Una vegada el traductor Arnau Barios em va dir que, tot i que a Rússia sempre hi ha hagut una gran veneració per la cultura i la literatura, això no ha salvat el país de res, ni tan sols de tenir un tirà al govern ni de començar una guerra. La maldat sempre ens acompanya.
Els humans naixem fràgils, indefensos, amorrant-nos al pit i a l’escalfor de la mare. I això no ens conté de poder acabar formant part d’una guerra ni, fins i tot, d'acabar matant altres nadons. El bé i el mal habiten en nosaltres, separats per una fina línia, si és que existeix. Un fet aparentment irremeiable que ara ens interpel·la al vestíbul d’El Born CCM. Es tracta de La maldat benvinguda, una obra amb què l’artista Francesc Torres escenifica les tensions pròpies dels conflictes bèl·lics i la seva continuïtat històrica.
La guerra, igual que l’art o la religió, és una de les manifestacions més complexes, potents i profundament humanes que hi ha. Com si es tractés d’una maledicció bíblica impossible d’erradicar, es repeteix al llarg dels milers anys d’història. Des de la Guerra del Peloponès fins als nostres dies, una guerra es fa “perquè es pot”, tal com es descriu en el diàleg de Melos. Perquè es pot, i perquè es vol.
En el manifest de l’obra, Torres escriu que una guerra es declara, és a dir, es pacta. És un procés dialèctic de comunicació contundent entre combatents, té regles, lleis escrites, patrons de conducta, ètica, està acceptada per les religions principals, té etiqueta en el vestir, disposa d’una base tecnològica, econòmica, política i un llenguatge propi i iniciàtic.
És evident que hi ha una acceptació puntual del conflicte. A El Príncep, Nicolau Maquiavel ja vaticina que un príncep que no es preocupi de l’art de la guerra, a part de les calamitats que li poden esdevenir, mai podrà ser apreciat pels seus soldats ni tampoc fiar-se d’ells.
Tot plegat posa a l’ésser humà davant l’evidència de fins a quin punt és capaç, “amb una facilitat inquietant i fins i tot entusiasme”, com apunta Torres, a passar d’una situació de pau a una de guerra cada vegada que es presenta l’ocasió. O, tal com escriu Barbara Ehrenreich sobre els orígens de la guerra, com aquesta esdevé la representació simbòlica del moment en què deixem de ser presa per convertir-nos en el depredador més implacable de la història.
L’element central de l’obra és un vehicle militar. Hauria estat molt simple posar-hi un carro blindat, però en aquest cas és una ambulància. Un automòbil destinat a salvar vides, tot un oxímoron en una situació de guerra. A partir d’aquí, el joc està servit.
El vehicle està amorrat contra un mur de formigó i aguanta, només per pressió, un ou fresc. La vida. Si l’estreny massa, l’esclafa contra el mur, però si tira enrere, es cau a terra i es trenca. Vivim entre aquestes dues pressions. L’equilibri és molt dèbil i la por dels humans fa que, atemorits, arribem a acceptar l'existència d'armaments o forces policials.
L’ambulància, que és de la segona meitat del segle XX, té les contraportes del darrera obertes. Això permet veure el seu interior i una pantalla de plasma amb un vídeo en bucle on surten imatges de diversos conflictes i afers militars, que es van entreteixint amb la visió plàcida d’una mare alletant el seu nadó. Vida i mort, fragilitat i maldat, tot en un mateix pla seqüència.
A l’altre costat de la paret que s’enfronta a l’ambulància, una imatge mural ens transporta a la Segona Guerra Mundial. És la famosa fotografia d’Eugene Smith presa a Saipan l’any 1944, on un marine nord-americà sosté un nadó japonès nu i viu que acaba de trobar dins un forat. L’home, que minuts abans aguantava un fusell i que s’enfrontava a l’enemic, ara agafa el nadó, indefens i fràgil. Una representació crua de l’ésser humà, capaç d’allotjar sota la mateixa pell la capacitat de matar l’altre amb la de salvar-lo.
Finalment, una segona imatge anamòrfica cobreix el terra sota l’ambulància. Si es vol veure correctament, un s’ha de situar a l’entrada del recinte. És aleshores que es descobreix un home civil abatut pels soldats russos mentre anava en bicicleta. És una fotografia recent, de la guerra d’Ucraïna, però en realitat és la imatge de totes les guerres: els civils innocents, morts en el seu dia a dia. Al seu voltant, bicicletes reals, velles i rònegues, es reparteixen al voltant de l’espai, tancant tot aquest conjunt que conforma La maldat benvinguda.
La guerra es fa perquè es pot i perquè es vol. I és aquí on cal plantejar-se totes les preguntes i intentar trobar respostes. La guerra és un pou sense fons, mentre el poder pugui fer-la. ¿Fins quan?
La instal·lació La maldat benvinguda de l’artista Francesc Torres, es podrà veure de forma gratuïta fins al 26 de maig de 2024 en el vestíbul d’El Born Centre de Cultura i Memòria. L’obra, comissariada per Jordi Font i Marta Marín, s’inscriu dins el projecte expositiu ¿Per què la guerra?, que es podrà visitar a partir de la primavera del 2024.
