, que han tingut sant al calendari fa només uns dies. M’acomiado d’ells a l’entrada del metro i al cap d’una estona, ja sola dins l’autobús, incapaç d’igualar la seva lleugeresa, assaboreixo el bon gust de boca d’un dia que ha sortit rodó per molts moments inesperats. Acostumats com estem en general a ser bombardejats per la negativitat i els panorames desoladors, d’un temps ençà celebro els moments brillants i únics pel que són i pel que signifiquen. La pluja que ja no esperàvem, l’amic que m’explica esperançat que intenta arreglar les coses amb la dona, el passi de pilota estratègic del meu fill a un altre jugador que acaba en gol, l’amiga que finalment ha trobat feina, el bon record que sumo descobrint Suzanne Valadon acompanyada del meu pare i la meva mare quan encara en tenen setanta i pocs. A l’autobús, una senyora desdentegada amb ulls d’un blau inquietant i asseguda només uns seients més enllà em fa baixar del núvol a l’instant quan, directa i agressiva, em pregunta: “Are you a tourist?”. Li faig que no amb el cap, però insisteix.

            —Are you Argentinian?

            —No, I’m Catalan, I’m from here.

M’arronso d’espatlles i somric, tot i que intueixo que alguna cosa no acaba d’anar bé. I amb un anglès que no aconsegueixo saber si li pertany o no, comença a fer escarafalls amb les mans i a cridar-nos als quatre gats de dins de l’autobús que som uns assassins, que els argentins són uns assassins, que el conductor de l’autobús és un assassí, que jo soc una assassina. Ens mirem tots una mica esverats. Està furiosa, li brillen els llavis plens de saliva i busca i rebusca ves a saber què dins una bossa. Tots hem sentit massa històries per no dormir que passen en aquesta ciutat i la tensió puja quan s’aixeca tot d’una, però no, la senyora calla, pitja el botó per sol·licitar la parada i quan l’autobús s’atura baixa amb tota la parsimònia del món com si res no hagués passat. Alguns passatgers comenten la jugada, el conductor respira alleujat. Amb el cor desbocat jo m’amago darrere la pantalla del mòbil i obro la nota que havia començat a escriure al sortir del museu com qui s’agafa a una corda per no deixar-se caure al fons del pou, al capdavall, viatjo adornada pel record de Suzanne Valadon i aquesta sensació velada que m’han deixat els seus quadres vistos per primera vegada, i que va més enllà del tema que toquen, em reconforta en un moment estressant com el que acaba de tenir lloc a l’autobús.

“Biografia consensuada. Capacitat de tergiversar la seva història. Múltiples versions d’una vida”. Hi penso mentre retorno al record dels blaus, dels taronges, dels verds o dels grocs dels olis sobre tela que brillen aleatoris, pintats amb seguretat i contundència per Suzanne Valadon com el resultat exultant de moltes coses: la trajectòria artística que s’inicia amb dibuixos més discrets i íntims tant de contingut com de traç, i encara abans, molt abans, quan només era una noieta de 15 anys i va començar a posar nua. La petjada de la seva carrera com a model fins a convertir-se en una de cèlebre d’artistes com Toulouse-Lautrec, Renoir, Utrillo, Rusiñol, Casas, o Degas, un dels pocs que coneixien la seva faceta artística i que, quan va intuir el seu talent, la va animar a seguir dibuixant. Però sense deixar de celebrar les obres de tots aquests artistes o el fet que Degas l’acollís al seu taller i li ensenyés a gravar, motiu pel qual sembla ser que Valadon començaria a pintar més tard, quedi Degas en aquest escrit meu com una anècdota, com una ensopegada bona en la carrera de Valadon, perquè si seguim insistint en ell o en tots els altres que la van pintar, o amb qui va tenir una relació sentimental, passarà allò que ha passat sempre, que la grandesa del pintor pressuposarà el sintagma de “dona artista” per a Valadon, terme que, tal com Linda Nochiln explica en el seu assaig escrit als anys setanta i revisat per ella mateixa el 2006,
Why have there been no great women artists?, sembla contraposar-se al de “gran artista” per als homes blancs i occidentals i que, igual que aquest, és només una construcció històrica.

Les coses han canviat des dels anys setanta i “grans artistes” n’hi ha de tots els gèneres, però com és sabut les coses mai canvien prou, i tot i que m’irrita i em confon que encara ara la idea de grandesa i genialitat en l’art s’associï amb allò viril, l’artista home, el geni, el multipremiat i reconegut, el seductor, la llegenda, l’enfant terrible, etc..., i artistes com Suzanne Valadon no s’expliquin només pel seu art sinó per tot els homes que d’una manera o altre van tenir-hi alguna cosa a veure, prefereixo aparcar la lectura feminista i la teoria de l’art —necessàries però perilloses en aquesta exposició i en el meu escrit fins al punt de poder acabar reduint Suzanne Valadon a una “dona artista” tal com ho va fer l’exclusió institucional i les desigualtats socials de la seva època— i honrar-la amb el simple plaer de contemplar el seu art i respondre-hi amb la ignorància de no haver-ne sabut res fins a dia d’avui.

És cert que al segle XIX, l’emancipació artística que va fer ella –passar de model a artista– no era gens habitual, però cert, el que es diu cert, només ho és el seu estil genuí, sensual, els colors intensos, el perfilat negre dels cossos, els ulls expressius dels seus retrats, els nus femenins que mostren les dones tal com són, l’honestedat dels autoretrats, cert desafiament als codis de l’època, els fons farcits de catifes, flors, estampats, el sentiment vitalista i la llibertat de pintar com li donava la gana, que de ben segur va fer i ha fet parar bojos als esclaus de l’erudició que necessiten calmar els seus coneixements superiors amb categories i classificacions on ella no acaba d’encaixar mai. Jo l’he trobada única, la majoria de les obres no m’han deixat indiferent i el millor de tot és que he marxat amb la idea boirosa de no haver-ne tret l’aigua clara.

He sortit pensant que Suzanne Valadon portava alguna cosa de cap que mai va compartir amb ningú, i que té a veure amb això que no sé on col·locar després d’aquest primer acostament a la seva obra. No sé què és, una mena de determinació vital, pura voluntat sense cap funció pràctica que sobrevola les seves composicions, les mirades dels retratats, una intimitat específica de tot allò femení. He decidit pensar que era molt intel·ligent i que davant del risc de ser silenciada o quedar relegada a la mare del pintor Maurice Utrillo, fill de Valadon i de Miquel Utrillo (que va tardar set anys a reconèixer el fill), o aparèixer a les biografies com a parella del músic Erik Satie, o de Touluse Lautrec, entre d’altres, va optar per escampar informació contradictòria als escrits i a les poques entrevistes que li van fer. Hi ha una manca de documents i escrits llegats per ella, i a dia d’avui no existeix cap biografia consensuada sobre la pintora, que tal com indica una de les últimes cartel·les de la magnífica exposició, tenia “la capacitat per tergiversar la seva història” i aquesta característica la va acompanyar tota la vida. Un artista també és això, em dic mentre la imagino al seu taller rodejada dels seus gossos i de les seves obres, algú que decideix quins són els límits de la seva intimitat, i que fa llum de gas a tots els que intenten encasellar-la, indexar-la i sobretot equiparar-la. Suzanne Valadon no ens ho diu tot i ens obliga a fer allò que ens costa tant de fer: acceptar que observar una obra d’art és sempre un acte interpretatiu, i que les millors obres d’art escapen de tota definició.

Si les dreceres de la vida em decanten per jugar amb la meva biografia, poso la mà al foc que citaré Suzanne Valadon com a inspiradora d’aquesta decisió, i que acte seguit hauré de narrar l’incident de l’autobús perquè sempre més associaré les dones de la Valadon amb la dona que em va cridar assassina, associaré la Valadon amb els meus pares ja grans però encara tan joves, i associaré els meus pares amb allò que m’han explicat sempre ells i que sí que voldré incloure i compartir i constatar com una veritat que em narra: que visito museus i exposicions des que era una criatura de mesos penjada dels braços del pare o de la mare. El silenci de les sales, els colors, les llums intermitents, els volums, les seves veus comentant i vibrant dins el seu pit contra la meva orella petita i calenta que intueix una manera reveladora de mirar l’art, de mirar el món... a vegades l’art només és això, i a vegades això ho és absolutament tot.