Els quadres de sabates velles de Van Gogh no són pas les obres preferides pel públic.Quan algun teòric d’estètica d’un futur llunyà vulgui estudiar quin ha estat el concepte de bellesa en l’art dels últims cent anys, es trobarà amb serioses dificultats. Les avantguardes del segle XX van imposar una bellesa basada, precisament, en el trencament de les normes de bellesa que havien imperat, amb més o menys matisos, des del Renaixement. Quan Picasso va desdoblar el punt de vista a Les senyoretes d’Avinyó , va dinamitar no només la manera de pintar, sinó tota una manera d’apropar-nos a la contemplació de l’art. Goya s’havia avançat pel que fa als continguts. Ningú, actualment, s’atreviria a dir que les Pintures negres o Els afusellaments del 3 de maig siguin obres “belles” però ningú les acusarà tampoc de “lletges”. Diu Umberto Eco que el suposat investigador del futur s’hauria de “rendir a l’orgia de la tolerància, al sincretisme total, a l’absolut i imparable politeisme de la bellesa”.
Enmig de tota aquesta boja arbitrarietat, la realitat és que l’ull humà continua preferint la bellesa a la lletjor. Diuen els científics que els nounats ja distingeixen un rostre agraciat d’un altre de no tan afavorit, fins al punt que poden arribar a sentir-se incòmodes davant d'una persona que els resulta desagradable a la vista. És realment cruel saber fins a quin punt tenim gravat en la nostra naturalesa un concepte universal de les proporcions, malgrat que sigui una gran injustícia.
En l’àmbit artístic, aquest tipus d’injustícies són frequents. Els menjadors de patates i els quadres de sabates velles de Van Gogh –absolutes obres mestres- no són, ni de bon tros, les obres preferides pel públic, per la seva foscor i absència de colors primaris. Això sí, tothom sembla apreciar el Guernica, de Picasso, El gran masturbador, de Dalí, o El crit, de Munch. Però, desengayem-nos, és només perquè són famoses. Segur que, en una hipotètica enquesta, la bonica La cistella de pa, de Dalí, guanyaria per golejada a qualsevol gran obra de l’època surrealista del pintor empordanès.
En l’art contemporani, la bellesa pateix un considerable descrèdit. Durant la meva feina com a periodista d’art, he pogut comprovar que una de les preguntes més incòmodes que es pot fer a un artista actual és si busca crear bellesa. No hi ha pregunta més políticament incorrecta que es pugui fer a un creador, sobretot si no li tens gaire confiança. Fins i tot quan l’obra del creador en qüestió es pot considerar convencionalment bella. La paraula bellesa, doncs, és una mena de tabú en l’art actual, quan al llarg dels segles aquest era un debat habitual entre artistes.
Un dels pocs que no em va posar cara d’estranyesa quan li vaig disparar la pregunta va ser Bill Viola, el gran mestre del videoart. L’artista nord-americà va reconèixer que busca la bellesa en la seva obra, però que no la separa de la violència: “Busco la bellesa i la violència. Bellesa i lletjor són el mateix, i això ho sabien els artistes del Renaixement. Per mi, la bellesa interna i invisible és més real. L’art de l’Edat Mitjana reconeixia la presència del que és invisible en la realitat que ens envolta però amb la irrupció del materialisme científic, que només accepta el que percebem amb els nostres sentits, això es va perdre”. I és cert: malgrat la violència, el dolor i l’angoixa, l’obra de Bill Viola és terriblement bella, com es pot comprovar amb els panells que acaba d’instal·lar a la catedral de Saint Paul de Londres.
De la mateixa manera que la crisi ha potenciat l’art més activista i de combat contra les injustícies (vegeu el meu article anterior a CATORZE), em pregunto si aquests temps de canvi estan potenciant la bellesa en l’art. Em temo que no especialment. Hi ha d’altres urgències. Però en l’essència de l’ésser humà no ha desaparegut aquesta recerca constant, malgrat les preocupacions per sobreviure i les distraccions buides constants de la vida megaaccelerada que portem. Deia Delacroix en el seu text Variacions sobre la bellesa (1857) que hi ha un tipus d’home (i es refereix al que no viu a les ciutats “civilitzades”, però ho podríem aplicar perfectament a la gent del segle XXI) “tindrà pocs moments per dedicar a les impressions poètiques, ja que la seva preocupació constant és no deixar-se morir de fam, ha de lluitar constantment contra una naturalesa hostil per defensar la seva miserable vida”. I afegia: “De tota manera, la visió d’espectacles imponents i la força d’una espècie de poesia primitiva pot fer néixer en els cors el sentiment de l’admiració”. Que així sigui.
