Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d’això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.
Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l’escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.
No hi ha un dia bessó d’un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.
Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom davant meu en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.
Avui, ara que estem junts,
m’he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?
Per què, mala hora, t’interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell altra vegada.
Somrients, mig encerclats,
provàvem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes pures d’aigua.
Del llibre Vista amb un gra de sorra, Columna Edicions, traduït per Josep M. de Sagarra.
