Maria Palau
Un dels esquers infal·libles del turisme de natura és prometre destins aïllats i indòmits. Com els nens que simulen la seva fe en els Reis quan ja han descobert l'engany, no volem decebre el nostre imaginari, i amb tota la il·lusió ingènua ens palplantem en aquests racons. És llavors que la realitat se'ns fa evident: ni són solitaris ni tan salvatges com ens els havien venut. O com ens havíem autoconvençut, perquè l'evasió és una necessitat vital, o això diuen els manuals de psicologia. El mantra que els humans tenim dret a desconnectar de les tribulacions diàries és el millor eslògan que ha fabricat el sistema capitalista per monetitzar el nostre temps d'oci i per convertir la natura en un producte comercial. Però, ¿i que no té el mateix dret, la natura, a desconnectar dels humans? ¿Que no en pateix prou, la natura, d'estrès crònic?
Els artistes adscrits al gènere del paisatgisme també han alimentat aquestes visions idíl·liques i els de més fama són avui carn del màrqueting turístic. Posem per cas un Monet per promocionar la marca dels jardins normands com a paradisos de pau i silenci, sense ensenyar, és clar, els autocars que descarreguen els ramats de gent que van a passejar-hi. Poca pau i poc silenci hi ha.
L'artista Carma Casulá (Barcelona, 1966) neda a contracorrent d’aquest paisatgisme ensucrat de postal. La seva mirada crítica, poètica i irònica domina Al natural(fins al 21 de juliol), la nova exposició del museu Can Framis de Barcelona de la Fundació Vila Casas. Casulá va guanyar el Premi de Fotografia 2023, convocat per la institució artística, amb una imatge de les entranyes perforades de la glacera suïssa de Jungfraujonch (reconeguda com a Patrimoni Mundial de la Unesco), del sostre de la qual penja una tronada làmpada allargada, indici que es tracta d'un espai domat per fer-lo accessible als visitants. Casulá ha elaborat un ampli catàleg d'interferències en entorns naturals considerats d'alt valor patrimonial, que viuen en la contradicció d'estar sotmesos a una normativa que els protegeix i d'haver de satisfer el desig de l'homo urbanus de voler fugir del món que l'envolta, un altre lema publicitari d’èxit assegurat.
L'artista, resident a Madrid, si bé a ella li agrada més dir que Madrid és el seu «campament base», es va motivar a fer aquest projecte després de patir un disgust personal. Casulá també es va enganxar a l'ham de les experiències úniques a les platges suposadament verges més espectaculars del planeta. Va anar amb uns amics a la Praia das Catedrais, a la costa de Lugo, i tots es van quedar sense alè, però no pas per la impressió del paisatge, una veritable obra mestra de la natura, sinó per la munió de persones que colonitzaven la sorra, i que feien les més inconscients enfilades als arcs i a les grutes tan emblemàtiques d'aquest paratge en risc de desaparèixer pel canvi climàtic. La Xunta de Galícia va acabar fixant un aforament limitat per posar fre a tanta follia turística.
Va ser un disgust, però també «un regal», diu Casulá, per plantar la llavor d’Al natural, una aventura d’exploració preeminentment en els Espais Naturals Protegits de l’Estat espanyol, i de la qual ha germinat una col·lecció d’imatges d’una bellesa pertorbadora. La idiotesa humana està molt ben representada. Per exemple, en la fotografia que mostra les llargues cues de cotxes que es formen per arribar a la platja de Los Genoveses, al Cabo de Gata, homologables a les de les hores punta a les rondes de Barcelona. En la fotografia de la vall pirinenca d’Ordesa (el primer parc nacional creat a Espanya, el 1918), en què no hi ha menys gent que un dia qualsevol al mercat de la Boqueria. O en la fotografia de la cova cantàbrica d’El Soplao, decorada amb una il·luminació de colors estridents pròpia d’una discoteca dels anys vuitanta. Un cas extrem dels elements que alteren i sovint adulteren aquests indrets i posen en perill els seus ecosistemes: zones de pícnic, miradors, observatoris de fauna salvatge, pàrquings, botigues de souvenirs... A La Rocina, un dels centres de visitants principals de Doñana, s’hi va construir una llarguíssima passera de fusta que marca l’únic camí permès per fer excursions com a mal menor per evitar que es danyi l’entorn. Casulá hi va anar un dia plujós de desembre. No hi havia ni una ànima humana, i tot d’una van sortir dels seus caus els habitants del parc, els animals que s’amaguen esporuguits quan aquell lloc és envaït per les persones.
És clar que no totes les infraestructures són agressives amb la natura. N’hi ha que realment la beneficien, com la instal·lació de pals de fusta a Los Barruecos (Càceres), que les cigonyes s’han apropiat per fer-hi els seus nius, que pesen més de 100 quilos. És una de les imatges més boniques de l’exposició, o si més no de les poques que fan confiar en una sana relació dels homes amb les altres formes de vida del planeta. Las Tablas de Daimiel (Ciudad Real) és sinònim de desastre ecològic des de fa temps. Casulá va fotografiar una zona que fa les funcions de guarderia i de clínica de les aus, blindada per una enorme xarxa que impedeix que puguin volar. Una presó a fi de bé.
Casulá concep la seva pràctica artística com una investigació de llarga durada i amb col·laboracions interdisciplinàries. Amb l’equip Arte y ecología. Estrategias de protección del medio natural y recuperación de territorios degradados va gestar un projecte, que ha acabat agafant identitat pròpia dins d’Al Natural, sobre el Parque Regional del Sureste de la Comunitat de Madrid. Com totes les àrees a tocar de les grans urbs, aquí s’hi disputa una lluita desigual entre, per un cantó, l’especulació urbanística i els cultius de transgènics de multinacionals i, per l’altre, les comunitats de pagesos que preserven la memòria dels sabers ancestrals de l’agricultura sostenible.
A Can Framis llueix una petita part de tot aquest procés de treball de Casulá. Al catàleg de l’exposició, descobrim un autoretrat que es va fer un dia que feia un fred de mil dimonis al cim de l’Etna, d’esquena, fàcil de confondre amb una muntanya tímidament nevada i amb arbres desfermats per la força del vent. «Un retrat no és només una cara. És un tot. I som natura».
