L’obra de Maria Girona i Fina Miralles, dues artistes amb una obra i una manera de fer absolutament diferents, serà fins al 14 de gener als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Són dues exposicions que descobreixen aspectes inèdits de les dues creadores. D’una banda, la mostra de la pintora Maria Girona (1923-2015), Contemporània de si mateixa, és una retrospectiva amb 130 peces que reivindica la contemporaneïtat de la seva obra i pretén fer una relectura d’una pintura, que parteix de l’herència del fauvisme i del Noucentisme i que es desenvolupa sobretot a través dels gèneres clàssics del paisatge i la natura morta amb un toc absolutament personal.
L'exposició Des de més enllà del temps, la de la sabadellenca Fina Miralles (1950), coneguda per la seva obra conceptual dels anys 70, descobreix una extensa sèrie de tres centenars d’olis i dibuixos, realitzats entre el 1984 i el 1996 i que l’artista va donar el 1999 al Museu d’Art de Sabadell. En certa manera, enllaça amb el final de la mostra que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona va dedicar a Miralles el 2020. Es tracta d’un conjunt de peces que recull la memòria i l’experiència vivencial i d’introspecció a partir d’un viatge a Sud-amèrica que va esdevenir un punt d’inflexió –o més aviat, una evolució progressiva– en la seva carrera i la seva biografia. Malgrat ser tan diferents en els seus processos creatius –Maria Girona és més racional i Miralles més espontània– i en el resultat de la seva obra, les dues comparteixen una actitud independent a través del poder de la subtilitat.
L’exposició de Maria Girona, inclosa en el marc del seu centenari i del seu marit, el també pintor Albert Ràfols Casamada, és en certa manera una assignatura pendent a nivell institucional ja que, malgrat el seu èxit en vida, pateix aquell oblit que tan sovint afecta les dones artistes després de la seva mort. Així ho apunta Victòria Combalia, que ha comissariat l’exposició, juntament amb Àlex Susanna, exdirector artístic de la Fundació Vila Casas, que afegeix que Barcelona, ciutat natal de l’artista, li devia a la pintora una retrospectiva com aquesta. Ara, amb aquesta reunió d’obres que repassen tota la trajectòria de l’artista, es pot resseguir una evolució inspirada pel Noucentisme –el pintor i crític d’art Rafael Benet era el seu oncle–, però també per Matisse i les avantguardes històriques, com el primer Miró o el cubisme.
Precisament un retrat de la jove Maria Girona pintant, fet per Rafael Benet, inicia l’itinerari de l’exposició, al costat d’un de Ràfols i d’un dels pocs autoretrats de l’artista. A partir d’aquí, amb una obra en què la presència de la figura humana és escassa, el periple pictòric de Maria Girona se centra en el paisatge exterior i interior i en els objectes, les natures mortes i les aus. Són pintures en què la composició està molt pensada, així com els colors, sobretot els pastels, com els roses i els blaus, que també eren els colors de les parets de casa seva. “Són espais intemporals i plans, harmònics, –diu Combalia– i la seva pintura reflecteix com era ella: tímida i racional i alhora intuïtiva i molt sensible”.
La mirada personal de Maria Girona va reflectir, amb una simplicitat afinada i essencial, els paisatges que van formar part de la seva vida. Gran viatgera, juntament amb Ràfols Casamada, veiem Barcelona, París, Amsterdam, Venècia o Nova York a través dels seus ulls però també el petit univers de les seves estades regulars a Calaceit i Cadaqués, sovint a través de les finestres de la casa on s’estava. Maria Girona incorpora sovint elements gràfics inspirats en l’art popular com les sanefes i els arabescs, que contribueixen a enriquir el ritme de les seves composicions. En les natures mortes i les flors, va excel·lir especialment en crear un món sintètic però en cap cas absent d’emocions. Especialment interessants són els seus collages coloristes en els quals enganxa tot tipus de retalls de diari, partitures o papers d’ornament populars. La mostra no oblida el compromís de Maria Girona, juntament amb el seu espòs, com a activista cultural i com a pedagoga a l’Escola Eina, amb documents que il·lustren tota aquesta activitat. Les obres de l’exposició provenen d’una trentena de prestadors, molts d’ells de les habitacions de les cases de col·leccionistes particulars, i un 40 per cent pertanyen a la Fundació Carmen & Lluís Bassat.
En canvi, l’exposició de Fina Miralles se centra en un moment de profunda metamorfosi. L'obra exposada ocupa una mica més d’una dècada. Com ella mateixa diu, “és el moment que vaig deixar de ser una artista per ser una persona com tothom, quan vaig tornar aquí, a ser humana”. O com va escriure: “Deixo de ser una pintora moderna per ser una artista antiga”. Aquest punt d’inflexió, després de sis mesos recorrent l’Amèrica del Sud, amarada per la natura i el contacte amb cultures ancestrals, va fer que s’abandonés a la llibertat del gest del dibuix, el traç i la vibració sobre una tela o un paper en blanc. Ja tornada a Catalunya, deixant que la mà anés lliure, sobre les superfícies apareixien paisatges i figures que la seva memòria havia conservat. “La realitat m’havia entrat dins perquè la realitat és per viure-la”.
En aquest conjunt no hi falta la presència constant de la natura. Gairebé amb un caràcter sagrat i espiritual, és un element constant a tota la trajectòria de Fina Miralles, ja que en les seves accions conceptuals acostumava a fondre’s literalment amb els arbres i la terra. “Sempre és la natura, és la meva font i la que dona sentit a tot”. La natura és mare i és inspiració a la vegada. Hi són el sol, l’arbre còsmic, les flors… Els paisatges, de vegades molt sintètics, es barregen a la mostra amb la figura humana i els rostres, de vegades només esbossats, que evoquen personatges coneguts per ella o fins i tot aparicions, éssers de l’aigua, esperits mitològics o del bosc. Per exemple, a l’obra Tòtem (1990) dibuixa el record d’una aparició davant d’un altar barroc.
Miralles, com explica en els seus escrits –fonamentals per complementar la seva obra visual i que estan recollits en els quatre volums del llibre Paraules fèrtils–, “l’artista és el mèdium, ha de deixar tots els canals lliures i oberts”. És per això que Maia Creus, que comissaria l’exposició amb Maria Lluïsa Faxedas, no dubta en incloure Fina Miralles en el grup de dones artistes que parteixen de l’experiència sensitiva i mediadora per elaborar la seva obra, al marge dels circuits convencionals. Malgrat que la seva obra conceptual sembli a primera vista més racional, Creus veu a Fina Miralles com a una artista visionària, en el seu cas tenint com a punt de partida les filosofies orientals i no tant la tradició espiritista europea. Un exemple d’aquesta connexió espiritual de Fina Miralles és el cicle d’obres anomenat Memorial, del 1996, teles de més gran format que l’artista defineix com “un viatge de la llum cap a la llum” i que són un clar exemple de la llibertat de traç i a la vegada semblen guiades per altres mans externes. Ella, mentrestant, insisteix en el missatge que no es pot ser artista ni viure sense ser un mateix per sobre de tot. “No es pot fer art, ni música, ni llibres, sense estar a dins. L’art és vivencial i forma part del món de l’esperit i sobretot hem d’anar cap a la viiiiiiidaaaa!”
