«Fa un temps calent i sec. L’atmosfera és carregada d’electricitat. Hi ha un mapa sota la taula que aguanta l’herba. Una figura fosca amb els ulls flamejants em desapareix a través del cos. Ho he constat tres vegades. Han entrat per la finestra grups de figures que refreden l’aire terriblement. Damunt la taula hi ha un violí, una flauta i una concertina. Tinc la sensació mental d’una felicitat completa.»
Joan Brossa. Vivàrium, “En entrar”, novembre de 1944
Si Brossa desdibuixava fronteres i ho relacionava tot: la poesia, el teatre, la pintura, el cinema, la màgia; la seva fundació fa exactament el mateix. Situada al Gòtic, si hi feu cap, hi trobareu una fàbrica de creació on hi ha des d'una sala amb l'exposició permanent "Joan Brossa. La sensació mental d'una felicitat completa", fins a una altra on s'hi interpreten obres de teatre i performances (per exemple ara hi trobareu Bacants, una rave salvatge). La columna vertebral, el que impregna aquest edifici i la seva programació, és la poesia, és a dir, la facultat per veure el que no és evident. I és que avui en dia, Brossa, lluny dels gèneres i les etiquetes, ens segueix desencorsatant dient-nos que tot és vàlid per expressar la realitat. Tal com ell deia, "La qualitat d'un poema es mesura per la quantitat de finestres que obre al lector".
En aquesta exposició, comissariada per Anna Llopis, hi ha una seixantena d'obres: des de poemes objectes i poemes visuals fins a publicacions i documentació. Tant la poden gaudir els experts en l'artista com els qui just n'obren la porta. I és que la forma com ha estat pensada és oberta i sense jerarquies: desplega l'esperit de Brossa en dotze àmbits, de manera que ens conviden a fascinar-nos des de dotze angles. Fem un passeig per catorze punts: comencem per la persona, avancem pels dotze àmbits expositius i acabem amb una proposta de regal per aquests dies.
1. Joan Brossa.
Nascut el 1919 i mort el 1998, va començar a escriure al Front de Catalunya mentre lluitava a la Guerra Civil amb l'Exèrcit Popular. Quan va tornar a Barcelona, en els primers anys de postguerra, va trobar en l'art i la literatura una escletxa cap a la llibertat. Aquesta exposició parteix d'aquells anys quaranta, en què ell, que tenia poc més de vint anys i just acabava d'arribar del front, va entrar en contacte amb l'avantguarda cultural catalana, i de la mà de Joan Miró i J.V. Foix va començar a explorar els codis literaris i plàstics. Aquesta exposició mostra el seu posicionament combatiu: la ironia mordaç, la contundència. I alhora, la seva capacitat d'investigar amb els codis tradicionals, que considerava caducs, limitats i limitants.
2. Poesia
Tot i la profunda admiració que Brossa va sentir per la poesia de J.V. Foix, a qui sempre va agrair els seus consells i que li donés suport en la seva poesia, alguna vegada li va criticar l'excés d’intel·lectualisme, que era contrari al seu posicionament: Brossa era partidari que el poeta avantguardista s’havia d’expressar en un llenguatge col·loquial. A l’obra teatral Els beneficis de la nació: obra en tres actes, escrita el 1959, Brossa va satiritzar aquesta intel·lectualitat, que considerava caduca, amb el personatge d’El Poeta, El Deixeble primer, El Deixeble segon i El Deixeble tercer.
3. Somni
Fruit de la seva relació amb nombrosos artistes plàstics, va dur a terme molts llibres d’artista: era el medi idoni per portar la transgressió dels codis fins al límit, i per fer desaparèixer les fronteres entre les arts. Va ser particularment fructífera la seva relació amb Joan Miró i Antoni Tàpies, amb qui va col·laborar en diverses ocasions. Cop de poma (1963) és un dels llibres d’artista més significatius, ja que hi van participar els pintors Joan Miró i Antoni Tàpies, l’escultor Moisès Villèlia, el compositor Josep M. Mestres Quadreny i el mateix poeta Joan Brossa.
4. Fascinació
«Jo, Joan Brossa, home, vella, planta, escarabat, flama de foc, aire i terra, testifico que he vist com el dia muda en nit veritable meravella. Us rep en mi un vell rei. Si us dic que no cal fer descripció de l’exili en una vella ciutat de temps llunyans, per contra, us recordo que el meu pas era quiet i el meu vol ràpid.»
Fragment d’«El desè hivern» Proses de Carnaval, novembre de 1949.
Des d'infant, Joan Brossa va sentir una gran fascinació pel món de la màgia i l'il·lusionisme, lligat al món del transformisme. D'aquest art l'atreia l'efecte sorpresa i el caràcter insòlit. Com en aquesta mena d'espectacles, en l'acte poètic Brossa pressuposava un espectador actiu i prou intel·ligent per deixar-se transportar a situacions estranyes o incomprensibles. El ventall de referents en aquest camp era ampli i ric: Fu Manxú, Fregolino, la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, Li-Chang o Hausson; amb una menció especial per al transformista Leopoldo Fregoli, per qui el poeta sempre va sentir una "atracció ancestral" i al voltant del qual va construir tota una mitologia.
5.Vigília
Joan Brossa va presentar el seu primer poema objecte (Escorça, 1943) a la primera exposició col·lectiva del grup Dau al Set, a la Sala Caralt de Barcelona el 1951. La peça pertany al mateix moment en què Brossa treballa en els seus textos hipnagògics, aprofundeix en l’ús del sonet i comença a investigar amb els seus poemes experimentals, en els quals s’inicia en la investigació dels codis. Escorça i Poema experimental, del 1947, en què Brossa clava amb agulles els mots escrits sobre un full, fan un pas endavant en la transgressió dels límits del llenguatge: incorporen l’objecte al discurs poètic, però també inicien un procés que acabarà situant Brossa a prop de l’art conceptual.
6. Ombra
L’any 1946, Joan Brossa, Arnau Puig i Joan Ponç, amb la col·laboració d’Enric Tormo, van publicar el primer i únic número de la revista Algol. Les dificultats tècniques i de distribució en van impedir la continuïtat, però va sembrar l’origen de Dau al Set. Dos anys més tard s'hi unien Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. I el setembre del 1948 sortia el primer número de la revista. Dau al Set es va publicar fins al 1956, tot i que Brossa només en validava dos primers anys. A la revista s’hi barrejaven les influències de l’avantguarda catalana anterior a la Guerra Civil: Foix, Dalí i Miró, però també Klee i Ernst, juntament amb el dadà, l’existencialisme, la poètica de l’absurd i una certa tradició màgica. També és evident el lligam amb la generació de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou). No es pot establir el moment exacte de dissolució del grup, fet anterior al 1956, però ja des dels inicis es van establir diferències que serien determinants entre els afins a Miró –Brossa, Cuixart i Tàpies– i els partidaris de Dalí –Ponç, Puig i Tharrats–. El 1949 es va unir al grup Juan-Eduardo Cirlot, i aquell mateix any va tenir lloc la primera exposició dels tres artistes plàstics del grup. L’any 1951 es va fer l’única exposició col·lectiva del grup, a la Sala Caralt.
7. Consciència
Quan Joan Ponç va conèixer Joan Brossa, ja havia construït el seu univers creatiu i li calia consolidar-lo. Si bé inicialment Ponç –que per a Brossa estava dotat d’una riquesa creativa extraordinària– s’hi va resistir, aviat va començar a interessar-se per les tècniques introspectives i va acabar fent una confessió al poeta: “Poso la mà en el paper i se me l’emporten, van sortint unes formes que jo mateix no controlo”. Ponç va correspondre a aquest mestratge dibuixant el retrat de Brossa que apareixia a Em va fer Joan Brossa (1951), un retrat que, en paraules del seu “amic estel·lar” Arnau Puig, seria el més directe i sincer que haurien fet mai al poeta: “Cap fantasia, la més pura i simple realitat, cara d’ocell, jersei sense mànegues, camisa arromangada, pantalons penjant, mans a la butxaca. El realisme més brutal. És possible que Brossa se sentís atrapat i, potser, també descobert”.
8. Llibertat
«[...] Una veu crida Joan.
Reculo a la trinxera i, en constatar
que no hi havia ningú, incideix
al lloc on era abans una bomba
que, en fer falla l’espoleta,
m’omple de fum i olor
de rostit. Em xiulen
les orelles. Després
sóc traslladat, estès
en una llitera,
i miro, com puc, el firmament. [...]»
La guerra va ser un fet crucial en la vida de Brossa. Al poema La batalla del Segre o la segona naixença, inclòs al poemari 30 Divisió, del 1950, el poeta relatava com va salvar la vida quan, instants abans de l’explosió d’un morter a la seva trinxera, una veu va cridar-lo pel nom. Brossa va començar a escriure al front i ja no va deixar de fer-ho mai. De fet, afirmaria diverses vegades que, si tornés a començar, tornaria a escriure. Després d’haver lluitat amb els perdedors i en un context terriblement opressor, hostil i cru, sempre va mantenir el propòsit de la llibertat com una actitud davant el fet creatiu i la vida; entenia l’escriptura com un procés de dins cap enfora en el qual calia mantenir sempre, i per sobre de tot, el compromís amb un mateix. Nedant contra corrent i assumint el risc que això comportava, Brossa va mantenir amb fermesa la determinació d’escriure en català i des d’una contemporaneïtat que necessàriament havia de trencar amb la tradició antiquada a la qual oposava l’art i la literatura enteses com a vies d’eixamplament de la ment i d’alliberament al servei de la sensibilitat i el desvetllament.
9. Revolta
«La generació actual, nova. - Crits inoblidables. - L’art és un aliat de la lluita. - Culte personal. - L’artista que se sent ferit és un conservador. - Les armes culturals. - Ideologia i forma. - Dibuixeu arbres damunt les fotografies. Divisió de classes en la nostra societat actual. - No cal anar amb vestits estripats per comprendre el comunisme. - En art, cal no abandonar les últimes conquistes de la tècnica. - L’home s’apropa a l’home. - Per a la nostra època. - Forces decisives que donen caràcter a la nostra època. - Columnes de ferradures. - Dividends i guanys. - Embocadura d’escenari tapada amb un full de diari. - Regeix l’hora. - En oposició a la sobrevaloració del sentiment. - El globus terraqüi.»
"Conferència", "U no és ningú", 1950.
Brossa no entenia el fet creatiu sense el posicionament de l’artista, que havia de tenir consciència d’ofici i comprometre’s amb la lluita. Aquesta actitud combativa i contestatària es fa evident no només en molts dels textos literaris, poemes visuals o poemes objecte en què sovint adoptava un llenguatge esmoladament irònic, proper al sarcasme, sinó també en una altra tipologia de textos que va conrear sense una finalitat artística, com pròlegs, presentacions o discursos on esdevenia directe i mordaç. N’és un exemple el discurs per als Jocs Florals de Barcelona del 1982, que començava afirmant que “Els jocs florals fan tuf de naftalina”. En aquest tipus de text, així com en moltes de les seves entrevistes, Brossa no dubtava a arremetre contra el sistema editorial que denominava “de capelletes”, ni contra el mercat de l’art o contra l’intel·lectualisme forçat de sectors determinats, que, a parer seu, amagava un excés d’impotència.
10. Essència
«La persona i el sac
Han agafat la boca del sac com per lligar-lo. Han subjectat la part alta del sac. Han agafat un cordill i han lligat el sac. Dins el sac hi ha una persona. El sac envolta una persona. Com que, l'embolcall, l'han lligat per les puntes, es queda definitivament presa i incomunicada. No pot sortir per enlloc la persona que amaga. El sac és sempre a la vista. El sac resta lligat: a més, algú el subjecta amb les mans. El sac és un d'un gènere molt poc fi: és un sac ordinari. Els qui han obert el sac i hi han ficat una persona no creuen prudrent d'abandonar-lo. Es veu sortir per la boca del sac una mà; una mà esquerra per la boca del sac. Però és impossible tot intent d'evasió. Ara amaguen el sac. Davant el sac prenen grans precaucions: no és pas buit. Ningú obre el sac. No hi ha remei; l'únic conducte per on podria reconquerir la llibertat la persona de dins és la boca del sac.»
"U no és ningú", 1950.
11. Foc
«Em besaves d’una manera que va calar foc a la catifa”, Diàbolo, 1945
«Jo només puc dir que els grans enamoraments no comencen mai pel plaer de la música», Les esquerdes s’omplen…, 1950
«Estirava lleugerament la cuixa i me la posava entre les cames…», Cosmogonia, 1960
Una de les característiques principals de la poesia de Brossa és la capacitat d'agitar l'espectador. A més de traspassar els límits dels codis i fer fluctuar formes i gèneres diferents, Brossa va abordar les temàtiques més diverses sempre amb un llenguatge proper però contestatari, irònic i provocatiu. En són exemple les referències eròtiques dels textos dels anys quaranta, en què, amb imatges de gran plasticitat, el poeta fa cremar el foc intern.
12. Silenci
«Gnom: Jo ja tinc resolt aquest problema de la felicitat.
Gos: El fruit que rebo és el dels meus esforços.
Gnom: Em sembla que es gira vent.
Gos: Ah, sí? Doncs així viatjaré embolicat amb els seus remolins. (S’enlaira i desapareix pels dalts. El Gnom se’n va per la seva banda.)»
Joan Brossa, La barba de cordills o les olles a l’escut, 18 de febrer de 1947
Entre els anys 1945 i 1968, Brossa va escriure 323 peces teatrals, nombre que supera el de poemaris. Per referir-se a aquests textos, va utilitzar el terme "poesia escènica", concepte que diferenciava taxativament del teatre en vers.
13. Teatre
Joan Brossa considerava que l'origen del teatre es trobava en el carnaval i no en la literatura. La idea de la metamorfosi sempre va atreure Brossa, que l'equiperava a la vida mateixa, tal com afirmava: "l'art és vida i la vida és transformació". En aquest sentit, el transformisme, l'il·lusionisme, el music hall o l'striptease, gèneres que sempre va defensar per la manca de text i, per tant, de linealitat, entrncaven directament amb la idea de la mutabilitat.
14. Regala cultura
Si voleu visitar aquesta exposició, us animem a aprofitar els paquets de regal d'entrades, llibres, facsímils, experiències familiars i objectes brossians que ofereixen al seu web.
