Passes la porta del Museu Terra de Barcelona, situat al carrer Pere IV, al Poblenou, i el que et trobes primer és una immensa definició estampada, en lletres grans, a la paret. El que passa a l’entrada, per tant, és que s’assenyalen els límits d’una cosa, se n’expliquen els seus atributs distintius i se’n fixa el sentit.
En la mesura que es tracta d’un espai que parteix de la idea que connectar amb la Terra és més necessari que mai, i que pretén que ens hi relacionem com a sòl que ens alimenta, com a paisatge cultural i com a planeta que ens acull, no és debades que allò que ens hi trobem avui sigui la definició de plàstic. Un compost que, des de fa més de cent cinquanta anys, s’utilitza per a la fabricació de tantíssims objectes que ha acabat formant part no només de les nostres vides externes i materials, sinó de la nostra vida interior, orgànica, física. En tenim tota l’estona al voltant, en tenim pertot i en tenim per dins. És una cosa tan omnipresent i tan escapadissa que n’hi ha a l’Àrtic, que n’hi ha al nostre propi cos i que, per això, demana urgentment de ser pensat —posat en qüestió, en una balança, en el moviment d’un debat.
En "una terra de pedres i pedruscalls [...] que es resisteix a ser excessivament civilitzada" perquè "la civilització és un camí que es bifurca", en paraules de Roser Vernet a Lo mig del món, parlar de plàstic exigeix una bifurcació, una divisió en dues branques, dos camins oposats. I això és exactament el que es planteja el Museu Terra amb l’exposició Plàstic: ¿genial o pervers?, comissariada per Núria Vila. Una pregunta dicotòmica que potser es pot fixar visualment en una bossa de plàstic, un objecte que si bé va ser inventat per substituir la bossa de paper i frenar la desforestació, avui s’ha convertit en un dels objectes paradigmàtics d’una acumulació de residus que està destrossant la vida del planeta.
L’exposició comença amb un extens cronograma: des de 1835, quan Henri Victor Regnault sintetitza el primer plàstic de la història, fins a l’any 2023 en què entra en vigor la llei que prohibeix la venda de plàstic d’un sol ús i s’introdueix un impost mediambiental que recau sobre els envasos plàstics no reutilitzables, passant per fites tan importants com el 1922, moment en què comença la producció de plàstic a gran escala, el 1956, en què es desenvolupa la primera xeringa hipodèrmica de plàstic d’un sol ús que substituirà les de vidres i evitarà una quantitat ingent d’infeccions i contagis, o el 1988, l’any en què es descobreix la primera illa de plàstic a l’Atlàntic. La mostra no només ofereix la possibilitat de conèixer les característiques, les propietats i la història d’un dels compostos més determinants de l’era en què vivim, sinó que pretén contribuir a la discussió sobre el que s’ha convertit en la pregunta fonamental del present: ¿com preservem un espai limitat que hem convertit en un instrument de tortura (hi ha qui parla de sadisme social), en un immens abocador i en una guerra contra la vida? Yayo Herrero, a Los cinco elementos (una cartilla de alfabetización ecològica) ho resumeix així: "el funcionamiento del capitalismo mundializado está descuajaringando las reglas dinámicas que han organizado el mundo vivo durante miles de años".
Enfront d’una qüestió d’aquesta transcendència i magnitud, l’exposició concreta la reflexió a través d’una sèrie de peces d’art contemporani que tracten sobre el caràcter econòmic, versàtil i senzill del plàstic, sobre la manera que té de generar canvis en els nostres hàbits de costums i en la manera de relacionar-nos amb els objectes, sobre la contraposició entre allò efímer i allò perpetu, sobre l’impacte ambiental de conseqüències tant devastadores com imprevisibles, sobre el consumisme i l’abús, sobre la possibilitat de pensar alternatives.
Al costat d’artistes com Samuel Rodríguez, Núria Val, Pepi de Boissieu, Alekesey Kondratyev, Octavi Serra, Ivana Larrosa, Sean Lin o, entre d’altres, Ester Partegàs, que ofereixen un mosaic sobre la significació del plàstic en tant que objecte i sobre els efectes de la seva pervivència i de l’ús immoderat que se’n fa, se’ns va confrontant a un conjunt de preguntes que potser fan que sortim amb més dubtes, però que ens convencen, això sí, que som —o podem ser— part activa de la solució del problema.
