«Estoy segura de que mi vida comienza aquí. FIN.» És el text de l’última vinyeta d’una fotonovel·la que es projecta a la paret mentre parlo amb l’artista Eugènia Balcells. Fin (1978) obre Ella, una i altra vegada, que la Fundació Vila Casas acull al Museu Can Framis fins al 22 de gener de 2023, una exposició comissariada per Eulàlia Bosch que aplega diverses obres de finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta del XX amb un tret comú: el qüestionament sobre la imatge i representació de les dones.
Eugènia Balcells presenta l’exposició sent una acció ella mateixa. S’ha posat sobre la roba Àlbum portàtil (1993), un abric de plàstic transparent tot ell ple de butxaques on ha col·locat postals de dones. Hi veig Annie Lennox, Tracy Champan, Nefertiti, Janis Joplin, Marilyn Monroe, Virginia Woolf. «Porto en mi totes les dones –diu–, les conegudes, les desconegudes, les joves, les velles, les sàvies, les que no saben massa res... Totes, les porto amb honra i amb gran agraïment». Una d’aquestes dones, la Woolf, acompanya cadascuna de les obres de la mostra. Fragments dels seus diaris i novel·les posen paraules a les imatges, significats, possibilitats.
«El final és el començament del que no veiem. Què passa demà, demà passat i l’altre? Els finals són múltiples, cada dia en tenim un». A Fin, es projecten contínuament cent finals que són cent principis, els de cent històries possibles però no explicades que queden a l’ombra del petó amb l’home desitjat. Era la culminació de les fotonovel·les de l’època, un producte de la societat de consum dirigit a públic femení i que promovia i reproduïa estereotips i comportaments d’acord amb el model hegemònic de feminitat i les relacions de parella. Un petó com a màxima aspiració.
Balcells (Barcelona, 1943) m’explica que es passejava amb dèria col·leccionista per mercats de vell i de segona mà i que al de Sant Antoni va trobar els elements per a la instal·lació Re-prise (1977-1991): «Una dona venia unes capsetes de llumins folrades de paper rosa i paper blau. A dintre hi havia fotogrames de pel·lícules que ja havien passat pel circuit comercial. El primer dia me’n vaig comprar deu i, un cop a casa, em va semblar un material molt interessant». Va tornar-hi i va comprar-ne cent més. I encara un altre dia, on se’n va endur un tambor de detergent ple fins dalt. Va classificar-los segons el seu contingut: dones, homes, carrers, gestos de mans... Originalment, Re-prise és una instal·lació de vuit canals. A l’exposició, Balcells n’ha portat una nova versió de tres –personatges femenins, parelles i personatges masculins–, una selecció que revela els arquetips, signes i icones del llenguatge cinematogràfic.
La representació també és l’objecte de Boy meets girl (1978) i Going through languages (1981). La primera és una pel·lícula que sorgeix a partir d’una pregunta: quina imatge tindria de l’home i de la dona un extraterrestre que mai hagués vist éssers humans vius i que només conegués les seves imatges als mitjans de comunicació de masses? Com les cireres i altres fruites d’una màquina escurabutxaques, fotografies d’homes i dones extretes de revistes i diaris es desplacen amunt i avall combinant-se en parelles fictícies, aleatòries i, feliç o enverinada, amb el premi esporàdic de la coincidència. A la peça visual Going through languages, contrasten la naturalitat i la imatge curada de la dona, de les dones. L’artista fa córrer simultàniament en dos canals fragments televisius d’un certamen de Miss Univers i la gravació amb una càmera que circula lliurement per un espai domèstic i privat ocupat per dues dones.
Eugènia Balcells va viure prop de trenta anys a Nova York. Poc abans de tornar a Catalunya, a punt de vendre el seu estudi a la ciutat, va voler deixar constància dels espais on havia fet vida durant aquelles tres dècades. A Autoretrat (1980-2018) la càmera és ella, subjectiva, i s’autoretrata des d’un objectiu col·locat al replec frontal del seu barret que capta la imatge reflectida en una bola de mirall. L’artista i els seus llocs personalment més significatius queden fixats junts, deformats per una esfera brillant, la distància del record.
Els cent finals i inicis de l’entrada a l’exposició es projecten fins a Becoming (2022), que es presenta per primera vegada en públic i que –almenys itineràriament– tanca la mostra a l’altre extrem de l’espai de Can Framis. L’esdevenir del títol s’oposa a la idea d’una dona que neix ja completa, la Venus que Botticelli retrata sortint del mar. Ella, la dona que es projecta a les quatre parets sobre material platejat, és i continua sent amb infinits principis i finals, al so del dictat dels elements que la maltracten o afavoreixen. Ella és, una i altra vegada, simultàniament en quatre projeccions i gammes de colors i en el misteri de no poder copsar-ne mai del tot la imatge completa.
Un element important en l'obra d'Eugènia Balcells és la llum. Hi treballa i investiga des de l'inici de la seva trajectòria artística, la llum és objecte i mitjà. A Freqüències, que es va veure a Barcelona fa pocs anys, s’hi aproximava des del prisma de la ciència i proposava un viatge a través dels elements a partir dels seus espectres lumínics, retrats fidels i objectius i, alhora, intangibles. «Si treus la llum, no hi ha res, desapareix tot». M’ho diu parlant de les projeccions –llum– de l’exposició, però és un convenciment que va més enllà. «La meva obra és molt poc col·leccionable –com la llum mateixa– i això té molt mala relació amb l’economia, amb el món de l’art, amb el mercat. No trafiques amb res, no hi ha res per vendre ni comprar. Jo reivindico l’art com a mitjà de coneixement, no només com a experiència. L’art és una manera de conèixer la realitat. No té un objectiu, però té un lloc, i en aquest espai s’ha de poder trobar amb altres elements de la vida com la poesia, el pensament, la ciència o l’economia.»
Eugènia Balcells. Ella, una i altra vegada
Fins al 22 de gener de 2023 al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas.
L’exposició recull diverses obres de finals de la dècada dels setanta i començaments dels vuitanta on queda reflectit el seu incisiu qüestionament sobre el paper de la dona en la societat contemporània.
