Vampirs, desmuntant el mite

Què separa Nosferatu, el primer vampir cèlebre del cinema, d'Edward Cullen, el seu equivalent a la saga millennial Crepuscle? Gairebé cent anys, que es diu aviat. De figura temible, sanguinària, enigmàtica i amenaçadora s'ha dissolt avui dia en una mena de casta erudita i aïllada –tal com els retrata Jim Jarmusch a Solo los amantes sobreviven (2013)–, o en éssers responsables que intenten no queixalar ningú, tal com apareixen en la sèrie What We do in the Shadows (2019). La qüestió és que al llarg d'aquest segle ha catalitzat totes les pors de la societat i s'ha transformat seguint el batec de les dècades.

L'exposició Vampirs. L’evolució del mite, al Caixafòrum de Barcelona fins al 31 de gener de 2021, traça els viaranys d'aquest recorregut des de diferents fronts, sobretot el cinematogràfic, l'art popular per excel·lència. Amb el cinema, a més, s'estableix un vincle clar: com els vampirs, en el setè art els cossos no envelleixen i tampoc hi ha reflex. De fet, una darrera part revela com la cultura pop ha absorbit aquest ésser immortal i integrat després de passar per etapes més prosaiques en què el vampir s'ha identificat directament amb el xuclador de la sang dels dèbils. El collage on es poden veure els cartells de Margaret Thatcher i George W. Bush amb els ullals rojos despuntant va acompanyat d'un cartell que reprodueix una frase de Karl Marx que encara avui ens interpel·la: "El capital solament es reanima, a la manera d'un vampir, quan xucla el treball viu, i més viu com més xucla".
 
El mite del vampir pren embranzida amb els contrallums del Romanticisme al segle XIX. La imatge icònica de Goya El son de la raó produeix monstres (1799) assenyala el magma soterrat fet d'instints i pulsions que la Il·lustració vol desterrar. Literàriament, el vampir va néixer l'estiu del 1816 com a germà de Frankenstein, a la Vil·la Diodati. Mentre Mary Shelley s'inspirava en el Gòlem per crear el seu monstre, John William Polidori es va inspirar en un mite europeu de l'Edat Mitjana força implantat a base de llegendes de morts ressuscitats i alimentat pel sanguinari príncep romanès Vlad Tepes. Va tenir més sort literària, però, el llibre de Bram Stoker Dràcula, del 1897. El salt a la gran pantalla es va produir en una altra època de malestar i la bèstia va revifar amb el Nosferatu de Murnau, el 1922. Resulta que el cineasta volia adaptar la novel·la de Stoker, però no va aconseguir els drets d'autor i aleshores el va convertir en el monstre cap gros que coneixem, amb aquelles mans d'ungles impossibles i figura allargassada pels enfocs picats del cinema expressionista alemany. Béla Lugosi va donar vida al Dràcula de Tod Browning el 1931. Lugosi mereix una atenció especial en aquesta exposició coordinada per La Caixa, ja que l'actor va acabar dormint en un taüt, convençut que era mig ratpenat i va ser enterrat amb la seva capa de Dràcula. Un altre actor que es confon amb el personatge de tant com l'ha interpretat és Christopher Lee, que a la dècada dels 50, no només va treballar amb Terence Fisher convertint-se en aquell Dràcula d'ulls injectats en sang, també ho va fer amb Jesús Franco, el 1969, i amb Pere Portabella, a Cuadecuc, vampir (1971), una versió experimental incomprensiblement absent a l'exposició.
 
L'època victoriana va ser el caldo de cultiu ideal per canalitzar les pulsions eròtiques reprimides en aquest personatge misteriós, seductor i escàpol que, amb la seva clavada d'ullals al coll, provoca tot un devessall de sensacions. Destaca en aquest sentit la versió de Paul Morrissey, Sangre para Drácula (1974), en què el moment de la mossegada està rodat com una escena de llit, orgasme inclòs. L'exposició, que es va presentar l'any passat a la Cinémathèque Française de París, recull material poc conegut de la cinematografia francesa com ara Les vampires (1915-1916), de Louis Fouillade, considerada la primera sèrie de la història del cine. El personatge d'Irma Vep, la cap de la banda de gàngsters anomenada Els Vampirs, interpretada aquí per Musidora, troba el seu ressò en el film Irma Vep, d'Olivier Assayas, el 1996. Perquè les dones no han estat absents d'aquest mite, tal com deixa palès Theda Vada, la primera "vamp" cinematogràfica a Érase un tonto de Frank Powell, de 1915.

Dona color a l'exposició el vestuari preciós d'Eiko Ishioka per a un dels films que han fet història en el gènere vampíric: el Dràcula de Bram Stoker (1992), de Francis Ford Coppola, protagonitzat per Gary Oldman i Winona Ryder, sense oblidar el refinat vestit blau amb brodats que duu Tom Cruise a Entrevista amb el vampir (1994), de Neil Jordan. Projeccions i documents de tota mena completen una mostra de gruix, a l'altura del que es mereix el personatge.
 
Cada vegada més blanquejat, apartat del pedestal per altres tipus d'éssers de la nit –homes llop, zombis, extraterrestres...– amb els quals ha de competir, el vampir ha acaparat l'atenció de la cultura pop i underground convertint-se en una mena de dandi incomprès. Ha inundat pàgines de còmics, novel·les gràfiques, videojocs i manga. També se l'ha mostrat des d'un prisma irreverent i humorístic, com per exemple la versió de Roman Polanski El baile de los vampiros (1967). Amb una societat cada vegada menys ingènua i de tornada de tot, el vampir s'ha mostrat ja al segle XXI com un ésser complex, insegur, introspectiu. En definitiva, humà: un vampir sostenible que busca alternatives a la sang, assessora els joves en les pràctiques sexuals i, simplement, aspira a ser feliç. Potser les teories actuals segons les quals el coronavirus prové dels ratpenats projectaran una nova mirada al mite i el vampir tornarà a amenaçar.